contracte social, o pacte social GEN. / ÈTIC.
Convenció entre individus, per la que, de forma tàcita o expressa, determinen renunciar als drets naturals per constituir-se en subjectes de drets civils.
Al llarg de la història, han existit diverses versions de la idea d’un contracte social, mitjançant el qual els homes es constitueixen en societat i funden l’autoritat pública; són les
diferents teories contractualistes o teories del contracte social. Els primers rudiments de teoria contractualista es deuen als
sofistes; Aristòtil atribueix al sofista
Licofró (s. IV) l’aplicació del caràcter convencional de la llei també a la fundació de la comunitat política. Durant l’Edat Mitjana, les relacions entre senyors i vassalls es determinen mitjançant idees
contractualistes, si bé la voluntat del senyor representa d’alguna forma a la voluntat divina, segons el principi medieval de què el poder ve de Déu. D’aquest fons contractualista sorgeixen les teories pròpiament
contractualistes, que proliferen entre el Renaixement i el s. XVIII; els seus defensors més notables són
Grotius (Hugo de Groot), Pufendorf, Hobbes,
Locke i, sobretot, Rousseau.
Grotius i Pufendorf parteixen del dret natural, i suposen un contracte pel qual els homes deixen l’estat de natura i constitueixen l’estat civil; Pufendorf precisa que es tracta de dos contractes: un primer pacte d’unió, del que sorgeix la societat civil, i un segon pacte de submissió, pel qual es confereix poder a l’Estat
de governar a la societat. Hobbes parteix d’una
anàlisi individualista de la natura humana i de la suposició d’un estat de
natura en què l’home és enemic per a l’home; el contracte és necessari per donar seguretat a l’home i la forma d’obtenir-la és la constitució d’un tercer, resultat del pacte i no sotmès a pacte, l’Estat com poder absolut. Per això elimina el segon pacte de submissió, per posar la teoria del contracte al servei de la seva idea absolutista.
Locke, que no comparteix la suposició de l’homo homini lupus d’Hobbes, no necessita del poder absolut i uneix, en el mateix acte de posar-se d’acord, els dos resultats dels pactes de què parlava Pufendorf: la comunitat social i el govern de la majoria (veure text).
La teoria del contracte social de Rousseau, el pacte social, amb totes les seves foscors i imprecisions terminològiques,
envolta una exaltació de la sobirania popular i una crida al caràcter constitutivament moral de la societat.
Ja que la societat és tant l’origen de la desigualtat humana com l’única possibilitat de llibertat, només queda el camí d’interpretar d’una altra forma tots aquests termes, és
a dir, canviar la substància del pacte, convertint-lo, d’hipòtesi jurídica, històrica o no, en un ideal de moralitat, expressat en el concepte de «voluntat general». Aquesta fa possible el pacte; la sobirania del poble és el seu resultat.
John Rawls, a la seva obra Teoria de la justícia (1971), recorre a una versió actualitzada de la teoria del contracte social, com a fonament de la societat democràtica, vist, segons ell, el fracàs d’intentar fonamentar-la en una moral excessivament utilitarista. La societat suposa, d’una banda, conflicte constant d’interessos i, per l’altre, voluntat de mantenir uns principis -els «principis de justícia»- que tant individus com institucions públiques accepten amb vista al manteniment de la societat. Aquests principis són resultat, no d’un pacte inicial, sinó d’una situació o posició inicial, que el substitueix; suposada aquesta situació inicial, cal imaginar quins principis, respecte de la llibertat i la desigualtat humanes, estan disposats els individus, lliures i racionals, a acceptar per al seu propi bé (veure text).
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.