filonet.org

veritat: teoria de la coherència de la veritat. EPIST.

Teoria de la veritat, principalment mantinguda en les ciències formals i en els sistemes axiomàtics, segons la qual una proposició o enunciat és vertader quan és compatible amb un conjunt coherent de proposicions o enunciats, o deduïble dels axiomes. Així, per exemple, la veritat del teorema de Pitàgores resideix en primer terme, no en la seva aplicabilitat a la realitat, sinó en el fet de ser una conseqüència deductiva dels axiomes i postulats d'Euclides; referit a un altre conjunt d’axiomes podria ser fals o buit de significat. Es tracta d’un cas concret d’aplicació de les propietats de consistència (el conjunt de axiomes no porta lògicament a una contradicció) i completud (tota proposició o teorema del sistema és deduïble dels seus axiomes), que exhibeixen paradigmàticament els sistemes axiomàtics. Quan aquest criteri de veritat s’aplica a altres àmbits, no merament formals, el conjunt d'enunciats al·ludit és el conjunt dels enunciats que es consideren vertaders. En la història de la filosofia Hegel destaca com el defensor d'aquesta teoria amb la seva afirmació segons la qual «la veritat és el tot».

Així, doncs, segons aquesta teoria, una proposició no és verdadera perquè es correspongui amb la realitat (com defensa la teoria de la veritat com a correspondència), sinó que ho és perquè és coherent o consistent amb el conjunt de totes les altres proposicions que es consideren verdaderes. Al separar-se de la teoria de la veritat com a correspondència pretén evitar el problema d’haver de comparar entre dues coses de naturalesa diferents, és a dir, evita comparar les proposicions (que poden ser verdaderes o falses) amb la realitat, ja que aquesta comparació caldria efectuar-la necessàriament des d’un tercer punt de referència, i quin podria ser fora de les proposicions i de la realitat?. No obstant això, aquesta teoria presenta altres problemes.

Problemes de la teoria de la veritat com a coherència

• Si una proposició és verdadera perquè és coherent amb un altre grup de proposicions, què garanteix que aquestes proposicions d’aquest altre grup siguin verdaderes? Si és la coherència entre elles això porta a una afirmació circular: la proposició p₁ és verdadera perquè és consistent amb p₂, p₃,.. p_n. Però p₂ és verdadera perquè és consistent amb p₃, p₄, ... p_n; i a la vegada p₄... etc. Finalment, doncs, totes depenen de la seva coherència interna en una remissió circular.

• En el cas de les ciències formals, la veritat de proposicions deduïdes a partir d'uns axiomes depèn lògicament de la veritat dels axiomes que són el punt de partida, que,en tant que axiomes, no es "demostren" com a verdaers, sinó que s'accepten pèl fet de semblar evidents, però això no és garantia suficient de veritat.

• Per altra part, el fet que un conjunt de proposicions no es contradiguin entre si no garanteix que siguin verdaderes. Podria succeir que tot el conjunt fos fals però consistent. Per exemple, la proposició "la terra és el centre de l'univers"  era una proposició consistent amb el conjunt de proposicions de la cosmologia ptolemaica o de la cosmologia aristotèlica, però això no la fa verdadera. La consistència o no-contradicció és un requisit necessari per tal que un conjunt de proposicions sigui verdader, ja que dues proposicions que es contradiuen no poden ser totes dues vardederes), però no és un requisit suficient.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.