Documentació tècnica d'instal·lacions d'enllaç

Per a la redacció d’una memòria tècnica de disseny (MTD), o d’un projecte, segons si la instal·lació ho requereix o no, en primer lloc cal dimensionar els elements de la instal·lació d’enllaç. Per fer aquest dimensionament primer s’han de preveure les càrregues de l’edifici o local, i també saber de quin tipus d’esquema d’instal·lació d’enllaç es tracta (d’un, dos o més usuaris) i quin tipus d’embrancament s’utilitza.

Posteriorment, amb la previsió de càrregues resultant, es calcula la caixa general de protecció (CGP) o de la caixa de protecció i mesura (CPM).

Un cop decidit si els comptadors estan centralitzats, en un punt o més, o si estan descentralitzats totalment, es calcula la línea general d’alimentació (LGA) i la derivació individual (DI), en funció de les caigudes de tensió estipulades segons el reglament i de la forma d’instal·lació i dels conductors emprats.

Amb l’elecció d’altres components com l’interruptor general de maniobra (IGM), si els comptadors estan centralitzats, dels fusibles de seguretat, del calibre de l’interruptor de control de potència (ICP) i del sistema de presa a terra, ja podem donar per configurada la instal·lació d’enllaç.

L’últim pas és, mitjançant programaris especialitzats, representar gràficament la instal·lació d’enllaç, cosa que sovint ens verificarà també si els nostres càlculs han estat correctes i que ens ajudarà a redactar-ne la memòria.

Les previsions de càrregues permeten, a més, dimensionar la capacitat de subministrament de les línies de distribució i la potència dels centres de transformació.

Els valors mínims de previsió que estableix la normativa garanteixen la connexió i la utilització segura de tots els aparells receptors utilitzats habitualment, i també els augments de potència futurs que puguin demanar els usuaris sense necessitat de modificar la instal·lació.

La càrrega màxima de potència per habitatge depèn del grau d’electrificació, que pot variar entre el grau d’electrificació bàsica i el grau d’electrificació elevada.

El grau d’electrificació d’un habitatge es considera “elevat” quan es compleix alguna de les condicions següents:

• La superfície útil de l’habitatge és superior a 160 m².
• Si s’ha previst instal·lar-hi aire condicionat, calefacció elèctrica, sistemes d’automatització o assecadora.
• Si el nombre de punts d’utilització d’enllumenat és superior a 30, si el nombre de preses de corrent d’ús general és superior a 20, i el de preses de corrent dels banys i auxiliars de cuina és superior a 6.
• Altres condicions indicades a la ITC-BT-25.

Les condicions de previsió de potència que fixa el REBT a la ITC-BT-10 són les següents:

• La potència que cal preveure per a construccions noves no ha de ser inferior a 5.750 W a 230 V (25 A) per cada habitatge.
• En habitatges amb un grau d’electrificació elevada, la potència que cal preveure ha de ser com a mínim de 9.200 W a 230 V (40 A).
• En tots els casos, la potència màxima de la instal·lació, la defineix la intensitat assignada de l’interruptor general automàtic (IGA), segons indica la ITC-BT-25.

Pel que fa a aquestes tres condicions anteriors, cal tenir sempre en compte, en primer lloc, que les potències indicades corresponen a les potències mínimes que cal preveure per a cadascun dels graus d’electrificació. Quan se saben els valors reals i aquests són superiors als mínims, els càlculs s’han de fer amb els valors reals.

La previsió de càrrega en un grau d’electrificació bàsica, en conseqüència, comprèn teòricament el rang de 5.750 W a 9.199 W, encara que a la pràctica, com que aquesta previsió depèn del calibre de l’interruptor general automàtic (IGA), els dos valors possibles són 5.750 W (per a una intensitat de 25 A) i 7.360 W (per a una intensitat de 32 A).

En tots dos casos, per tant, la potència que s’ha de contractar per a cada usuari depèn de la utilització que faci de la instal·lació elèctrica i pot ser inferior o igual a la potència prevista.

La càrrega total corresponent a diversos habitatges o serveis s’ha de calcular d’acord amb les càrregues corresponents al conjunt d’habitatges, als serveis generals, als ascensors i muntacàrregues, als grups de pressió, a l’enllumenat de portal, la caixa d’escala i els espais comuns, i també a les càrregues corresponents a locals comercials i oficines, i a garatges.

