espiritualisme GEN.
Corrent filosòfic, directament oposat al materialisme, que no sols afirma la presència a l’univers d’elements no materials, sinó també que l’univers s’interpreta millor des d’una perspectiva no materialista, donant primacia a l'esperit i no a la matèria o a allò empíric. Encara que, al llarg de la història del pensament, han existit enfocaments i perspectives que poden denominar-se correctament espiritualistes en sentit genèric -Plotí, Agustí de Hipona, Descartes, per exemple-, el terme, l’origen del qual es deu a Victor Cousin, s’aplica amb major propietat a la reacció que, en els segles XIX i XX, existeix en diversos països d’Europa contra el positivisme, el materialisme, el naturalisme i el cientificisme. Característiques pròpies de l’espiritualisme, encara que diversament repartides segons els autors, són:
-
una noció d’esperit pròxima a la de esperit subjectiu de Hegel;
-
l’acceptació, en aquest esperit, entès com consciència, de nocions i valors que es coneixen per introspecció o mitjançant el recurs a una interioritat que es remunta als plantejaments de Sant Agustí;
-
proximitat ideològica amb la tradició de la teologia cristiana i postures socialment conservadores.
L’espiritualisme anglès està representat per Arthur James Balfour (1848-1930), Clement CJ Webb (1865-1954), James Ward (1843-1925) i Andrew Seth Pringle-Pattison (1856-1931).
A Alemanya, els autors més representatius són Immanuel Hermann Fichte (1796-1879), fill del filòsof idealista, Fichte, Eduard von Hartmann (1842-1906), Rudolf Eucken (1846-1926) i Rudolf Hermann Lotze (1817-1881), el de més gran importància.
A Itàlia, l’espiritualisme és també reacció contra el neoidealisme representat per Benedetto Croce i Giovanni Gentile, té influències de Rosmini i Gioberti i comença pròpiament amb A. Carlini. Autors d’importància són August Guzzo, Luigi Stefanini, que s’adscriu també al personalisme, Felice Battaglia, Michele Frederic Sciacca, que barreja metafísica clàssica i espiritualisme cristià de tipus agustinià, i Renato Lazzarini, molt pròxim a l’espiritualisme francès.
L’espiritualisme a França es remet a Maine de Biran (1766-1824), molt pròxim als il·lustrats, als qui critica el seu sensualisme i que deriva, de la seva anàlisi de la consciència, el valor del «sentit íntim», que Víctor Cousin (1792-1867), pensador eclèctic, transforma en mètode d’introspecció. Aquest mètode permet l’accés directe a les grans veritats dipositades en l’esperit per la tradició: el sentiment religiós, l’espiritualitat, l’existència de Déu, la llibertat, la responsabilitat, la virtut, etc. El renaixement de l’espiritualisme francès, ja en el s. XX, adopta com a instrument de difusió la «Philosophie de l’esprit», col·lecció fundada per Luis Lavelle i Renné Le Senne. Aquest últim, a més a més, escriu Filosofia de l’esperit (1950) i, fidel al cogito de Descartes, sosté que, en l’anàlisi de l’esperit, es descobreix necessàriament la presència transcendent de Déu, així com la de valors humanistes i cristians. Segons el seu Tractat de moral general (1942), aquests deixen de ser-ho si no es funden en el Valor fonamental, que és Déu. Lavelle contribueix a la teoria espiritualista dels valors amb el seu Tractat sobre els valors (1951). Gabriel Marcel, autor adscrit a l'existencialisme, pot considerar-se també espiritualista, el mateix que Lev Chestov (1866-1938) i Nicolai Berdaev, ambdós russos emigrats a França.
L’espiritualisme francès, mitjançant la seva relació amb el personalisme cristià, a través de Emmanuel Mounier (1905-1950) i la revista «Esprit», fundada per ell el 1932, experimenta un intent de renovació i d’ajust de les seves postures conservadores: l’esperit és persona; la persona està essencialment orientada cap als altres.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.