eternitat GEN.
(del llatí aeternitas, eternitat) La permanència en el ser d’una cosa, sense començament i sense fi. Segons el cristianisme la duració infinita en sentit estricte competeix a Déu, ja segons els mateixos textos de la Bíblia, la considera un atribut essencial, i, des de la perspectiva de diversos sistemes filosòfics (entre ells els denominats materialistes), correspon a la matèria (en un sentit menys definit).
El concepte clàssic d’eternitat es deu a Boeci, qui l’aplica estrictament a Déu (veure cita). A banda del concepte poc definit com a duració indefinida, així com del concepte pròpiament religiós com a duració real sense començament ni fi, l’eternitat s’entén també com el caràcter propi d’aquelles coses que es troben fora del temps perquè se les considera transcendents i atemporals. Així, de forma paradigmàtica, les idees de Plató, una de les característiques essencials de les quals és l'eternitat, això és, la immutabilitat al seu lloc «hiperurani», o l'atemporalitat, perquè existeixen transcendint el temps. Aquesta transcendència és una dificultat a l'hora de relacionar les idees amb la coses, i per aquesta raó, diu Plató, el demiürg ha de crear prèviament el temps, «imatge mòbil de l’eternitat».
Per a Aristòtil, el món és etern, encara que no immutable; són immutables els cossos celests, menys en quant posseeixen moviment circular uniforme, mentre que els éssers que no estan sotmesos al canvi, els motors dels astres i el primer motor, són immutables i eterns.
El neoplatonisme reintrodueix la noció platònica d’eternitat entesa com atemporalitat, en insistir en l’Un, que és indivisible, immutable i etern, com l’ésser de Parmènides o les idees de Plató. En realitat, tant la duració real infinita com l’atemporalitat, són dues característiques de l’eternitat que estan presents en la definició que Boeci transmet a l’occident cristià (veure cita).
L’eternitat de Déu en els dos sentits boecians, plenament admesa per la filosofia escolàstica, no es compagina adequadament amb algunes idees filosòfiques. Un dels problemes plantejats a Occident per l’averroisme llatí és el de la conciliació entre l’eternitat del món, afirmada per Aristòtil, i la creació del món afirmada per la revelació cristiana. Tomàs d’Aquino va sostenir la tesi que no repugna a la raó que el món sigui etern, si bé és una veritat revelada que no ho és. Posteriors discussions teològiques sobre el coneixement que Déu pugui tenir dels anomenats futurs contingents i dels futuribles, i sobre com pugui preveure les accions lliures, posen igualment de manifest les dificultats conceptuals que porta amb si la noció d’eternitat.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.