Per determinar la càrrega total (P_T) d’un edifici dedicat principalment a habitatges cal sumar les potències corresponents al conjunt d’habitatges (P_H), serveis generals de l’edifici (P_SG), locals comercials (P_LC) i garatges que en formen part (P_G). Així l’expressió resultant és la següent:

La taula mostra els diferents valors que assoleix el coeficient de simultaneïtat segons el nombre d’habitatges, i en aquest cas fins a un màxim de 21.

Quan el nombre d’habitatges n és superior a 21 (n > 21) , el valor del factor de simultaneïtat es calcula amb aquesta expressió:

Cal tenir en compte que si els habitatges disposen de calefacció i/o aigua calenta sanitària per acumulació nocturna, el coeficient de simultaneïtat que s’aplica és 1, ja que la càrrega de tots aquests aparells es connecta a la mateixa hora en tots els habitatges. :::

Càrrega corresponent a un conjunt d’habitatges. Aquesta càrrega (P_v) és el producte que s’obté de multiplicar la mitjana aritmètica de les potències màximes previstes a cada habitatge, pel coeficient de simultaneïtat extret de la taula. Així l’expressió resultant és la següent:

Càrrega corresponent als serveis generals. Aquesta càrrega corresponent s’obté de la suma de la potència prevista en ascensors, aparells elevadors, centrals de calor i de fred, grups de pressió, enllumenat de portal, caixa d’escala i espais comuns i en tot el servei elèctric general de l’edifici sense aplicar-hi cap factor de reducció per simultaneïtat (factor de simultaneïtat 1).

Càrrega corresponent a ascensors i muntacàrregues. A la taula hi ha indicats els valors típics de les potències d’aparells elevadors segons ho especifica la Norma tecnològica de l’edificació ITE-ITA, (de l’edificació, de les instal·lacions de transport amb elevadors (ITE) i de les instal·lacions de transport amb ascensors (ITA)).

Càrrega corresponent a grups de pressió. És important determinar la potència del grup de pressió que cal per elevar l’aigua a tots els habitatges. En general, es considera que una planta té una alçada de 3 m.

Per determinar el grup de pressió elevador cal considerar el nombre de preses d’aigua de l’habitatge i, en general, se’n consideren unes 17, tal com es pot veure a la taula.

Per tal de conèixer la potència expressada en kW del grup de pressió de l’edifici es pot fer l’estimació que mostra la taula.

Càrrega corresponent a enllumenat de portal, caixa d’escala i espais comuns. Per aquests espais es pot fer una estimació –que trobareu reflectida a la taula– segons si l’enllumenat s’efectua amb làmpades d’incandescència o de fluorescència.

Per determinar la càrrega dels serveis generals (P_SG) d’un edifici destinat principalment a habitatges, cal sumar les potències corresponents als aparells elevadors (P_ApEl), als grups de pressió (P_GrPr) i als espais comuns (P_EsCo).

Així, es pot expressar la càrrega corresponent als serveis generals amb aquesta fórmula:

Càrrega corresponent a locals comercials i oficines. Aquesta càrrega es calcula considerant un mínim de 100 W/m² i planta, amb un mínim per local de 3.450 W a 230 V i un coeficient de simultaneïtat d’1. La taula en mostra un exemple:

Càrrega corresponent a garatges. La càrrega corresponent als garatges es calcula considerant un mínim de 10 W/m² i planta per a garatges amb ventilació natural, i de 20 W/m² per planta en cas que hi hagi ventilació forçada, amb un mínim de 3.450 W a 230 V i un factor de simultaneïtat d’1.

En general, la demanda de potència ha de determinar la càrrega que cal preveure en els edificis comercials, d’oficines i dedicat a la indústria. La càrrega total no pot ser mai inferior als valors següents:

• Edificis comercials o d’oficines: la demanda de potència es calcula considerant un mínim de 100 W/m² i planta, amb un mínim per local de 3.450 W a 230 V i un coeficient de simultaneïtat d’1.
• Edificis amb concentració d’indústries: la demanda de potència es calcula considerant un mínim de 125 W/m² i planta, amb un mínim per local de 10.350 W a 230 V i un coeficient de simultaneïtat d’1.

