Instal·lacions elèctriques interiors en locals comercials, d'oficines i indústries

En els locals i oficines, el sistema d’instal·lació més utilitzat són les canalitzacions amb tub i en fals sostre. Aquest tipus d’instal·lació sempre s’ha d’executar abans que els muntadors del sostre el col·loquin.

Uns dels sistemes més emprats és sota tub rígid que es pugui corbar en calent amb muntatge superficial i amb canal protectora. Cada lloc requereix un sistema o un altre segons les necessitats i l’activitat que es duu a terme.

Un altre sistema d’instal·lació que també s’utilitza molt, i que cada vegada s’implanta més, són les canalitzacions prefabricades.

Els sistemes d’instal·lacions no són únics i poden conviure diferents sistemes en la mateixa instal·lació, sempre d’acord amb el que indica l’REBT a l’hora d’instal·lar cada sistema.

La instal·lació amb tub es pot fer encastada a la paret o en superfície amb tubs metàl·lics i no metàl·lics. Els conductors aïllats utilitzats han de tenir una tensió assignada no inferior a 450/750 V i els tubs han de complir el que estableix la ITC BT 21.

Les característiques de protecció de la unió entre el tub i els accessoris corresponents no han de ser inferiors a les declarades per al sistema de tubs. La superfície interior dels tubs no ha de tenir en cap punt arestes, aspreses o fissures susceptibles de fer malbé els conductors o cables armats o de causar ferides a instal·ladors o usuaris.

Les dimensions dels tubs no enterrats i amb unió roscada utilitzats en les instal·lacions elèctriques són les que prescriu la UNE- EN 60.423. Per als tubs enterrats, les dimensions es corresponen amb el que indica la norma UNE- EN 50.086 -2 -4.

Les corbes dels tubs han de ser contínues i no poden originar reduccions de secció inadmissibles. Els radis mínims de curvatura per a cada classe de tub són els que especifica el fabricant d’acord amb la UNE-EN 50.086 -2·2.

Ha de ser possible introduir i retirar fàcilment els conductors en els tubs després de col·locar-los i que estiguin fixats i els accessoris corresponents.

Cal col·locar els registres que es consideri convenient, que en trams rectes no poden estar separats entre si més de quinze metres. El nombre de corbes en angle situades entre dos registres consecutius no ha de ser superior a tres.

Els conductors s’allotgen normalment als tubs després d’haver-los col·locat.

Els registres poden estar destinats únicament a facilitar la introducció i la retirada dels conductors als tubs o servir alhora com a caixes d’empalmament o derivació.

Les connexions entre conductors s’han de fer a l’interior de caixes apropiades de material aïllant i no propagador de la flama. Si són metàl·liques han d’estar protegides contra la corrosió. Les dimensions d’aquestes caixes han de permetre allotjar-hi amb comoditat tots els conductors que hagin de contenir. La seva profunditat ha de ser almenys igual al diàmetre del tub més gran més un 50% d’aquest, amb un mínim de 40 mm. El diàmetre o costat interior mínim ha de ser de 60 mm. Quan es vulguin fer estanques les entrades dels tubs a les caixes de connexió, cal emprar premsaestopa o ràcords adequats.

A l’hora d’instal·lar els tubs, s’han de tenir en compte les consideracions següents:

