Teoria jurídica que s'orienta cap a l'estudi científic del dret i uneix dret positiu amb legitimitat, separant al seu torn els conceptes de dret i moralitat. Els seus principis inspiradors són iustum bah iussum (és just perquè està manat) i auctoritas nàs voretes facit legem (la llei la fa l'autoritat, no la veritat), afirmats ambdós ja per Hobbes, que suggereixen que dret és allò que s'ha imposat per l'autoritat legítima: ius positum, positiu, enfront de dret natural.

A la seva vessant voluntarista, el positivisme jurídic prové d'Hobbes (i, abans, dels sofistas), per a qui la legitimitat, el dret, neix de l'acte voluntari, o d'un pacte social, pel que els ciutadans se sotmeten lliurement l'autoritat. A la seva vessant formalista, sobretot la representada per Hans Kelsen (1881-1973), el dret prové no d'una voluntat humana, ni fins i tot implícita, ni d'una voluntat superior, que pugui fonamentar una ètica, sinó d'una «norma fonamental», que dóna validesa al dret, i que en les democràcies és la constitució, la llei suprema.

Són moltes les variants actuals de positivisme jurídic, però coincideixen totes a delimitar el dret d'altres elements extrajurídics. Els valors ètics queden al marge, en el sentit que no és en ells on es funda el dret, ja que aquest ha de posseir pròpia validesa jurídica. A les teories de Kelsen, principal representant del positivisme jurídic, s'uneixen de forma significativa les d'Herbert Hart, que publica El concepte de llei, el 1961. La crítica fonamental que es dirigeix contra el positivisme jurídic és el qüestionable aïllament que introdueix en l'estudi de les normes jurídiques, separant-les de tot context ètic i social.