Resum

La previsió de càrregues permet dimensionar la capacitat de subministrament de les línies de distribució i la potència dels centres de transformació. Les previsions de càrrega establertes són els valors teòrics mínims que cal considerar. Per tant, en cas de saber la demanda real dels usuaris, és necessari utilitzar aquests valors quan siguin superiors als mínims teòrics.

La càrrega màxima de potència per habitatge depèn del grau d’electrificació, el qual pot variar entre electrificació bàsica i elevada.

Per determinar la càrrega total (P_T) d’un edifici principalment d’habitatges cal sumar les potències corresponents al conjunt d’habitatges (P_H), als serveis generals de l’edifici (P_SG), als locals comercials (P_LC) i als garatges que en formen part (P_G).

La càrrega corresponent a un conjunt d’habitatges (P_H) s’obté multiplicant la mitjana aritmètica de les potències màximes previstes a cada habitatge pel coeficient de simultaneïtat.

La càrrega corresponent als serveis generals (P_SG) és la suma de la potència prevista en ascensors, aparells elevadors, centrals de calor i fred, grups de pressió, enllumenat de portal, caixa d’escala i espais comuns i en tot el servei elèctric general de l’edifici sense aplicar cap factor de reducció per simultaneïtat (factor de simultaneïtat = 1).

La càrrega corresponent a ascensors i muntacàrregues es troba tal com especifica la Norma tecnològica de l’edificació.

La càrrega corresponent als grups de pressió es determina segons l’alçada de l’habitatge i les preses d’aigua que tingui cadascun.

La càrrega corresponent a locals comercials o oficines (P_LC) es calcula considerant un mínim de 100 W per metre quadrat i planta, amb un mínim per local de 3.450 W a 230 V i coeficient de simultaneïtat 1.

La càrrega corresponent a garatges (P_G) es calcula considerant un mínim de 10 W per metre quadrat i planta per a garatges amb ventilació natural, i de 20 W per metre quadrat per als de ventilació forçada, amb un mínim de 3.450 W a 230 i factor de simultaneïtat 1.

En el cas dels edificis comercials o d’oficines, la càrrega corresponent es calcula considerant un mínim de 100 W per metre quadrat i planta, amb un mínim per local de 3.450 W a 230 V i coeficient de simultaneïtat 1.

En edificis que han d’acollir una concentració d’indústries, la càrrega corresponent es calcula considerant un mínim de 125 W per metre quadrat i planta, amb un mínim per local de 10.350 W a 230 V i coeficient de simultaneïtat 1.

Les instal·lacions d’enllaç comencen al final de la connexió de servei o embrancament i acaben als dispositius de comandament i protecció.

Les parts d’una instal·lació d’enllaç són la caixa general de protecció (CGP), la línia general d’alimentació (LG), la centralització de comptadors (CC), la derivació individual i els dispositius generals de comandament i protecció (DGCP).

Depenent del tipus d’habitatge (unifamiliar, adossat o xalet, o edifici amb diversos usuaris), la instal·lació d’enllaç pot ser per a un usuari o dos alimentats elèctricament des del mateix lloc, per a diversos usuaris amb comptadors centralitzats en un sol lloc, o per a diversos usuaris amb comptadors centralitzats a més d’un lloc.

Per a un usuari o dos es poden simplificar les instal·lacions d’enllaç, ja que coincideixen en un mateix lloc la caixa general de protecció (CGP) i la situació de l’equip de mesura (comptador), i no hi ha, per tant, línia general d’alimentació (LGA). En conseqüència el fusible de seguretat coincideix amb el fusible de la CGP.

Per a més de dos usuaris, les instal·lacions d’enllaç s’han d’ajustar als esquemes que varien segons la col·locació dels comptadors.

La caixa general de protecció (CGP) protegeix la línia general d’alimentació (LGA) contra curtcircuits i sobrecàrregues i així evita que la xarxa de distribució tingui avaries per la instal·lació d’enllaç en qüestió.