• Les corbes dels tubs han de ser contínues i no poden originar reduccions de secció inadmissibles. Els radis mínims de curvatura per a cada classe de tub són els que especifica el fabricant d’acord amb la UNE-EN 50.086 -2·2.
• Ha de ser possible introduir i retirar fàcilment els conductors en els tubs després de col·locar-los i que estiguin fixats i els accessoris corresponents. I, per a això, cal col·locar els registres que es consideri convenient, que, en trams rectes, no poden estar separats entre si més de quinze metres. El nombre de corbes en angle situades entre dos registres consecutius no ha de ser superior a tres. Els conductors s’allotgen normalment als tubs després d’haver-los col·locat.
• Els registres poden estar destinats únicament a facilitar la introducció i la retirada dels conductors als tubs o servir alhora com a caixes d’empalmament o derivació.
• Les connexions entre conductors s’han de fer a l’interior de caixes apropiades de material aïllant i no propagador de la flama. Si són metàl·liques han d’estar protegides contra la corrosió. Les dimensions d’aquestes caixes han de permetre allotjar-hi amb comoditat tots els conductors que hagin de contenir. La seva profunditat ha de ser almenys igual al diàmetre del tub més gran més un 50% d’aquest, amb un mínim de 40 mm. El diàmetre o costat interior mínim ha de ser de 60 mm. Quan es vulguin fer estanques les entrades dels tubs a les caixes de connexió, cal emprar premsaestopa o ràcords adequats.
• En cap cas no es permet unir conductors com a empalmaments o derivacions per simple retorciment o enrotllament entre si dels conductors, sinó que s’ha de dur a terme sempre fent servir borns de connexió muntats individualment o constituint blocs o interlínies de connexió; així mateix, es pot permetre que s’hi facin servir brides de connexió. El retorciment o enrotllament de conductors no es refereix als casos en què es faci servir qualsevol dispositiu connector que asseguri una unió correcta entre els conductors, encara que se’n produeixi el retorciment parcial i amb la possibilitat que es puguin desmuntar fàcilment. Els borns de connexió per a ús domèstic o anàleg han de ser conformes amb el que estableix la part corresponent de la norma UNE-EN 60.998.
• Durant la instal·lació dels conductors, perquè l’aïllament d’aquests no pugui ser danyat per la fricció amb les vores lliures dels tubs, els extrems dels tubs, quan siguin metàl·lics i penetrin en una caixa de connexió o aparell, han d’estar proveïts de brocs amb vores arrodonides o dispositius equivalents, o bé, les vores han d’estar arrodonides convenientment.
• En els tubs metàl·lics sense aïllament interior, s’han de tenir en compte les possibilitats que es produeixin condensacions d’aigua a l’interior; per aquest motiu, s’ha d’escollir convenientment el traçat de la instal·lació dels tubs, preveure l’evacuació i establir una ventilació apropiada a l’interior dels tubs mitjançant el sistema adequat, com, per exemple, l’ús d’una «T» un dels braços de la qual no s’empra.
• Els tubs metàl·lics que siguin accessibles s’han de connectar a terra; la continuïtat elèctrica ha de quedar assegurada convenientment. En el cas que es facin servir tubs metàl·lics flexibles, cal que la distància entre dues connexions a terra consecutives dels tubs no passi de deu metres.
• No es poden fer servir els tubs metàl·lics com a conductors de protecció o de neutre.
• Per col·locar els conductors s’ha de seguir el que assenyala la ITC-BT -20.
• A fi d’evitar els efectes de la calor emesa per fonts externes (distribucions d’aigua calenta, aparells i llums, processos de fabricació, absorció de la calor del medi circumdant, etc.) les canalitzacions s’han de protegir fent servir els mètodes eficaços següents:
• Pantalles de protecció calorífuga.
• Allunyament suficient de les fonts de calor.
• Elecció de la canalització adequada que suporti els efectes nocius que es puguin produir.
• Modificació del material aïllant que s’ha d’emprar.

Aquestes prescripcions són per a qualsevol tipus d’instal·lació amb tubs protectors.

En instal·lacions comercials dintre de naus industrials i en algunes oficines és molt comú trobar-se amb instal·lacions fixes de tubs en superfície combinades amb instal·lació sobre safata.

