art, arts EST.
(del llatí ars, habilitat, tècnica, art, que tradueix el grec JZP<0, tékhne) En un primer i originari sentit ampli, el saber fer quelcom amb mestria, d’acord amb les tècniques pròpies d’una professió; el saber artesà, que és en general una habilitat o una tècnica professional. A la tècnica de produir quelcom van anomenar els grecs JZP<0 B@40J46Z, tékhne poietiké, terme que van aplicar no sols a les produccions artesanals, sinó també a les produccions culturals, com la mateixa educació que els sofistes procuraven als adolescents atenesos. Després d’una primitiva indiferenciació de l’ocupació del terme, que s’aplicava tant a l’artesà com al sofista, es va començar a diferenciar grups d’arts o tècniques, que en l’Edat Mitjana seran anomenades tant arts liberals i arts servils, com arts teòriques, pràctiques i poètiques (Quintilià), o nobles i artesanes (Galè). Però, tingudes en general les arts com un «coneixement», l’antiguitat menyspreava en elles, o tenia en poca estima, l’aspecte plaent. El Renaixement vincula definitivament la bellesa a l’art, anomenant «bellesa» a l’aspecte agradable de l’obra d’art -de les arts plàstiques, sobretot- i a les arts que la produïen, «belles arts».
La bellesa que es contempla en l’obra d’art és captada per la percepció sensible (aísthesis). Encara que les teories estètiques discuteixen sobre en què consisteix aquesta percepció sensible, que a partir del s. XVIII s'anomenarà «sentiment estètic», sens dubte són d’importància primordial els elements sensibles espai-temporals. D’aquí que les arts es divideixin en
-
espacials, si predomina en elles la percepció pel sentit de la vista, com l’arquitectura, les arts plàstiques i la cultura, o
-
temporals, si predomina en elles el sentit de l’oïda i el temps, com la música i el ritme, la paraula (literatura) i la dansa (veure cita).
Veure filosofia de l’art.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.