veritat, criteri de EPIST.
Norma, mètode o regla que ens permet decidir quan un enunciat és vertader.
El criteri, evidentment, depèn de la teoria sobre la
veritat que es té, és a dir, de l’explicació que es dóna a la pregunta sobre què volem dir quan afirmem que un enunciat és vertader.
Aquesta distinció desapareix en la teoria de la veritat com a coherència i en la
teoria pragmàtica de la veritat (en aquesta, en menor mesura). Per a la primera, un enunciat és vertader si i només si és
consistent i deduïble d’un conjunt d’enunciats vertaders; i per a la segona, quelcom és vertader només si és «útil», o «pràctic» o «adequat», o si en la pràctica «resulta».
En ambdues teories, sembla que la qüestió de la veritat es redueix a un problema de criteri -quan un enunciat és vertader-, més que a un problema de concepte -què s’entén per enunciat vertader.
La teoria de la veritat com a adequació o com
correspondència intenta precisar més el concepte mateix de veritat -fins al punt que Tarski flama a la seva teoria de la veritat «concepció semàntica de la veritat»-, i la qüestió del criteri que ens permet decidir quan un enunciat és vertader s’emmarca dins una altra qüestió epistemològica més àmplia: la relació entre el «teòric» i el «real», usualment decidida per criteris de
verificabilitat o de falsabilitat.
La veritat d’un enunciat és sempre un concepte important per si mateix, encara que no es disposi d’un criteri concret de decisió (veure text).
veritat: termes relacionats
Karl R. Popper: no hi ha un criteri general de veritat
Un cop enunciades [...] les condicions en què tot enunciat del llenguatge L1 correspon als fets, podem establir la següent definició d’una manera purament verbal, encara que d’acord amb el sentit comú: Un enunciat és vertader si, i només si, correspon als fets. Com assenyala Tarski, aquesta noció de veritat és objectiva i absolutista, encara que no sigui absolutista en el sentit de permetre’ns parlar amb «absoluta certesa o seguretat», perquè no ens subministra un criteri de veritat Al contrari, Tarski podia demostrar que, si L1 és bastant ric [com per contenir, per exemple, l’aritmètica], llavors no pot haver-hi un criteri general de veritat. Només pot haver-lo per a llenguatges artificials extremadament pobres. En això Tarski està en deute amb Gödel. Així, encara que la idea de veritat sigui absolutista, no podem pretendre aconseguir una certesa absoluta: som buscadors de la veritat, però no els seus posseïdors.
___________________________________________
Conocimiento objetivo, Tecnos, Madrid 1974, p. 53.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.