Les empreses distribuïdores estan obligades, sempre que ho sol·liciti el client, a efectuar el subministrament de manera que permeti el funcionament de qualsevol receptor monofàsic de potència més baixa o igual a 5.750 W a 230 V, i fins a un subministrament de potència màxima de 14.490 W a 230 V. Per aquesta raó, a la taula trobareu els graus de potència en subministraments monofàsics.

A l’hora de calcular els elements d’una instal·lació d’enllaç, cal tenir en compte:

• L’esquema utilitzat, ja que per a un usuari o dos d’alimentats des del mateix punt, no hi ha LGA, i la CGP és substituïda pel conjunt de protecció i mesura (CPM). La derivació individual (DI) pot tenir una caiguda de tensió màxima de l’1,5%.
• La centralització dels comptadors, que fa variar la caiguda de tensió màxima de la LGA i la DI.

En el càlcul del nombre de caixes generals de protecció (CGP), cal tenir en compte els aspectes següents:

• Potència prevista en cada centralització.
• Estructura més adient per millorar el nivell de qualitat dels subministraments.
• Potència punta prevista en cada LGA.
• Secció i traçat de les LGA.

L’expressió que permet calcular-ho és la següent:

En aquesta expressió la potència admissible segons el tipus de CGP s’expressa en kVA, és a dir en valors de potència aparent.

Quan el nombre de caixes generals de protecció (CGP) és superior a 2, es poden instal·lar BTV, les quals redueixen l’espai d’instal·lació de les CGP.

A la taula hi ha indicades les intensitats màximes admissibles de les caixes generals de protecció, segons les normes tècniques particulars de Fecsa-Endesa, i també els esquemes d’execució.

Per determinar de manera reglamentària la secció d’un cable, cal calcular la secció mínima que compleix alhora els tres criteris següents:

• Criteri de la intensitat màxima admissible o d’escalfament. La temperatura del conductor del cable, treballant a plena càrrega i en règim permanent, no ha de superar en cap moment la temperatura màxima assignada a l’aïllament del cable. Aquesta temperatura sol ser la següent:
  • 70°C en el cas de cables d’aïllament termoplàstic;
  • 90°C en el cas de cables amb aïllament termostable.
• Criteri de la caiguda de tensió. La circulació de corrent pels conductors ocasiona una pèrdua de potència transportada pel cable, i una caiguda de tensió o diferència entre les tensions a l’origen i al final de la canalització. Aquesta caiguda de tensió (cdt) ha de ser inferior als límits que marca el REBT en cada part de la instal·lació, amb la finalitat de garantir el funcionament dels receptors alimentats pel cable. Aquest criteri sol ser determinant quan les línies són molt llargues.
• Criteri de la intensitat de curtcircuit. La temperatura a la qual pot arribar el conductor d’un cable, com a conseqüència d’un curtcircuit o sobreintensitat de curta durada, no ha de superar la temperatura màxima admissible de curta durada (menys de 5 segons) assignada a l’aïllament del cable. Aquesta temperatura sol ser la següent:
  • 160°C en els cables amb aïllament termoplàstic;
  • 250°C en els cables amb aïllament termostable.

A l’hora de calcular podem optar per dos mètodes, i en cadascun cal seguir un procediment determinat:

• Càlcul mitjançant valors unitaris de caiguda de tensió:
  • Calcular el corrent absorbit segons la previsió de càrregues. Cal recordar que la LGA sempre és trifàsica.
  • Calcular la caiguda de tensió mitjançant valors unitaris –taula i taula– segons tensió assignada. En el cas de les LGA, la taula (tensió assignada de 0,6/1 kV).
  • Comprovar la intensitat admissible. Consulteu la taula o taula, segons si el conductor és de coure o d’alumini.
  • Verificar la secció inferior mitjançant una segona iteració.
• Mètode simplificat:
  • Calcular del corrent absorbit.
  • Determinar la secció per caiguda de tensió, tot considerant el cas més desfavorable, és a dir, que el cable estigui a la seva temperatura màxima en servei permanent.
  • Comprovar la intensitat admissible segons agrupament i tipus d’instal·lació (taula de la ITC-BT-19).

Tant en el cas del mètode mitjançant valors unitaris de cdt, com en el cas del mètode simplificat cal tenir present el següent:

• el tipus de conductor emprat, és a dir, si és de coure o d’alumini, i la tensió assignada (0,6/1 kV per a LGA);
• el sistema d’instal·lació i d’agrupament (si els cables són unipolars o multipolars);
• la secció del conductor neutre (vegeu la taula);
• la secció del tub o conducció, la taula o les taules 2 (canalitzacions en superfície), 5 i 9 (canalitzacions encastades) de la ITC-BT-21.