Quan es fa una instal·lació amb tub vist, sempre s’han de tenir en compte unes condicions particulars que regula la ITC BT 21. Aquestes prescripcions són les següents:

• Els tubs es fixen a les parets o els sostres per mitjà de brides o abraçadores protegides contra la corrosió i subjectes sòlidament. La distància entre aquestes ha de ser, com a màxim, de 0,50 m. S’han de col·locar fixacions d’una part i de l’altra en els canvis de direcció, als empalmaments i a la proximitat immediata de les entrades en caixes o aparells.
• Els tubs s’han de col·locar adaptant-se a la superfície sobre la qual s’instal·len, corbant-se o usant els accessoris necessaris.
• En alineacions rectes, les desviacions de l’eix del tub respecte a la línia que uneix els punts extrems no poden ser superiors al 2%.
• És convenient situar els tubs, sempre que sigui possible, a una altura mínima de 2,50 m sobre el terra, per tal de protegir-los de danys mecànics eventuals.
• En els encreuaments de tubs rígids amb juntes de dilatació d’un edifici, s’han d’interrompre els tubs, i els extrems del tub s’han de separar entre si 5 cm, aproximadament, i empalmar-los posteriorment mitjançant maneguins lliscants que tinguin una longitud mínima de 20 cm.

A l’hora d’escollir el diàmetre del tub s’ha de consultar la taula 2 de l’REBT, ITC BT 21, on es recullen els diàmetres exteriors en funció del nombre de conductors que allotja i la secció d’aquests. En la taula es reprodueix la taula 2 de l’REBT, ITC BT 21.

Quan hem d’instal·lar més de cinc conductors a dintre d’un tub o conductors amb seccions diferents, s’ha d’escollir un diàmetre interior que pugui allotjar tres vegades la secció que ocupen els conductors a l’interior del tub.

Quan es fa una instal·lació amb tub encastat a la paret, sempre cal tenir en compte unes condicions que regula la ITC BT 21 en l’apartat 2.3. Aquestes condicions són les següents:

• En la instal·lació dels tubs a l’interior dels elements de la construcció, les regates no han de posar en perill la seguretat de les parets o sostres on es practiquin. Les dimensions de les regates han de ser suficients perquè els tubs quedin recoberts per una capa d’1 cm de gruix, com a mínim. En els angles, el gruix d’aquesta capa es pot reduir a 0,5 cm.
• No s’han d’instal·lar entre el forjat i el revestiment tubs destinats a la instal·lació elèctrica de les plantes inferiors.
• Per a la instal·lació corresponent a la mateixa planta, es poden instal·lar únicament, entre el forjat i el revestiment, tubs que han de quedar recoberts per una capa de formigó o morter d’1 cm de gruix, com a mínim, a més del revestiment.
• En els canvis de direcció, els tubs han d’estar corbats o bé proveïts convenientment de colzes o «T» apropiats, però en aquest últim cas només s’admeten els proveïts de tapes de registre.
• Les tapes dels registres i de les caixes de connexió han de quedar accessibles i desmuntables una vegada finalitzada l’obra. Els registres i les caixes han de quedar enrasats amb la superfície exterior del revestiment de la paret o el sostre quan no s’instal·lin a l’interior d’un allotjament tancat i practicable.
• En el cas que es facin servir tubs encastats en parets, és convenient col·locar els recorreguts horitzontals a 50 cm, com a màxim, del terra o els sostres, i els verticals, a una distància dels angles de cantonades no superior a 20 cm.

A l’hora d’escollir el diàmetre del tub s’ha de consultar la taula 5 de l’REBT, ITC BT 21, on es recullen els diàmetres exteriors en funció del nombre de conductors que allotja i la secció d’aquests. En la taula es reprodueix la taula 5 de l’REBT, ITC BT 21.

Aquest tipus d’instal·lació normalment va acompanyada d’altres sistemes; per exemple, de tubs o canals. Les safates són les portadores de les línies principals i les derivacions normalment es fan amb un altre sistema d’instal·lació. Les safates es poden classificar segons la conductivitat elèctrica que tenen:

• Safates aïllants
• Safates metàl·liques

Dintre d’aquesta classificació trobem: amb tapa o sense tapa, perforades o enreixades.