Dins les caixes generals de protecció (CGP) cal instal·lar-hi tallacircuits fusibles en tots els conductors de fase o polars, amb poder de tall com a mínim igual al corrent de curtcircuit previst en el punt de la seva instal·lació. El neutre ha d’estar constituït per una connexió amovible situada a l’esquerra de les fases.

L’esquema de les caixes generals de protecció (CGP) que cal utilitzar depèn de les necessitats del subministrament sol·licitat, del tipus de xarxa d’alimentació i l’ha de determinar l’empresa subministradora. En el cas d’alimentació subterrània, les CGP poden tenir prevista l’entrada i la sortida de la línia de distribució.

Aquestes caixes generals de protecció (CGP) es fabriquen per a una tensió nominal de 400 V, amb les variants de 40, 80, 100, 160, 250 i 400 A, i són de polièster autoextingible reforçat amb fibra de vidre, de color gris i amb tapes de cargols de cap triangular d’11 mm de llargada, les quals tanquen hermèticament. Les CGP s’han d’instal·lar preferentment sobre les façanes exteriors dels edificis, en llocs d’accés lliure i permanent. La propietat i l’empresa subministradora han de fixar de comú acord on aniran situades.

Cal disposar d’una protecció per a cada línia general d’alimentació (LGA), ja que no és admissible que una mateixa protecció (fusibles) serveixi per a més d’una LGA.

Com que quan hi ha caixa de protecció i mesura (CPM) desapareix la línia general d’alimentació (LGA), per tal de simplificar la instal·lació d’un abonat o dos alimentats des del mateix punt, la funció de la caixa de protecció i mesura (CPM) consisteix a protegir de sobrecàrregues i curtcircuits la derivació individual de l’abonat o abonats i a fer la mesura d’energia elèctrica.

Tot el que fa a la ubicació de les caixes de protecció i mesura (CPM) es pot aplicar a les caixes generals de protecció (CGP), llevat que no s’admet el muntatge superficial. A més, els dispositius de lectura dels equips han d’estar instal·lats a una altura compresa entre 0,7 i 1,8 metres.

L’interruptor general de maniobra (IGM) va sempre associat a les centralitzacions de comptadors de més de dos usuaris i té com a missió deixar fora de servei, en cas de necessitat, qualsevol concentració de comptadors. S’ha d’instal·lar obligatòriament per a concentracions de més de dos usuaris.

La línia general d’alimentació (LGA) és la que enllaça la caixa general de protecció (CGP) amb la centralització de comptadors. D’una mateixa LGA es poden fer derivacions per a diferents centralitzacions de comptadors. Les línies generals d’alimentació (LGA) o les derivacions individuals (DI) han d’estar constituïdes pel següent:

Conductors aïllats a l’interior de tubs encastats.
Conductors aïllats a l’interior de tubs soterrats.
Conductors aïllats a l’interior de tubs en muntatge superficial.
Conductors aïllats a l’interior de canals protectores la tapa de les quals només es pot obrir amb l’ajut d’un estri.
Canalitzacions elèctriques prefabricades segons la norma UNE-EN 60.439-2.
Conductors aïllats a l’interior de conductes tancats d’obra de fàbrica, projectats i construïts a l’efecte.

Per determinar de manera reglamentària la secció d’un cable, com és el cas de la línia general d’alimentació (LGA) i la derivació individual (DI), s’ha de calcular la secció mínima que compleixi alhora els tres criteris següents:

la intensitat màxima admissible o d’escalfament,
la caiguda de tensió,
la intensitat de curtcircuit.

Els conductors de la LGA que cal fer servir –tres de fase i un de neutre– han de ser de coure (Cu) o alumini (Al), unipolars i aïllats, i la seva tensió assignada ha de ser de 0,6/1 kV, segons indica la norma UNE 20460-5-523.

