admiració GEN.

Iris, la missatgera del déusL'admiració és considerada, tant per Plató (veure text), com per Aristòtil (veure text), com l'origen de la filosofia.

Segons aquests autors la filosofia va sorgir de l’admiració, de la perplexitat, de la sorpresa, de la meravella o de l’estranyesa (significats relacionats amb el terme grec thauma, meravella). L'esmentada admiració procedeix, al seu torn, no d’una orientació cap a coneixements pràctics, en el sentit de coneixements encaminats a aconseguir finalitats concretes que millorin tals o quals aspectes de la nostra existència, sinó que procedeix d'un desconcert. Qui s’admira, qui experimenta la sensació de sorpresa o meravella davant algun problema, ho fa perquè experimenta una certa desorientació, es troba en una situació semblant a la que experimentem davant una paradoxa (el contrari a la doxa o opinió): s’admira que les coses o problemes que causen l'esmentada admiració no responen immediatament a un ordre conegut. La recerca d’aquest ordre és la resposta a aquella admiració. Per això, Aristòtil diu també que ja els forjadors de mites eren, en certa forma, filòsofs, perquè els mites es componen d’elements meravellosos o generadors d’admiració. No obstant això, en altres textos contraposa el mite a la plena raó o logos.

 
 
 

_______________________________

  Text de Plató: l'admiració

PlatóBenvolgut amic, sembla que Teodor no s'ha equivocat en jutjar la teva condició natural, doncs experimentar això que anomenem l'admiració és molt característic del filòsof.

Aquest i no un altre és, efectivament, l'origen de la filosofia. El que va dir que Iris era filla de Taumant sembla que no va traçar erròniament la seva genealogia.

___________________________________

Teetet, 155d. (Gredos, Madrid 1988, p.202).

[En la mitologia grega, Iris -filla de Taumant i Electra- , té encomanada la missió de les ordres, els missatges i els consells dels déus. D'aquí que Plató relacioni la seva etimologia amb eírein, sinònim de légein (parlar). Cf. Cràtil 398d i 408b. Iris seria, doncs, la personificació de l'activitat dialèctica i de la filosofia i el seu origen seria la sorpresa («Taumant», relacionat etimològicament amb thâuma «sorpresa)].

   

(<< Tornar) enrera

______________________________

Text d'Aristòtil: l'admiració

AristòtilQue [la filosofia] no es tracta d'una ciència productiva, és evident ja pels primers que van filosofar. Perquè els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l'admiració; al principi admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns; després avançant a poc a poc i plantejant-se problemes majors, com les canvis de la lluna i els relatius a sol i a les estrelles, i la generació de l'univers.

Però el que es planteja un problema o s'admira, reconeix la seva ignorància. (Per això també aquell qui estima els mites és d'alguna manera filòsof; doncs el mite es compon d'elements meravellosos). De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància, és clar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat.

I així ho testifica el que va succeir. Ja que aquesta disciplina va començar a cercar-se quan ja existien gairebé totes les coses necessàries i les relatives al descans i a l'ornament de la vida. És, doncs, evident que no la cerquem per cap altra utilitat, sinó que, així com anomenem home lliure a aquell que és per a si mateix i no per a un altre, així considerem a aquesta com l'única ciència lliure, doncs aquesta sola és per a si mateixa.

[...]

Així, doncs, totes les ciències són més necessàries que aquesta; però millor, no ho és cap.

____________________________________________

Metafísica, 982b- 983a. (Gredos, Madrid 1970, p.14-17).

(<< Tornar) enrera

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.