L’REBT, en la ITC BT 20, apartat 2.2.9 i en la guia tècnica de la mateixa instrucció tècnica complementària inclou les prescripcions que han de complir les instal·lacions amb safata.

La norma aplicable a les safates i safates d’escala és la norma UNE- EN 61537, “Sistemes de safates i safates d’escala per a conducció de cables”.

La guia tècnica d’aquesta ITC aconsella la utilització de cable de tensió assignada 0,6/1 kV. També dóna la possibilitat de fixar caixes de connexions o derivació sobre la mateixa safata.

El traçat de les canalitzacions es fa seguint preferentment línies verticals i horitzontals o paral·leles a les arestes de les parets que limiten el local on s’efectua la instal·lació.

Les canals protectores poden ser metàl·liques o de materials plàstics no propagadors de la flama. Depenent del lloc on es trobi, s’han de tenir en compte les condicions atmosfèriques per escollir el tipus de canal més adient. El nombre màxim de conductors que pot allotjar la canal dependrà de la secció dels conductors i de la condició de la canal d’allotjar també mecanismes.

En les canals de grau de protecció IP4X o superior i classificades com a “canals amb tapa d’accés que només es pot obrir amb eines” d’acord amb la norma UNE –EN 50085, és possible:

• Fer servir aïllant, de tensió assignada 450/750 V.
• Col·locar mecanismes com ara interruptors, preses de corrent, dispositius de comandament i control, etc., a l’interior, sempre que es fixin segons les instruccions del fabricant.
• Dur a terme empalmaments de conductors a l’interior i connexions als mecanismes.

En les canals de grau de protecció inferior a IP4X o classificades com a “canals amb tapa d’accés que es pot obrir sense eines” d’acord amb la norma UNE –EN 50085, només es pot fer servir conductor aïllat sota coberta estanca, de tensió assignada mínima 300/500V.

En les instal·lacions amb canal, és molt important tenir cura a l’hora d’escollir les trajectòries. És una instal·lació vista i, per tant, l’estètica és molt important, com també ho són els acabaments i els canvis de sentit.

En trams rectes, les canals s’uneixen perfectament si no es fa coincidir el final de la canal amb el final de la tapa. La tapa i la base de la canal han d’anar intercalades.

Cada 0,5 m, s’ha de col·locar un pont a la canal per millorar la resistència de la canal i per evitar el despreniment dels conductors quan s’obre la canal en trams llargs. Aquest pont queda amagat un cop es tanca la canal.

La instal·lació i posada en obra de les canals protectores ha de complir el que indiquen la norma UNE 20.460 -5-52 i les instruccions ITC-BT-19 i ITC-BT-20.

El traçat de les canalitzacions s’ha de fer seguint preferentment línies verticals i horitzontals o paral·leles a les arestes de les parets que limiten al local on s’efectua la instal·lació.

Les canals amb conductivitat elèctrica s’han de connectar a la xarxa de terra, i la continuïtat elèctrica n’ha de quedar assegurada convenientment. S’han de connectar els diferents trams de canal amb un conductor de protecció que faci de pont entre les canals. També es pot passar sobre la canal un cable nu de coure i connectar-lo un cop a cada tram a la canal amb una connexió especial.

No es poden fer servir les canals com a conductors de protecció o de neutre, llevat del que disposa la instrucció ITC-BT-18 per a canalitzacions prefabricades.

La tapa de les canals ha de quedar sempre accessible.

És una manera d’instal·lar que, normalment, va acompanyada d’un altre tipus de canalització com a instal·lació principal. No és un sistema aconsellat per a instal·lacions noves, sinó que més aviat està pensat per a modificacions de traçats de la instal·lació. Tanmateix, podem trobar una instal·lació feta en gran part per motllures, com es pot veure en la figura.