La secció dels cables ha de ser uniforme en tot el recorregut i sense empalmaments, llevat del cas de les derivacions que es fan a dins de les caixes per a l’alimentació de centralitzacions de comptadors. La secció mínima ha de ser de 10 mm² en coure i de 16mm² en alumini.

La caiguda de tensió màxima permesa és del 0,5% en el cas de les LGA destinades a comptadors totalment centralitzat, i de l’1 % en el cas de les LGA destinades a centralitzacions parcials de comptadors.

El conductor neutre ha de tenir una secció aproximadament del 50%.

El traçat de la LGA ha de ser tan curt i rectilini com sigui possible, i ha de discórrer per zones d’ús comú.

Les dimensions d’altres tipus de canalitzacions han de permetre l’ampliació de la secció dels conductors en un 100%. Les unions dels tubs rígids han de ser roscades o embotides de manera que no puguin separar-se els extrems.

La derivació individual (DI) és la part de la instal·lació que, partint de la LGA, subministra energia elèctrica a una instal·lació d’usuari. La DI s’inicia a l’embarrat general i comprèn els fusibles de seguretat, el conjunt de mesura i els dispositius de comandament i protecció.

Segons el traçat de la derivació individual (DI) i les característiques de l’edifici, es tria el sistema més adequat. Si es fan servir canalitzacions elèctriques prefabricades, han d’incloure el conductor de protecció.

Per calcular la secció dels conductors cal tenir en compte la demanda prevista per cada usuari, que ha de ser com a mínim la que fixa la ITC-BT-10 i la intensitat de la qual han de controlar els dispositius de comandament i protecció. A efectes de les intensitats admissibles per cada secció, heu de tenir en compte les indicacions que dóna la ITC-BT-19, i en el cas de cables aïllats a l’interior de tubs soterrats, heu de parar esment a tot allò que assenyala la ITC-BT-07.

La caiguda de tensió màxima admissible ha de ser del 0,5% en el cas de comptadors centralitzats en més d’un lloc; de l’1% en el cas de comptadors totalment concentrats; de l’1,5% en el cas de derivacions individuals en subministraments per a un únic usuari en les quals no hi ha LGA.

Segons la constitució i el funcionament del comptador se’n distingeixen dos tipus:

El comptador electromecànic
El comptador multifunció o electrònic.

El comptador electromecànic o el comptador multifunció electrònic són els aparells encarregats de mesurar i enregistrar el consum d’energia elèctrica. Aquests instruments permeten a les companyies subministradores d’energia saber, segons les tarifes següents, el consum dels abonats.

Els comptadors i altres dispositius per mesurar l’energia elèctrica poden ser en mòduls (caixes amb tapes precintables), plafons i armaris, però en tots hi ha d’haver prou ventilació interna per evitar possibles condensacions.

Els cables utilitzats en la connexió són de 6 mm², 450/750 V de tensió assignada i els conductors han de ser de coure de classe 2 segons UNE 21.022 i no propagadors de la flama, amb emissió de fums i opacitat reduïda.

També s’ha de disposar de cablatge per als circuits de comandament i control, el qual ha de tenir les mateixes característiques que els anteriors però una secció d’1,5 mm².

El sistema d’instal·lació dels comptadors en els edificis pot ser individual o concentrada, en local o en armari.

El sistema de tarifes elèctriques és el mitjà amb el qual s’estableix la manera de cobrar als consumidors el subministrament d’energia elèctrica en baixa tensió (BT) i alta tensió (AT). La tarifa elèctrica és l’import que estan autoritzades a percebre les empreses elèctriques pels subministraments que fan segons el tipus de subministrament (si és de BT o AT), potència contractada, consum efectuat i complements o recàrrecs.

