filonet.org

ciència EPIST.

(del llatí scientia, de scire, saber) És l’activitat humana productora de coneixement científic. Aquella activitat cultural humana que té com a objectiu la constitució i fonamentació d’un cos sistemàtic del saber (veure text). Així definida, aquesta activitat podria confondre’s amb altres semblants amb un objectiu semblant, com la filosofia, l’art, i fins i tot la religió. Però l’activitat científica es distingeix d’altres semblants per les seves característiques específiques:

1. el coneixement de què tracta és un coneixement racional, que es refereix al món material o natural, les regularitats del qual vol explicar i predir;

2. obtingut mitjançant un mètode experimental, del qual formen part l’observació, l’experimentació i les inferències dels fets observats;

3. és sistemàtic perquè s’organitza mitjançant hipòtesis, lleis i teories, i és un

4. coneixement objectiu i públic, perquè busca ser reconegut per tots com vertader o, almenys, ser acceptat per consens universal (veure text ).

Així entès, el concepte de ciència hauria d’aplicar-se exclusivament a les denominades ciències empíriques, com la física o la zoologia, excloent a les anomenades ciències formals, com la matemàtica i la lògica. Però aquestes últimes són també ciències en el ple sentit de la paraula perquè, si bé no es refereixen a fets de la natura, són també un coneixement universal, sistemàtic i metòdic, proporcionen els instruments de càlcul i inferència, necessaris per al mètode i la sistematització de les ciències empíriques i, a més a més, també mantenen alguna relació amb la natura, de la qual constitueixen models o formes per pensar-la.

HIST. Històricament, aquest tipus de coneixement va tenir els seus orígens a Grècia, cap al s. VI aC, a les colònies jònies d’Àsia Menor, primer en forma de coneixements de matemàtiques i astronomia, i després en forma de cosmologies noves que van substituir -en els seus mètodes, però no en els seus objectius- a les velles cosmogonies, tant gregues i egípcies com babilòniques i hebrees. A aquest primer naixement es va afegir, en el s. XVII, també en occident i en la conca del Mediterrani, el segon i definitiu sorgiment de la ciència, gràcies a la renovació del model astronòmic del món per obra de Nicolau Copèrnic i, després, a l’aplicació del mètode matemàtic als fenòmens físics de la natura, obra de Galileu. Aquests autors i els qui van seguir recolzant-se en el seu model d’investigar van donar origen al que es va denominar llavors «ciència nova» i posteriorment «ciència moderna», la qual, amb la síntesi posterior de la mecànica clàssica de Newton, que va suposar la seva culminació, es va constituir en model de coneixement científic, o de ciència, per a tota la civilització posterior.

Quatre són els períodes que solen destacar-se com a característics de l’aparició i constitució històrica de la ciència:

• 1) El pas de les primitives cosmogonies (babilòniques, egípcies, hebrees i gregues) a les noves cosmologies, iniciades pel pensament racional dels jonis de l’Àsia Menor, fet que suposa el sorgiment de la filosofia en el s. VI aC;

• 2) l’aparició de la tradició geocèntrica i geostàtica per obra de Plató i Aristòtil i, sobretot, de l’astronomia i la física aristotèliques;

• 3) la crisi i crítica (segons alguns, gradual a partir de l’Edat Mitjana) de les idees aristotèliques, en la denominada revolució científica, al començament de l’era moderna, amb l’establiment del paradigma de la mecànica de Newton;

• 4) les modificacions d’aquest mateix paradigma, i per tant, de la mecànica clàssica i del model clàssic de ciència, per obra de la teoria de la relativitat especial de Einstein, en cosmologia, i la nova física quàntica, quant a la constitució de la matèria.

Veure filosofia de la ciència

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.