En les motllures, no podem incorporar al seu interior ni mecanismes ni connexions. Per tant, s’han d’instal·lar també caixes de connexions de superfície i caixetins de superfície per a mecanismes.

Allà on no poden passar els conductors per dintre de la paret hem de fer servir canal o tub. Si mirem que la instal·lació tingui una bona estètica, la millor solució és un sòcol tècnic (vegeu la figura).

(1) Espai reservat per a la instal·lació elèctrica. (2) Espai reservat per a la instal·lació de telecomunicacions. (3) Espai reservat per a la instal·lació de televisió. (4) Espai reservat per a la instal·lació de telefonia i ADSL.

Aquesta és una alternativa força interessant si volem dissimular el traçat de la instal·lació.

Per a què la instal·lació sigui conforme a l’REBT (ITC-BT-20, Rodapiés ranurados), no s’han d’instal·lar cables elèctrics en el compartiment inferior. Es garanteix així la distància de seguretat respecte al sòl (1,5 cm).

S’utilitzen en instal·lacions comercials i industrials on és necessària una seguretat addicional a les canalitzacions, que només pot oferir el fabricant de la mateixa canal. També és interessant conèixer aquest mètode d’instal·lar pel fet que estalvia molt temps d’execució.

En la figura es pot veure un exemple d’instal·lació d’un taller de mecanització amb canal prefabricada. La instal·lació d’il·luminació i la instal·lació d’alimentació dels torns industrials són canals prefabricades.

En la figura es representa un detall de la canal de distribució d’il·luminació. Aquesta canal també serveix com a suport per penjar els conjunts fluorescents.

Els conductors elèctrics en instal·lacions elèctriques de locals i oficines s’han d’escollir segons les condicions atmosfèriques, el tipus d’instal·lació i les canalitzacions que allotgen aquests conductors.

El material que es pot fer servir és el coure, segons el que estableix la ITC BT 26. Els conductors han d’estar aïllats.

El tipus d’aïllament dependrà del lloc on s’instal·li i de les influències externes.

En locals on tingui la categoria de concurrència pública, segons la ITC BT 28, els conductors han de ser no propagadors de la flama i de baixa opacitat de fums.

Els conductors actius de cada circuit o línia han de ser identificats per la secció o pel traçat en la instal·lació. La identificació de les tres fases es fa amb els colors negre, marró i gris, respectivament per a L1, L2 i L3. El conductor neutre serà de color blau clar.

Les seccions dels conductors en instal·lacions de locals i oficines depenen del consum del receptor i de la longitud de la línia. Per tant, podem trobar una secció de 2,5 mm² en un circuit d’enllumenat.

Els conductors de la instal·lació, en alguns casos han de travessar llocs diversos i allotjar-se en canalitzacions diferents.

En el cas d’una indústria que s’alimenti directament en alta tensió mitjançant un transformador de distribució propi, la caiguda de tensió des del transformador fins al receptor no ha de superar el 4,5% per a un circuit d’enllumenat i el 6,5% per als altres circuits. Per calcular la caiguda de tensió d’una línia fem servir l’expressió següent:

• : per a circuits monofàsics.
• : per a circuits trifàsics.

on:

• e: caiguda de tensió en volts (V).
• P: potència en watts (W).
• U: tensió nominal en volts (230 V en monofàsic i 400 V en trifàsic).
• L: longitud de la línia en metres.
• : Conductivitat elèctrica del material conductor.

A la taula podeu consultar l’evolució de la conductivitat del coure amb la temperatura.

Taula Conductivitats, γ, (en m/(Ω x mm²) per al coure a temperatures diferents

Material
Coure	56	48	44

Les intensitats màximes admissibles es regeixen pel que indiquen la norma UNE 20.460-5-523 i l’annex nacional corresponent.