L’electricitat ha deixat de ser subministrada per les empreses distribuïdores i passa a ser subministrada, exclusivament per les empreses comercialitzadores. Les tarifes regulades han desaparegut, de manera que el consumidor pot triar contractar-la amb una empresa comercialitzadora en mercat lliure a un preu lliurement pactat o acollir-se a la tarifa d’últim recurs (TUR).

Les tarifes actualment es componen dels termes següents:

Tarifes d’accés o peatges (accés de tercers a la xarxa, ATX).
Import de l’energia subministrada o consumida.
Complements o recàrrecs per energia reactiva i excessos de potència.
Impostos: IE (impost elèctric) i IVA (impost sobre el valor afegit).

Les tarifes d’accés es diferencien pels nivells de tensió (BT i AT), i estan constituïdes per un terme de facturació de potència (terme de potència), un terme de facturació d’energia (terme d’energia) i en alguns casos per un terme de facturació d’energia reactiva i d’excessos de potència.

Les tarifes o peatges genèrics són la 2.0 A, 2.0 DHA i 3.0 A, segons si tenen discriminació horària i la potència contractada.

La tarifa social s’aplica a persones físiques que reuneixen unes condicions concretes.

L’energia reactiva té origen majoritàriament en els receptors amb components inductius (motors, transformadors, reactàncies d’arrancada per a lluminàries…) i dóna lloc a un endarreriment del corrent respecte a la tensió d’alimentació.

La facturació és el procés amb el qual el client rep l’import total del seu consum mensual. Les empreses subministradores tenen normalment informació de les factures emeses.

La posada o connexió a terra és la unió elèctrica directa, sense fusibles ni cap protecció, d’una part del circuit elèctric o d’una part conductora no pertanyent a aquest, mitjançant una presa a terra amb un elèctrode o grups d’elèctrodes soterrats.

Les posades a terra s’estableixen principalment per tal de limitar la tensió que, respecte a terra, puguin presentar en un moment donat les masses metàl·liques, assegurar l’actuació de les proteccions i eliminar o disminuir el risc que suposa una avaria als materials elèctrics utilitzats.

Per a la presa de terra es poden fer servir elèctrodes formats pel següent:

Barres o tubs.
Platines o conductors nus.
Plaques.
Anells o malles metàl·liques constituïts pels elements anteriors o per combinacions.
Armadures de formigó enterrades, exceptuant les armadures pretensades.
Altres estructures enterrades que es demostri que són apropiades.

L’elèctrode es dimensiona de manera que la seva resistència de terra, en qualsevol circumstància previsible, no sigui superior al valor especificat per a aquesta, en cada cas. Aquest valor de resistència de terra ha de ser tal que qualsevol massa no pugui donar lloc a tensions de contacte superiors a 24 V en local o emplaçament conductor, i 50 V en la resta dels casos.

La resistivitat del terreny varia considerablement a causa de les baixes temperatures, la sequedat, la salinitat i l’estratigrafia.

Els elèctrodes poden estar constituïts de piques, plaques o conductors enterrats horitzontalment.

L’interruptor de control de potència (ICP-M) és un dispositiu per controlar que la potència que realment demana el consumidor no excedeix la contractada.

La connexió de servei, també anomenada embrancament, és la part de la instal·lació de la xarxa de distribució que alimenta la caixa o les caixes generals de protecció (CGP) o la unitat funcional equivalent.

Atenent al traçat, al sistema d’instal·lació i a les característiques de la xarxa, els embrancaments poden ser posats sobre façana o tensats sobre pals, subterranis amb entrada i sortida o en derivació i aerosubterranis.

Amb caràcter general, hi ha una sèrie de consideracions que cal tenir en compte pel que fa als embrancaments:

Cal fer-los seguint els traçats més curts.
Les connexions s’han de fer només quan són necessàries utilitzant els mètodes adequats.
Han de tenir connexions que garanteixin l’aïllament fins a la CGP.
Han de discórrer per terrenys de domini públic excepte en els aeris o subterranis en què s’hagin autoritzat les servituds de pas corresponents.
Cal evitar els patis interiors, garatges, jardins privats, vials de conjunts privats tancats, etc.