La taula indica, per a algunes temperatures, els valors de la conductivitat segons el material del conductor.

A l’hora de calcular la línia general d’alimentació (LGA) i la derivació individual (DI) podem fer servir les fórmules que recull la taula.

Taula Formulari per al càlcul de línia general d’alimentació (LGA) i la derivació individual (DI)

Subministraments		Unitats
monofàsics	trifàsics
		A
		mm2
		mm2

cosφ: desfasament entre tensió i corrent en tant per 1 (factor de potència); γ: conductivitat en siemens per metre (Sm); P: potència en watts (W); L: longitud en metres (m); e: caiguda de tensió en volts (V); U: tensió nominal de la línia en volts (V).

Es defineix la caiguda de tensió unitària, com la caiguda de tensió per unitat de longitud del cable i per unitat d’intensitat que circula pel cable. És calcula amb l’expressió següent:

a on:

• e_u és la caiguda de tensió unitària expressada en volts (V)
• e és la caiguda de tensió expressada en volts (V)
• L és la longitud del conductor expressada en km
• I és la intensitat de servei màxima prevista pel conductor expressada en amperes (A)

La taula i taula indiquen les caigudes de tensió unitàries calculades tot tenint en compte tant la resistència com la inductància dels cables, per a factors de potència diferents i sota diferents temperatures de servei dels conductors. La taula tracta dels cables que tenen una tensió assignada de 450/750 V, i, en canvi, la taula tracta dels cables de 0,6/1 kV.

El procediment de càlcul de la secció del conductor, a partir de la taula i taula és molt senzill, ja que només cal seguir els passos següents:

• Calcular la caiguda de tensió unitària reglamentària màxima admissible en unitats (V/A km).
• Per raó de la temperatura de servei màxima admissible del conductor i del factor de potència de la instal·lació, escollir la secció del conductor, la caiguda de tensió unitària del qual, segons les taules, sigui inferior al valor reglamentari calculat.
• Comprovar que, amb la secció triada, el conductor és capaç de suportar la intensitat prevista segons les seves condicions d’instal·lació.

Si es vol efectuar el càlcul amb una segona iteració i apliquem la temperatura real del conductor, podem continuar el procés de la manera següent:

• Comprovar si la secció normalitzada inferior és capaç també de suportar la intensitat prevista segons les seves condicions d’instal·lació.
• Calcular la temperatura real del conductor de secció menor amb la fórmula:

a on:

• T és la temperatura real estimada del conductor
• T_màx és la temperatura admissible del conductor segons el tipus d’aïllament
• T₀ és la temperatura ambient del conductor
• I és la intensitat prevista per al conductor
• I_màx és la intensitat màxima admissible en el conductor segons el tipus d’instal·lació.

• Comprovar segons la taula i taula si, a temperatura real, un conductor d’aquesta mida de secció té una caiguda de tensió unitària més baixa respecte a la reglamentària. En cas contrari, cal utilitzar la secció superior determinada en la primera iteració.

Caigudes de tensió màximes segons centralització de comptadors. La caiguda de tensió màxima permesa és del 0,5 % en el cas de les LGA destinades a comptadors totalment centralitzats i de l’1% en el cas de les LGA destinades a centralitzacions parcials de comptadors.

Verificació del corrent màxim admissible. Tot seguit hi ha indicats els valors de la intensitat màxima admissible expressada en amperes (A) segons la secció del cable i el tipus de la instal·lació. A la taula, el conductor és de coure de 0,6/1 kV (cable unipolar RZ1-K).

Els valors de la intensitat màxima admissible de la taula es refereixen a tres conductors unipolars carregats que, en el cas de les instal·lacions soterrades, assoleixen una temperatura ambient de 25°C, i, en la resta de casos, una temperatura ambient de 40°C. Sempre que sigui necessari, cal aplicar els factors de correcció per agrupament o temperatura que donen la norma UNE 20.460-5-523 i la ITC-BT-07.

La taula fa referència a la intensitat màxima admissible (A) en el conductor d’alumini de 0,6/1 kV (cable unipolar RZ1-Al), segons la secció del cable i del tipus d’instal·lació.