El mètode d’instal·lació que ens indica la taula de l’annex es designa amb una lletra, que agrupa diversos tipus d’instal·lació. Per exemple, una instal·lació elèctrica sobre safata perforada horitzontal és de tipus E. Aquesta lletra ens ajudarà a buscar el corrent màxim admissible en la taula de corrent màxim admissible, extreta de la norma UNE 20.460-5-523:2004.

La manera d’interpretar la taula de corrent màxim admissible és la següent:

• Primerament s’ha de saber quin mètode d’instal·lació es farà servir en la instal·lació que estem dissenyant.
• Després s’ha d’escollir l’aïllant i el nombre de pols, que poden ser:
  • 2 x PVC: línia monofàsica (fase i neutre) d’aïllant de policlorur de vinil (també vàlid per a conductors amb aïllant termoplàstic fet de poliolefina de tipus Z1).
  • 3 x PVC: línia trifàsica d’aïllant de policlorur de vinil (també vàlid per a conductors amb aïllant termoplàstic fet de poliolefina de tipus Z1).
  • 2 x XLPE: línia monofàsica (fase i neutre) d’aïllament de polietilè reticulat, etilè propilè i equivalents.
  • 3 x XLPE: línia trifàsica d’aïllament de polietilè reticulat, etilè propilè i equivalents.
• Seguidament, baixem per la columna corresponent i obtindrem el número de columna que hem de consultar.
• Per acabar, mirem la secció de la línia en la primera columna i, seguint la fila de la secció escollida, busquem el corrent màxim admissible per a la columna resultant de l’apartat anterior.

Els conductors de protecció, com qualsevol instal·lació, tenen la funció de conduir el corrent residual produït per una fallada. En les instal·lacions d’oficines i comerços tenim la mateixa instal·lació de terra que en un habitatge. El conductor de protecció s’identifica pels colors groc i verd al llarg de la seva longitud. Quan en una instal·lació tenim diverses línies amb tensions nominals diferents, cadascuna ha de portar el conductor de protecció corresponent.

Es recomana que en cada canalització on se situï algun conductor actiu, també es passi el conductor de protecció, encara que la destinació de la canalització ja tingui un conductor de protecció. No és una pràctica obligada, però sí recomanada. En cas de passar un conductor de protecció dins d’una canalització, ha de ser de la mateixa secció del conductor actiu de més secció que passa per dintre de la canalització. Les seccions mínimes dels conductors de protecció es mostren en la taula.

Quan en una instal·lació elèctrica es tria una canalització metàl·lica, aquesta ha d’estar connectada a terra i ha d’assegurar la continuïtat en tot el recorregut.

Les instal·lacions comercials, d’oficines i industrials tenen un gran nombre de circuits, ja que la separació de circuits és una prioritat. D’aquesta manera, en cas d’avaria, es pot desconnectar un circuit sense afectar el funcionament de l’empresa.

Una altra particularitat és la subdivisió de circuits amb subquadres de comandament i protecció. L’objectiu és comandar per zones i poder identificar més bé una avaria.

En el món industrial tenim com a particularitat l’alimentació d’una màquina per un únic circuit. Per tant, ens podem trobar un receptor alimentat amb una línia única. També tenim les proteccions de la màquina, a peu de màquina.

Els mecanismes elèctrics per al comandament de la instal·lació normalment se situen a l’interior del quadre de comandament. Són molts els avantatges de centralitzar el control en un quadre elèctric:

• Localització més ràpida d’avaries.
• Manipulació indeguda pel personal que treballa a l’empresa.
• Més bon control de les instal·lacions.

En alguns casos no és pràctica la centralització dels mecanismes a dintre del quadres elèctrics, per exemple, en una aula de formació o un despatx, i és convenient instal·lar els mecanismes a les parets o als marcs de les portes si les divisions entre estances es fa mitjançant fusteria d’alumini amb vidres.

En les oficines, podem trobar les preses de corrent a les taules dels despatxos, en torretes i en columnes (figura). També les podem trobar al terra i a les parets.