La normativa vigent aplicable es fonamenta en el següent:

El Reglament electrotècnic de baixa tensió (REBT), aprovat pel Reial Decret 842/2002, de 2 d’agost del 2002.
Les normes UNE (Una Norma Espanyola) i EN (Norma Europea) d’AENOR (Associació Espanyola de Normalització i Certificació), del CEI (Comissió Electrotècnica Internacional) i del CENELEC (Comitè Europeu de Normalització Electrotècnica).
Les Normes tècniques particulars (NTP) de Fecsa-Endesa.
Disposicions vigents publicades per l’òrgan competent de la Generalitat de Catalunya.

Les previsions de càrrega establertes són els valors teòrics mínims que cal considerar i, per tant, si se sap la demanda real dels usuaris, cal utilitzar aquests valors quan siguin superiors als mínims teòrics. Aquesta previsió permet a més dimensionar la capacitat de subministrament de les línies de distribució i la potència dels centres de transformació.

La càrrega màxima de potència per habitatge depèn del grau d’electrificació, que pot variar entre el grau d’electrificació bàsica i el grau d’electrificació elevada.

A fi de determinar la càrrega total (P_T/) d’un edifici destinat principalment a habitatges cal sumar les potències corresponents al conjunt d’habitatges (P_H), serveis generals de l’edifici (P_SG), locals comercials (P_LC) i garatges que en formen part (P_G).

Càrrega corresponent a un conjunt d’habitatges. Aquesta càrrega corresponent és el producte que s’obté de multiplicar la mitjana aritmètica de les potències màximes previstes a cada habitatge pel coeficient de simultaneïtat.

Càrrega corresponent als serveis generals. Aquesta càrrega corresponent s’obté de la suma de la potència prevista en ascensors, aparells elevadors, centrals de calor i de fred, grups de pressió, enllumenat de portal, caixa d’escala i espais comuns, i en tot el servei elèctric general de l’edifici sense aplicar-hi cap factor de reducció per simultaneïtat (coeficient o factor de simultaneïtat 1).

Càrrega corresponent a ascensors i muntacàrregues. La Norma tecnològica de l’edificació (NTE), Instal·lacions de transport amb elevadors (ITE) i Instal·lacions de transport amb ascensors (ITA) especifica els valors típics de les potències d’aparells elevadors.

Càrrega corresponent a enllumenat de portal, caixa d’escala i espais comuns. En el cas d’aquests espais es pot realitzar una estimació segons si l’enllumenat s’efectua amb làmpades d’incandescència o bé de fluorescència.

A fi de determinar la càrrega dels serveis generals (P_SG) d’un edifici, l’ús principal del qual és com a habitatges, cal sumar les potències corresponents als aparells elevadors (P_ApEl), als grups de pressió (P_GrPr) i als espais comuns (P_EsCo).

Càrrega corresponent a locals comercials i oficines. Aquesta càrrega corresponent es calcula considerant un mínim de 100 W per metre quadrat i planta, amb un mínim per local de 3.450 W a 230 V i un coeficient de simultaneïtat d’1.

Càrrega corresponent a garatges. La càrrega corresponent a garatges es calcula considerant un mínim de 10 W per metre quadrat i planta per a garatges amb ventilació natural, i de 20 W per metre quadrat, en el cas dels de ventilació forçada, amb un mínim de 3.450 W a 230 V i un factor de simultaneïtat d’1.

Càrrega corresponent a edificis comercials o d’oficines: es calcula considerant un mínim de 100 W per metre quadrat i planta, amb un mínim per local de 3.450 W a 230 V i coeficient de simultaneïtat d’1. Càrrega corresponent a edificis en què es concentren indústries: es calcula considerant un mínim de 125 W per metre quadrat i planta, amb un mínim per local de 10.350 W a 230 V i coeficient de simultaneïtat d’1.

