filonet.org

Si bé la teoria de la evolució explica el desenvolupament i la formació de les diverses espècies vives sobre la terra, pressuposa la prèvia existència de la vida, la qual cosa condueix inevitablement a preguntar-se pel concepte mateix de què és la vida, i al problema del seu origen o problema de la biogènesi. La integració d’una teoria sobre la biogènesi al si d’una teoria evolutiva faria d’aquesta una vasta teoria relativa al procés de transformació de la matèria des de l’origen de l’univers; procés que integraria, doncs, tant l’evolució de la matèria inorgànica, com la de la matèria orgànica. D’aquesta manera, mentre les teories evolutives remeten al problema de l’origen de la vida, la biogènesi remet a les teories cosmològiques relatives a l’origen de l’univers.

El problema de l’origen de la vida s’ha plantejat des de diverses perspectives, que, òbviament, en els seus inicis, van ser especialment de tipus mític i religiós, però que, ja des de l’aparició de la filosofia, van intentar evitar recórrer al mite, la qual cosa va preparar el terreny per a explicacions d’ordre científic (veure textos sobre l’origen de l’home).

Dins el context mític religiós, es concebia el problema de la biogènesi com una extrapolació de l’experiència de l’origen de la vida individual: naixement, desenvolupament i mort i, per això, es buscava, com en la vida del individu, un progenitor, identificat generalment amb Déu. En la tradició més estesa a occident -la concepció dominant durant segles, lligada a les creences religioses de matriu judeocristiana-, es concebia l’origen de la vida com un acte de creació divina, creació que podia entendre’s com feta d’una vegada per sempre, o com una creació més o menys contínua, la qual cosa explicava la generació espontània. No obstant això, aquesta última creença (generalment acceptada en el segle XVIII i, fins i tot, en el segle XIX), també podia explicar-se a partir d’un model mecanicista o reduccionista (fruit de l’organització mateixa de la matèria a partir de causes estrictament naturals), sense necessitat d’apel·lar a una creació. En la filosofia antiga, Demòcrit podria representar el corrent materialista, que explicava la generació espontània com el fruit de la reunió al atzar de determinats àtoms capaços d’engendrar la vida, sense necessitat de sustentar la intervenció dels déus ni de cap mecanisme teleològic. També Lucreci proclamava que «onsevol que la matèria immensa trobi un espai que la contingui, no hi haurà dificultat cap per al seu desplegament, i farà néixer la vida sota formes variades».

En canvi, la teoria hilemòrfica de Aristòtil sustentava la necessitat de la intervenció d’un principi formal estructurant de la matèria, i es feia ressò de les concepcions que atribuïen a l’ànima l’existència de la vida. En el cas dels éssers vius, aquest principi formal era, segons Aristòtil, les diverses ànimes: vegetativa, sensitiva i intel·lectiva.

A causa de la gran influència d’aquest autor i a la preponderància del pensament religiós, les concepcions vitalistes i animistes van ser les més esteses durant segles. Però, en segle XVII, a partir de l’obra de Galileu i, especialment, de Descartes, es va concebre la possibilitat d’entendre els fenòmens vitals com reductibles a lleis mecàniques (el que per als cartesians, seguidors d’una concepció dualista entre ment i matèria, no era aplicable al cas del ser humà). El model de l’animal-màquina (que La Mettrie va estendre a l’home en el seu home-màquina) donava la primera empenta a concepcions no estrictament animistes. No obstant això, la constatació de la complexitat dels organismes vius (Malpighi) posava en dubte aquest fàcil reduccionisme mecanicista. Per això, en el segle XVIII va haver-hi un renaixement de concepcions organicistes, vitalistes i animistes (Stahl), revitalitzades per la Naturphilosophie i la filosofia de Schelling. L’aparició de la teoria cel·lular, en canvi, va revitalitzar les concepcions reduccionistes (que explicaven els fenòmens vitals a partir de les reaccions fisicoquímiques) enfront de les de tipus més vitalista. Així, durant tot el segle XIX la pugna entre mecanicisme i reduccionisme, d’una banda, i vitalisme i emergentisme, d’una altra, van ser constants.

En aquest context de pugna va tenir lloc l’aparició i desenvolupament del darwinisme o teoria evolucionista de Darwin. Però si la teoria de l’evolució, malgrat les seves moltes llacunes, donava explicacions prou satisfactòries per a l’aparició de les espècies, l’elaboració d’una teoria científica sobre l’origen de la vida no es va desenvolupar fins ben entrat el segle XX. No obstant això, ja en el segle XIX un fet fonamental va ser la síntesi de matèria orgànica a partir de matèria inorgànica (concretament la síntesi de la urea), que va obrir la possibilitat d’explicar per causes purament naturals l’origen de la vida, ja que es demostrava la possible continuïtat entre matèria inorgànica i orgànica.

Així, podem assenyalar que des de finals del segle XIX les diverses concepcions per explicar l’origen de la vida eren fonamentalment les següents:

1) Les que li atribuïen un origen diví: hipòtesis religioses compatibles tant amb el creacionisme com amb altres modalitats de creença religiosa, i compatibles també amb la creença en la generació espontània, ja que aquesta podia incloure’s dins els plans de la divinitat. (En aquest context cabria situar la concepció biogenètica de Teilhard de Chardin).

2) Les que atribuïen a la vida un origen etern. Evidentment, aquí el terme «origen» no té sentit, ja que si hi ha origen ha d’haver-hi novetat i començament temporal. Allò que és instantani o etern no pot, doncs, tenir origen Així, si es declara la vida com eterna desapareix el problema de l’origen de la vida.

3) Les que l’atribuïen a la generació espontània, que eren compatibles tant amb les doctrines biogenètiques d’origen diví, com amb les doctrines independents de tota intervenció sobrenatural (com en l’esmentat cas de Demòcrit, per exemple).