També hi podem trobar preses de corrent al terra instal·lat amb paviment tècnic.

En el sector industrial, les preses de corrent són també especials i la majoria són amb mètode d’instal·lació amb tub rígid en superfície.

Les preses de corrent en el sector industrial tenen una codificació de colors depenent de la tensió nominal de treball, tal com s’indica en la taula.

La posició horària (h) es determina amb la base vista de front, observant la posició de contacte de terra respecte al punt de referència principal posicionat sempre a l’hora 6.

Cada posició horària i color simbolitza un rang de tensió i l’ús; per exemple, en corrent continu es fan servir l’hora 3 o l’hora 8.

Les proteccions elèctriques són imprescindibles en qualsevol instal·lació. En els comerços, oficines i indústries hi pot haver més d’un quadre i se subdivideix una instal·lació en diversos subquadres repartits per les diferents zones.

Els quadres de comandament i protecció d’un comerç, oficines o indústries han d’estar ben tancats i no poden ser manipulats per persones no qualificades.

Tots els dispositius han d’estar identificats en el quadre amb una etiqueta, indicant el circuit que protegeix.

Els quadres de comandament i protecció poden ser grans i amb un nombre elevat de dispositius de protecció i de comandament.

El quadre general de comandament i protecció s’ha de situar tan a prop com sigui possible de la derivació individual i de l’entrada del comerç o oficines.

Els dispositius generals de comandament i protecció són els següents:

• Un interruptor general automàtic (IGA) de tall omnipolar d’accionament manual i que protegeixi contra sobrecàrregues i curtcircuits.
• Un interruptor diferencial general, destinat a protegir contra contactes indirectes, tret que la protecció es faci per altres dispositius segons la ITC BT 24.
• Un dispositiu de protecció contra sobretensions, segons la ITC BT 23. És obligat per la companyia elèctrica.

Es pot prescindir de l’interruptor diferencial si assegurem que tots els circuits estan protegits amb un interruptor diferencial propi.

L’alçada mínima a la qual ha d’estar el quadre és 1 m.

A la tapa del quadre és obligat enganxar una etiqueta amb les dades de l’empresa instal·ladora. Els dispositius de comandament i protecció es poden instal·lar en posició vertical i horitzontal. En cada cas s’han de seguir sempre les instruccions del fabricant de l’element.

Els quadres secundaris estan destinats a protegir una part de la instal·lació concreta i se situa dintre de la zona de la instal·lació que s’ha de protegir.

• Un interruptor general automàtic (IGA) de tall omnipolar d’accionament manual i que protegeixi contra sobrecàrregues i curtcircuits.
• Un interruptor diferencial general, destinat a protegir contra contactes indirectes, llevat que la protecció es faci per altres dispositius segons la ITC BT 24. (Es pot prescindir de l’interruptor diferencial si assegurem que tots els circuits estan protegits amb un interruptor diferencial propi.)

La línia d’alimentació del quadre secundari ha d’estar protegida amb un dispositiu de comandament i protecció que protegeixi contra sobrecàrrega i curtcircuit.

Els quadres secundaris poden estar en qualsevol lloc de la instal·lació sempre que es mantinguin tancats dintre d’un armari i no siguin accessibles per les persones no autoritzades a manipular-los.

Les instal·lacions comunes en edificis d’oficines i comercials són les referides a les instal·lacions d’enllumenat de l’edifici, ascensor, lavabos, muntacàrregues i enllumenat exterior.

Les instal·lacions comunes s’han de gestionar sempre que sigui possible, ja que la reducció de consum energètic és imprescindible.

Dintre de l’apartat II del Codi tècnic de l’edificació (CTE), el document bàsic DB-HE detalla els objectes i les aplicacions relacionats amb l’estalvi energètic. En el subapartat HE3 (“Control i regulació d’il·luminació”) es defineixen les solucions per a la instal·lació en zones d’ús esporàdic i per a l’aprofitament de la llum natural en zones d’activitat diferenciada.