Per poder calcular els elements d’una instal·lació d’enllaç, cal tenir en compte:

L’esquema utilitzat, ja que per a un usuari o dos alimentats des del mateix punt, no hi ha LGA, i la CGP queda substituïda pel conjunt de protecció i mesura (CPM). La derivació individual (DI) pot tenir una caiguda de tensió màxima de l’1,5%.
La centralització dels comptadors fa variar la caiguda de tensió màxima de la LGA i la derivació individual.

Per poder calcular el nombre de CGP, cal tenir present que, en general, el nombre de CGP és igual a la potència que es vol contractar de l’edifici dividida per la potència admissible del tipus de CGP.

A l’hora de fer el càlcul de conductors cal tenir en compte tres criteris que s’han de complir de manera simultània:

el criteri de la intensitat màxima admissible o d’escalfament;
el criteri de la caiguda de tensió màxima;
el criteri de la intensitat de curtcircuit.

En el moment del càlcul de la LGA es pot optar per dos mètodes en els quals cal seguir el procediment següent:

Mètode de càlcul mitjançant valors unitaris de caiguda de tensió, que consisteix en el següent:
- Calcular el corrent absorbit segons la previsió de càrregues. La LGA sempre és trifàsica.
- Calcular la caiguda de tensió mitjançant valors unitaris segons tensió assignada. En el cas de les LGA els valors de tensió assignada de 0,6/1 kV.
- Comprovar la intensitat admissible segons si el conductor és de coure o alumini.
- Verificar secció inferior amb una segona iteració.
Mètode de càlcul simplificat, que consisteix en el següent:
- Calcular el corrent absorbit.
- Determinar la secció per caiguda de tensió, tot considerant el cas més desfavorable, és a dir, quan el cable ha assolit la seva temperatura màxima en servei permanent.
- Comprovar la intensitat admissible segons agrupament i tipus d’instal·lació tal com mostra la taula 1 de la ITC-BT-19.

Tant si es fa servir un mètode com si es fa servir l’altre, cal tenir clares aquestes coses:

El tipus de conductor emprat, és a dir si és de coure o d’alumini i la tensió assignada (0,6/1 kV per a LGA).
El sistema d’instal·lació i agrupament (cables unipolars o multipolars).
La secció del conductor neutre.
La secció del tub o conducció. Vegeu les taules 2 (canalitzacions en superfície), 5 i 9 (canalitzacions encastades) de la ITC-BT-21.

La caiguda de tensió màxima permesa a la LGA és la següent:

0,5% per a les LGA adreçades a comptadors totalment centralitzats;
1% per a les LGA adreçades a centralitzacions parcials de comptadors.

La caiguda de tensió màxima admissible a la derivació individual (DI) ha de ser aquesta:

0,5% en el cas de comptadors centralitzats en més d’un lloc;
1% en el cas de comptadors totalment concentrats;
1,5% en el cas de derivacions individuals en subministraments per a un únic usuari en les quals no hi ha LGA.

El procés de càlcul de la DI es pot fer de la mateixa manera que es feia en el cas de la LGA, és a dir, amb el mètode de caigudes de tensió unitàries o amb el mètode simplificat.

La instal·lació de posada a terra té com a finalitat aconseguir que en el conjunt de les instal·lacions, en els edificis i en les superfícies de terreny properes no apareguin diferències de potencial perilloses i, alhora, permetre el pas a terra dels corrents de defecte o dels de descàrrega, els quals s’originen a l’atmosfera.

Les unions a terra es poden fer mitjançant plaques, piques o conductors enterrats. La resistència que tenen varia segons la naturalesa del sòl. Els conductors de protecció han de tenir una secció igual al conductor actiu mentre la secció d’aquest sigui igual o inferior a 16 mm², de 16 mm² quan el conductor actiu tingui entre 16 i 32 mm², i de la meitat de la secció del conductor actiu quan la d’aquest sigui superior a 32 mm².

