irracionalisme EPIST.
Defensa d’allò irracional com una característica del ser humà o de coses relatives a l’home; defensa que consisteix en la valoració d’altres fonts de coneixement diferents de la raó i la experiència, i en el seu grau màxim en la valoració de l’absurd. Referit a sistemes filosòfics, el terme el va aplicar per primera vegada Kuno Fischer a la filosofia de Fichte.
Es distingeix la branca de l’irracionalisme gnoseològic o metodològic i la de l’irracionalisme metafísic (no sempre fàcilment diferenciables).
L’irracionalisme gnoseològic, en la seva versió radical, suposa desconfiança davant la raó i acusa a la gnoseologia o teoria del coneixement tradicional d’intel·lectualista, abstracta i aliena a la vida. En substitució de la raó com a mitjà adequat de coneixement, recorre a la fe, a la intuïció o al sentiment; així, els diversos misticismes, fideismes, vitalismes o romanticismes, i els sistemes filosòfics o el pensament d’autors com Meister Eckhart, Pascal, Hamann, Jacobi, Lammenais, Schleiermacher, Schelling, Bergson i altres. Pertany també a l’irracionalisme gnoseològic la teoria dels valors i, en alguna mesura, el pragmatisme. La psicoanàlisi de Freud, en tant que irracionalisme psicològic, comparteix tant l’irracionalisme gnoseològic com el metafísic.
L’irracionalisme metafísic abandona el camp del coneixement per referir-se a la falta de sentit de la mateixa condició humana, que es considera absurda.
Versió atenuada de l’irracionalisme gnoseològic són totes aquelles teories del coneixement que afegeixen al coneixement pròpiament racional algun element irracional de diversa índole, més o menys determinat i influent: el sentir, el viure, l’ambient o la consciència de classe, la cultura a què es pertany, etc.
Sistemes filosòfics defensors d’un irracionalisme metafísic són tots aquells que fan de l’absurd, en alguna de les seves formes, la seva categoria fonamental: són exemples Schopenhauer, Kierkegaard, Nietzsche i, en general, el conjunt d’autors enquadrats en l’existencialisme, Sartre i Camus, en especial
Modernament, l’irracionalisme ha estat objecte especial d’estudi per part d’autors de tendències divergents: G. Lukács, en L’assalt a la raó (1954) (veure cita), fa responsables a la llarga sèrie de filosofies «burgesos», que van des de Schelling fins a Spengler i Ernst Jünger, passant sobretot per Schopenhauer, Kierkegaard, Dilthey i Nietzsche, de l’existència històrica de la barbàrie totalitària del nazisme i el feixisme. Aquestes filosofies que no han estat sinó justificació ideològica dels propis valors de la societat, han portat -després de destruir la raó- a la desvalorització de l’enteniment, al relativisme moral, a l’escepticisme i a l’exaltació de valors irracionals que el totalitarisme nazi va fer seus.
L’Escola de Frankfurt i els autors de la teoria crítica recorren a l’anàlisi i crítica del que denominen raó instrumental, per treure a la llum l’arrel irracional dels excessos totalitaris, tant del nazisme i del feixisme com del comunisme.
El contingut d’aquesta web ha estat creat per Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu. El disseny i realització de la web, així com la traducció al català dels continguts ha estat realitzat per Jordi Cortés.