(del llatí emergere, sorgir, néixer) Fins a mitjans del segle passat l’emergentisme va ser concebut com una explicació filosòfico-biològica, pròpia del vitalisme de començaments del s. XX tal com el defensaven autors de cultura anglosaxona, C. Lloyd Morgan i Samuel Alexander, entre d’altres, segons la qual la vida s’explica com un fenomen que apareix (emergeix) d’improvís. Se suposava que la vida no podia explicar-se com un conjunt de característiques físico-químiques que evolucionen gradualment, sinó que, -deien- és tanta la diferència que existeix entre el viu i l’inert, que la vida no pot ser sinó resultat d’un salt qualitatiu, que es manifesta en un conjunt de propietats emergents. La conseqüència final d’aquest plantejament era que el fenomen vital va ser considerat un fenomen biològic i psicofísic específic, irreductible a qualsevol altre de tipus purament fisicoquímic, i les característica més notable del qual -deien- és la consciència.
Ara bé, els notables desenvolupaments de la química, la biologia, la genètica i la teoria de l’evolució, van anar arraconant els aspectes més obscurs d’aquesta concepció, en la qual, de vegades, encara ressonaven aspectes fortament dualistes. En la ciència actual es tendeix a pensar que la vida va aparèixer com a fruit d’un procés d’autoorganització de la matèria que lluny de ser misteriós pot ser explicat per les pròpies lleis físiques i químiques. En aquest cas, el nom d'emergentisme queda reduït a qualificar l’aparició de fenòmens complexos mitjançant processos d’autoorganització de la complexitat. És a dir, de la mateixa manera que podem dir que la conjunció d’àtoms d’hidrogen (gas) i d’oxigen (també gas), donen lloc a l’aparició d’aigua (líquida), i, en aquest sentit podem parlar de l’emergència d’una nova qualitat (la qualitat líquida de l’aigua, etc.); la conjunció d’una sèrie de fenòmens fisicoquímics permet d’explicar l’origen de la vida.
En l’actualitat, la concepció emergentista que durant la primera meitat del segle XX es va situar en l’àmbit de l’aparició de la vida, s’ha situat en l’àmbit de la reflexió sobre les relacions ment-cos. En aquest àmbit alguns filòsofs defensen una nova variant de l’emergentisme al sustentar que els fenòmens mentals són emergents pel que fa a l’organització biològica. D’entre aquests autors, que defensen un materialisme emergentista destaquen M. Bunge (veure text ), W. Sellars, L. Bertalanffy, Ch. Broad i, especialment, J. Searle (veure text ).
En aquest àmbit l'emergentisme es definex a partir dels tres trets següents:
-
Es defineix com a doctrina que defensa que la consciència procedeix de la matèria.
-
Es manifesta que aquesta "emergència" no implica que la consciència procedent de la matèria sigui diferent d’aquesta. Es tracta simplement d’una nova organització de la mateixa matèria.
-
No obstant aquesta continuïtat, la consciència apareix com una manera de ser o qualitat "nova" respecte de la matèria.
Veure també
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.