veritat: teoria pragmàtica EPIST.
Teoria sobre la veritat que
s’engloba dins una altra teoria epistemològica més general, el pragmatisme, iniciat per Charles Sanders Peirce (1839-1914), segons el qual el significat d’un concepte o d’un enunciat es veu en la pràctica. D’acord amb aquests principis, i més aviat a causa d’una formulació de William James (1842-1910),
se la defineix com a propietat de tota proposició o enunciat -James parla més aviat de «creences»- que en la pràctica funciona, resulta o té conseqüències útils. Aquesta utilitat no ha d’entendre’s en un sentit merament tecnològic o pràctic d’abast immediat, sinó en un sentit molt més ampli.
És a dir, aquesta utilitat s’ha d’entendre com efectes positius per a la
supervivència, benestar i prosperitat. Altres autors que han defensat una
concepció pragmàtica de la veritat són John Dewey i,
en certa forma, Friedriech Nietzsche.
Per a Peirce un enunciat és vertader si i només si és acceptat per tot aquell que té suficient informació sobre el que afirma. Per a James, una creença és vertadera si es mostra útil per a qui la creu. Peirce és, en això, fenomenista -amb el fenomenisme de Kant, diu, no el de Hume-; i Dewey i James, instrumentalistes (veure text 1 , text 2 i text 3 ).
Més que una teoria de la veritat, la teoria pragmàtica de la veritat és un criteri per establir quines creences són verdaderes (en un moment donat). Segons aquesta teoria són verdaderes totes aquelles creences que es revelen com un instrument eficaç per satisfer les nostres necessitats i /o resoldre els problemes, és a dir, serveixen per aconseguir un fi. En la base d'aquesta teoria hi ha la concepció de que l’ésser humà és un ésser pràctic, que actua i es fixa unes metes o finalitats. Per tal d’aconseguir aquests finalitats cal posseir unes creences (conèixer el fi, conèixer els mitjans per aconseguir-lo, i poder posar-los en pràctica). D'aquesta manera el pragmatisme no exposa una definició del significat de veritat, sinó que es limita a proposar un criteri de veritat.
Però allò que en un moment és útil o beneficiós pot ser que en un altre situació no ho sigui, per tant, segons el pragmatisme la veritat no es una característica immutable. Per exemple, la creença en la immobilitat de la terra i la seva posició central en l’univers era, en la pràctica, útil per a la majoria de les persones en l’antiguitat i fins i tot els navegants s’orientaven tenint en compte aquesta creença. En aquest sentit, segons la teoria pragmàtica, aquesta creença era verdadera en aquella època. La teoria de Copèrnic i els descobriments astronòmics posteriors van fer que aquesta creença es revelés falsa, però hauria estat considerada verdadera fins llavors. En aquest sentit aquesta teoria va lligada al relativisme epistemològic.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.