Secció del conductor neutre i diàmetre del tub. Per a la secció del conductor neutre s’ha de tenir en compte el màxim desequilibri que es pot preveure, els corrents harmònics i el seu comportament, segons les proteccions establertes davant de les sobrecàrregues i els curtcircuits que puguin presentar-se.

El conductor neutre ha de tenir una secció que sigui aproximadament el 50% de la corresponent al conductor de fase, i no pot ser inferior als valors especificats a la taula, la qual detalla també els diàmetres dels tubs i les seccions dels cables que s’han d’instal·lar. Les dimensions d’altres tipus de canalitzacions han de permetre ampliar en un 100% la secció dels conductors.

En el càlcul de la secció dels conductors es té en compte la demanda prevista per a cada usuari, que ha de ser com a mínim la que fixa la ITC-BT-10, i la intensitat de la qual ha d’estar controlada pels dispositius de comandament i protecció.

La caiguda de tensió màxima admissible ha de ser la següent:

• del 0,5% en el cas de comptadors centralitzats en més d’un lloc;
• de l’1% en el cas de comptadors totalment concentrats;
• de l’1,5% en el cas de derivacions individuals en subministraments per a un únic usuari en què no hi ha LGA.

El càlcul de les derivacions individuals es pot fer, tal com passava en el cas de la LGA, amb el mètode de caigudes de tensió unitàries o amb el mètode simplificat. El càlcul, però, ha de dur a terme els passos següents:

• Calcular la intensitat segons la previsió de càrregues.
• Seleccionar el sistema de canalització, el sistema d’instal·lació i el tipus de conductor.
• Calcular inicialment la secció per caiguda de tensió i per intensitat admissible del conductor.
• Determinar les dimensions de la canalització.

Hi ha un parell d’observacions sobre el procés de càlcul de les derivacions individuals a fi d’optimitzar el resultat:

• Cal minimitzar la caiguda de tensió a la DI, ja que segons la ITC-BT-19 és possible compensar les caigudes de tensió (cdt) entre la instal·lació interior i la derivació individual. D’aquí que sigui recomanable, en la majoria de casos, minimitzar la caiguda de tensió a la derivació individual i així limitar la secció dels conductors a les instal·lacions interiors.
• Prendre com a temperatura la màxima del conductor. En determinades instal·lacions (oficines, locals comercials, petites indústries, etc.) en les quals és previsible un augment futur de la potència instal·lada i, per tant, un increment de la temperatura de servei del conductor, es recomana fer els càlculs de manera que es pregui en consideració d’entrada la temperatura màxima de servei del conductor.

D’entrada, cal establir el càlcul per a un habitatge amb subministrament monofàsic a 230 V i una temperatura estimada del conductor de 40°C.

1. Calcular la caiguda de tensió. Tot seguit hi ha un recull dels valors de la caiguda de tensió (cdt) de la derivació individual (DI). Si la temperatura, per exemple, fos 70°C, els valors de la cdt s’haurien de multiplicar per un factor de correcció de l’1,12.

La taula recull els valors de caiguda de tensió expressats en volts (V), segons la secció i la longitud del cable per a una electrificació bàsica de 5.750 W.

La taula mostra els valors de caiguda de tensió expressats en volts (V), de la derivació individual segons la secció i la longitud del cable, per a una electrificació elevada de 9.200 W.

A l’exemple que recullen la taula i taula, la secció dels conductors depèn de la caiguda de tensió màxima admesa, que en el cas de subministraments monofàsics varia segons si són:

• comptadors centralitzats en més d’un lloc, cas en el qual el màxim admès és del 0,5% de 230 V = 1,65 V;
• comptadors totalment concentrats, cas en el qual el màxim admès és de l’1% de 230 V = 2,3 V;
• habitatges unifamiliars sense LGA, cas en el qual el màxim admès és de l’1,5% de 230 V = 3,45 V.

2. Comprovar la intensitat màxima admissible. A la taula i taula hi ha indicats per a cada tipus de cable, la intensitat màxima admissible segons la secció del cable i el tipus d’instal·lació, sempre el més habituals, ja que han estat descartats el que tenen un interès pràctic menor.

A la taula hi ha els valors de la intensitat màxima admissible per a conductors unipolars ES07Z1-K (450/750V).

La taula mostra els valors de la intensitat màxima admissible per a conductors unipolars RZ1-K (0,6/1 kV).