Dins de la gran varietat d’esquemes de muntatge de les CGP, les Normes tècniques particulars (NTP) recomanen considerar com a prioritari l’esquema 9 i, si no es pot executar, l’esquema 7.

Les NTP també recomanen un seguit de fabricants per triar els components com les CPM, equips de mesurament, centralitzacions de comptadors i els seus elements.

Les instal·lacions en l’àmbit d’aplicació del REBT han de ser fetes sobre la base d’una documentació tècnica de les instal·lacions, la qual, segons la seva importància, ha d’adoptar la modalitat de projecte o de memòria tècnica de disseny.

Si cal un projecte, l’ha de redactar un tècnic titulat competent, el qual també s’ha d’encarregar de signar-lo. D’aquesta manera ha de ser directament el responsable que el projecte s’adapti a les disposicions reglamentàries.

La memòria tècnica de disseny (MTD) s’ha de redactar sobre impresos, d’acord amb el model que determina l’òrgan competent de la Generalitat de Catalunya, amb l’objectiu de proporcionar les dades i característiques de disseny principals de les instal·lacions.

L’instal·lador autoritzat per a la categoria de la instal·lació corresponent o el tècnic titulat competent que signi la memòria tècnica de disseny ha de ser directament responsable que aquesta s’adapti a les exigències reglamentàries.

Han de ser instal·ladors autoritzats en baixa tensió qui s’encarreguin de l’execució i tramitació de les instal·lacions en l’àmbit d’aplicació del REBT.

En el cas d’instal·lacions que hagin requerit projecte, hi ha d’haver la direcció d’un tècnic titulat competent en el moment d’executar-les.

A l’hora de posar en servei les instal·lacions, el titular de la instal·lació ha de sol·licitar el subministrament d’energia a l’empresa subministradora lliurant l’exemplar corresponent del certificat d’instal·lació elèctrica de baixa tensió.

Pel que fa a la informació als usuaris tal com la recull l’article 19 del REBT, tota instal·lació elèctrica ha d’anar acompanyada d’unes instruccions generals d’ús i manteniment, i dels documents propis de la instal·lació, que ha de facilitar l’instal·lador autoritzat, el qual és un tècnic especialitzat amb prou coneixements acadèmics i pràctics per garantir el funcionament perfecte de la instal·lació elèctrica de l’usuari.

Els documents i impresos normalitzats necessaris per posar en servei les instal·lacions d’enllaç són els diferents impresos d’una memòria tècnica de disseny:

Model ELEC-1 (2008_Imprès-instància)
Model ELEC-2 (2003_Esquema unifilar)
Model ELEC-3 (2003_Memòria tècnica)
Model ELEC-4 (2010_Certificat de direcció i acabament d’obra de la instal·lació elèctrica de baixa tensió)
Model ELEC-5 (2003_Llista d’instal·lacions auxiliars i aparells subjectes als reglaments específics de seguretat industrial)
Certificat d’instal·lació elèctrica de baixa tensió (2006)
Certificat d’instal·lació elèctrica de baixa tensió (2008_Atraccions de fira ambulants amb instal·lació elèctrica pròpia)
Butlletí de reconeixement d’instal·lacions elèctriques de baixa tensió (2007).

La verificació i els mesuraments dels paràmetres característics d’una instal·lació d’enllaç en baixa tensió, previs a la posada en servei d’aquestes instal·lacions elèctriques, els ha de fer l’instal·lador autoritzat que les executi. Les instal·lacions elèctriques d’enllaç en baixa tensió han de ser verificades, segons correspongui, d’acord amb les característiques que detallen les ITC-BT-18 i 19. La verificació comprèn dues fases:

Una primera fase que no requereix mesuraments i que rep el nom de verificació per examen.
Una segona fase que requereix equips de mesurament específics per a casos d’assajos.

