aparença GEN.
(del llatí apparentia, conjunt de coses visibles) Coneixement immediat d’una cosa a través del que ens arriba pels sentits, a què atribuïm només un valor aproximat i relatiu respecte del que aquella cosa és en veritat, que només s’aconsegueix després d’un atent examen d’aquesta o un coneixement de nivell superior.
L’aparença es considera clàssicament coneixement incomplet i superficial, en contraposició a la realitat, o coneixement vertader i profund, i la distinció sol fer-se tant en la vida ordinària, com en la reflexió filosòfica i en l’enfocament científic. D’algú diem que no és en realitat el que sembla o, en general, que les coses no són el que semblen a simple vista, relacionant allò aparent amb l’experiència de la percepció, i significant que arribar al fons de la realitat suposa una consideració més atenta i reflexiva del que fem normalment.
La història de la filosofia és, en bona mesura, la sèrie de preguntes i respostes, fetes des de diverses perspectives, sobre què és veritablement la realitat, o de què és allò aparent i què és allò real i en què consisteix la diferència entre una i una altra cosa. La filosofia va començar entre els presocràtics com a investigació de la vertadera substància -l’element primer, la physis- que es manifestava a través de la diversitat d’allò múltiple i que donava raó del seu constant canvi. Als qui es van dedicar a aquesta activitat reflexiva Aristòtil els va anomenar «els primers que van filosofar». El mite de la caverna de Plató és una al·legoria de la condició en què es troben els homes, que, aferrats a allò sensible, tendim a confondre allò aparent amb allò real, i del fet que només l’adquisició de l’autèntic saber, a través d’un ascensió dialèctica, ens dóna a entendre que «conèixer» consisteix precisament en no confondre la foscor amb la llum i a saber distingir l’ombra o còpia de la realitat de la qual depèn.
La metafísica, branca principal de la filosofia al llarg de la seva història fins que va entrar en crisi amb el període de la Il·lustració, ha consistit tradicionalment en l’intent d’explicar la raó de la diferència entre aparença i realitat i la causa d’aquesta dicotomia. El racionalisme va posar de relleu que només per la raó coneixem en realitat les coses, fins i tot les sensibles, mentre que l'empirisme va destacar que només el sensible és objecte de vertader coneixement. Amb la filosofia crítica de Kant, que uneix racionalisme i empirisme en una mateixa activitat de coneixement (trascendental), canvia la concepció de l'oposició entre aparença i realitat i produeix un canvi radical de perspectiva en fer definitiva la distinció entre fenomen (aparença) i cosa en si: no és que siguin enganyoses les aparences, és que són l’únic objecte possible de coneixement de la raó teòrica; el en si està més enllà del nostre conèixer i només pot ser pensat o assolit per la raó pràctica. A partir d’aquest moment, la metafísica indaga, més que en la realitat situada més enllà de l’experiència, en la possibilitat de conèixer per l’experiència. No falten tampoc sistemes filosòfics que inverteixin la relació aparença-realitat, reduint a la primera tot el possible abast de l’enteniment humà i el vertader sentit del que s’entén com real; així ho fa Nietzsche, per exemple.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.