A la taula hi ha els valors de la intensitat màxima admissible per a cables multiconductors RZ1-K (0,6/1 kV).

3. Dimensions de tubs i canals protectores. Un cop coneguda la secció dels conductors, se selecciona la secció del sistema de canalització (tub o canal protectora), d’acord amb els criteris que indiquen la taula i taula.

La taula, en particular, indica el diàmetre dels tubs i la secció eficaç mínima de les canals protectores segons la secció del conductor per a un subministrament monofàsic.

La taula indica els diferents diàmetres dels tubs i secció eficaç mínima de les canals protectores segons la secció del conductor per a un subministrament trifàsic.

Els valors corresponents a la secció eficaç mínima de les canals protectores i al diàmetre exterior dels tubs de les dues taules anteriors s’han considerat menyspreables les seccions ocupades per l’agulla de comandament (1,5 mm²).

4. Aplicació en edificis d’habitatges amb subministrament monofàsic. Com a resum de l’aplicació per a edificis d’habitatges amb subministrament monofàsic i comptadors centralitzats en un únic lloc, hi ha la taula i taula, que, segons la derivació individual i el grau d’electrificació, calculen la secció del conductor, el diàmetre exterior del tub i la secció efectiva de la canal protectora que cal utilitzar. La taula, en particular, mostra aquests valors per a una electrificació bàsica de 5.750 W.

La taula presenta els valors de la secció del conductor, el diàmetre exterior del tub i la secció efectiva de la canal protectora per a una electrificació elevada 9.200 W.

A la taula hi ha els tipus de cables, amb la seva tensió assignada segons el tipus d’instal·lació i de canalització.

Respecte a les dades de la taula, ES07Z1-K (AS) és un cable unipolar de tensió assignada 450/750 V amb conductor de coure de classe 5 (flexible) i aïllament de compost termoplàstic. RZ1-K (AS) és un cable de tensió assignada 0,6/1 kV amb conductor de coure de classe 5, aïllament de polietilè reticulat i coberta amb compost termoplàstic. DZ1-K (AS) és un cable de tensió assignada 0,6/1 kV amb conductor de coure de classe 5, aïllament d’etilè-propilè i coberta amb compost termoplàstic.

La taula recull les dimensions que ha de tenir com a mínim la canaleta o el conducte fet d’obra de fàbrica.

5. Formulari utilitzat. La taula resumeix les fórmules principals que s’han d’aplicar a l’hora de fer els càlculs de les derivacions individuals.

Taula Formulari per calcular la derivació individual (DI)

Subministraments		Unitats
Monofàsics	Trifàsics
		A
		mm2
		mm2

cosφ: desfasament entre tensió i corrent en tant per 1 (factor de potència). γ: conductivitat en siemens per metre (S/m). P: potència expressada en watts (W). L: longitud expressada en metres (m). e: caiguda de tensió en volts (V). U: és la tensió nominal de la línia en volts (V).

Per a la presa de terra es poden utilitzar elèctrodes formats pel següent:

• barres o tubs;
• platines o conductors nus;
• plaques;
• anells o malles metàl·liques constituïts pels elements anteriors o les seves combinacions;
• armadures de formigó enterrades, exceptuant-ne les armadures pretensades;
• altres estructures enterrades que es demostri que són apropiades.

La secció dels conductors de terra. La secció dels conductors de terra ha de satisfer les mateixes prescripcions que es compleixen en el cas dels conductors de protecció.

Bornes de posada a terra. En totes les instal·lacions de posada a terra s’ha de preveure una borna principal de terra, al qual s’hi han d’unir:

• els conductors de terra;
• els conductors de protecció;
• els conductors d’unió equipotencial principal;
• els conductors de posada a terra funcional, si n’hi ha.

Conductors de protecció. Els conductors de protecció serveixen per unir elèctricament les masses d’una instal·lació a alguns elements a fi d’assegurar la protecció contra contactes indirectes.

La taula indica quines han de ser les seccions dels conductors de protecció.

Com a conductors de protecció es poden utilitzar:

• els conductors amb cables multiconductors;
• els conductors aïllats o nus que tinguin un embolcall comú amb els conductors actius;
• els conductors separats nus o aïllats.

Pel que fa als conductors de protecció, cal tenir en compte les següents característiques de caràcter prescriptiu:

• els conductors de protecció han d’estar convenientment protegits contra deterioraments mecànics, químics i electroquímics i contra els esforços electrodinàmics;
• les connexions han de ser accessibles per a la verificació i els assajos, excepte en les efectuades en caixes estanques;
• cap aparell ha d’estar intercalat al conductor de protecció.