El document bàsic HE3 exigeix als edificis que tinguin instal·lacions d’il·luminació adequades a les necessitats dels usuaris i eficaces energèticament, mitjançant sistemes de control que permetin ajustar la connexió de les lluminàries a l’ocupació de l’estança i per a zones amb unes condicions d’activitat determinades, sistemes de regulació que optimitzin l’aprofitament de la llum natural exterior.

Els elements que s’utilitzen per a les instal·lacions comunes tenen a veure amb el tipus d’ús que es fa de les instal·lacions.

En un edifici amb molta afluència de personal o de públic és convenient sectoritzar tant com sigui possible l’enllumenat d’escala. L’automàtic d’escala es connecta de dues maneres:

• Instal·lació de minuter d’escala a tres fils
• Instal·lació de minuter d’escala a quatre fils

Els tres fils són: el conductor que es connecta a les làmpades, el conductor que es connecta amb els polsadors i el conductor neutre. Aquests tres conductors han d’aparèixer a cada caixa de connexions.

L’esquema d’un automàtic d’escala a tres fils és representat en la figura.

En aquests tipus de connexió no disposem en cap moment de la fase a cap caixa de connexions dels serveis generals. Això pot ser un inconvenient si volem instal·lar qualsevol element de control en l’escala.

Aquesta manera de connectar l’automàtic d’escala permet tenir sempre una fase i un neutre a cada una de les caixes de connexions. Això permet disposar d’una fase i d’un neutre per poder connectar algun element de control o de regulació.

L’esquema d’un automàtic d’escala a tres fils es representa en la figura.

Depenent de l’aplicació que es vol maniobrar s’ha d’escollir un tipus de teleruptor o un altre.

El relé teleruptor té moltes aplicacions en el món industrial i terciari. És un dispositiu molt utilitzat per al control d’enllumenat centralitzat en un quadre elèctric.

El comandament dels relés teleruptors es duu a terme mitjançant polsadors o aparells que poden generar un impuls (rellotge horari digital).

La característica elèctrica més important del relé teleruptor és el corrent nominal dels seus contactes.

Els detectors de moviment i presència es fan servir per connectar la il·luminació d’una zona determinada quan només hi ha persones treballant en aquesta zona. Per a zones d’activitat diferenciada farem servir els detectors de presència. Per a les zones d’ús esporàdic o zones de pas, el millor és fer servir detectors de moviment. Els detectors de moviment electrònic per a exterior o interior tenen angles de vigilància de 70º, 110º, 220º, 300º i 360º (vegeu la figura), per instal·lar en façanes, passadissos, escales i zones d’accés.

L’interruptor crepuscular és un mecanisme automàtic que acciona un contacte intern en funció de la lluminositat rebuda.

El seu funcionament es basa en una resistència variable per la llum (LDR) associada a un comparador. Aquest compara contínuament el senyal rebut de la LDR i el valor prefixat per l’usuari. Un relé de sortida tanca o bé obre el seu contacte en funció de l’entrada de llum a la LDR. L’estanquitat d’aquests elements és molt important, ja que normalment s’instal·len a l’exterior.

Hi ha dos tipus de rellotges:

• Rellotges analògics
• Rellotges digitals

El rellotge analògic és format per un motor síncron que gira una volta per cada 24 hores. Unes pestanyes al voltant del rellotge fan accionar un petit final de cursa que és l’encarregat de donar el senyal de posada en funcionament. La programació s’aconsegueix aixecant les pestanyes de les hores que volem que funcioni el contacte.

El rellotge digital és format per un circuit integrat amb un rellotge. Es pot programar amb l’ajuda d’una interfície amb botons a la part frontal. També disposen d’una pantalla de cristall líquid que indica l’estat del programador i la programació introduïda. Cada fabricant i model tenen opcions que poden ser útils per a unes aplicacions concretes.