La verificació per examen ha de precedir els assajos i els mesuraments, i normalment s’ha d’efectuar en el conjunt de la instal·lació i sense tensió. La verificació per examen té com a finalitat comprovar:

Si el material elèctric instal·lat permanentment compleix les prescripcions establertes en el projecte o memòria tècnica de disseny (MTD).
Si el material ha estat escollit i instal·lat correctament d’acord amb les prescripcions del REBT i del fabricant del material.
Si el material presenta algun dany visible que pugui afectar la seguretat de les persones i béns.

Les verificacions mitjançant mesuraments o assajos, tal com les trobareu descrites a les ITC-BT-18 i 19, són, entre d’altres, aquestes:

Mesurament de la continuïtat dels conductors de protecció (PE).
Mesurament de la resistència de posada a terra (RE).
Mesurament de la resistència d’aïllament dels conductors de la instal·lació.
Comprovació de la seqüència de fases.

Les inspeccions poden ser inicials, és a dir, abans de posar en servei les instal·lacions, i periòdiques.

Les entitats d’inspecció i control (EIC) han de fer la inspecció de les instal·lacions sobre la base de les prescripcions que estableix el REBT. Com a resultat de la inspecció, l’EIC emet un certificat d’inspecció, en el qual han de figurar les dades d’identificació de la instal·lació i la llista de possibles defectes, amb la seva classificació, i la qualificació de la instal·lació, la qual pot ser:

Favorable quan no es determini cap defecte molt greu o greu, i condicionada quan es detecti un defecte greu almenys o un defecte lleu detectat en una altra inspecció anterior i que no hagi estat corregit. En aquest cas, les instal·lacions noves que siguin objecte d’aquesta qualificació no poden rebre subministrament d’energia elèctrica, i les instal·lacions que ja es trobin en servei tenen un termini per fer les correccions que no pot superar els sis mesos.
Negativa quan s’observi almenys un defecte molt greu. En aquest cas, les noves instal·lacions no poden entrar en servei, mentre no hagin estat corregits els defectes indicats i puguin obtenir la qualificació de favorable; i les instal·lacions que ja es trobin en servei han de rebre un certificat negatiu que s’ha de remetre immediatament a l’òrgan competent de la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa a la classificació dels defectes a les instal·lacions, poden ser molt greus, greus o lleus.

Un defecte molt greu és qualsevol defecte que la raó o l’experiència determinin que constitueix un perill immediat per a la seguretat de les persones o els béns. Es consideren com a tals els incompliments de les mesures de seguretat que poden provocar el desencadenament dels perills que aquestes mesures pretenen evitar.

Un defecte greu és el que no suposa un perill immediat per a la seguretat de les persones o dels béns, però que pot ser-ho quan s’origina una errada a la instal·lació.

un defecte lleu és qualsevol defecte que no suposa perill per a les persones o els béns i que no pertorba el funcionament de la instal·lació, en el qual la desviació respecte del que està reglamentat no té valor significatiu per a l’ús efectiu o el funcionament de la instal·lació.

Normativa general del sector elèctric. El subministrament d’energia elèctrica és essencial per al funcionament de la nostra societat. El seu preu és un factor decisiu de la competitivitat d’una bona part de la nostra economia de manera que el desenvolupament tecnològic de la industria elèctrica i la seva estructura d’aprovisionament de primeres matèries determinen l’evolució d’altres sectors de la industria.

La Llei del sector elèctric 54/1997, de 27 de novembre té com a finalitat bàsica regular el sector elèctric, amb el triple i tradicional objectiu de garantir el subministrament elèctric i la seva qualitat com també de garantir que es fa amb el cost més baix possible, tot això sense oblidar la protecció del medi ambient, aspecte que adquireix una rellevància especial ateses les característiques d’aquest sector econòmic.