veritat com a consens EPIST.
Variant de la teoria pragmàtica de la veritat, atribuïble a Jürgen Habermas, segons el qual «veritat» no és un predicat o propietat d’una proposició o enunciat, sinó una exigència ideal d’aquest, per la qual es reclama dels altres l’assentiment, o el consens intersubjectiu, un cop presentades les justificacions amb què se sosté i s’afirma un enunciat. El rerefons d’aquesta teoria suposa que els enunciats que es pretenen vertaders, com actes lingüístics que són, es profereixen en una situació ideal de diàleg, en la que ha de ser possible un discurs lliure i racional.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.