El valor de resistència de terra ha de ser tal que qualsevol massa no pugui donar lloc a tensions de contacte superiors a les següents:

• 24 V en local o emplaçament conductor;
• 50 V en la resta de casos.

La resistència d’un elèctrode depèn de les seves dimensions i forma i de la resistivitat del terreny en què s’estableix. Aquesta resistivitat varia sovint d’un punt a un altre del terreny, i també varia amb la profunditat.

La resistivitat varia notablement a causa de l’estratigrafia del terreny, les baixes temperatures, la sequedat o la humitat, la salinitat, les quals varien al llarg de l’any. La humitat està condicionada per la porositat i la granulometria del terreny.

Tot i que la sequedat és desfavorable per a la conductivitat del terreny, es desaconsella instal·lar elèctrodes en zones inundades o que poden quedar negades, com són, per exemple, els terrenys propers a un riu o a una torrentera.

Per tal d’obtenir una primera aproximació a la resistivitat del terreny, els càlculs es poden efectuar utilitzant els valors mitjans que recull la taula.

Tipus d’elèctrodes. Els tipus d’elèctrodes més utilitzats en les instal·lacions de posada a terra són els de placa (figura), els de pica (:figura:figura2:) i els conductors enterrats (figura).

La taula mostra aquests tres tipus d’elèctrodes, amb les seves característiques i fórmules de càlcul.

Taula Característiques i expressions de càlcul segons l’elèctrode utilitzat

Tipus d’elèctrode	Característiques	Resistència de pas (Ω)
Placa enterrada	S’instal·la en posició vertical per millorar el contacte amb el terreny. Ofereix una gran superfície de contacte. Acostuma a ser de coure o ferro galvanitzat. No pot tenir una superfície útil inferior a 0,5 m2.	Posició vertical:	Posició horitzontal:
Pica vertical	Les piques de gran longitud poden penetrar en estrats amb resistivitats menors. Poden disposar-se en paral·lel tot mantenint una distància mínima entre si igual al doble de la seva longitud.	Pica individual:	En paral·lel:
Conductor enterrat (horitzontal)	Els conductors es col·loquen embeguts en els fonaments de l’edifici tot formant un bucle al seu voltant; o en rases, a una profunditat aproximada de 0,8 m, cobertes de terra perquè mantinguin la humitat.

ρa: resistivitat aparent del terreny en ohms per metre (Ω·m). P: perímetre de la placa en metres (m). L: longitud de la pica o del conductor en metres(m). R1: resistència de pas d'una sola pica en ohms (Ω). n: nombre de piques.

La representació gràfica és a l’esquema unifilar i detalla tot el que fa referència a les característiques bàsiques dels elements, és a dir, corrents màxims pel que fa a CGP, fusibles i dispositius de protecció, com també les seccions dels cables i la quantitat de conductors per línia tot comptabilitzant el conductor de protecció.

La figura mostra un exemple de representació gràfica amb simbologia normalitzada.

Eines informàtiques. Actualment hi ha un ventall molt ampli d’eines informàtiques que ens faciliten calcular els elements d’una instal·lació d’enllaç, com també elaborar documentació, ja sigui la memòria tècnica de disseny (MTD), l’esquema unifilar o els diferents documents que cal presentar per legalitzar-la.

Per tal de tenir una perspectiva de diferents programaris n’esmentarem alguns i en descriurem breument les característiques més representatives.

El fabricant AGIT SL ofereix, entre d’altres, dues aplicacions molt senzilles de fer anar que us poden ser d’utilitat:

• ElecPro per elaborar la memòria tècnica de disseny (MTD);
• LGA+ per elaborar memòries tècniques i esquemes unifilars.

La figura mostra un pas del procés per definir les característiques d’una instal·lació d’enllaç amb la finalitat d’elaborar la memòria tècnica i l’esquema unifilar.

Per al càlcul d’instal·lacions electrotècniques de baixa tensió hi ha al mercat l’aplicació CIEBT, força completa, del fabricant dmELECT, la qual permet elaborar també documentació per a instal·lacions que requereixen projecte, amb la generació d’una memòria descriptiva detallada amb tots els apartats i subapartats que requereix la llei.

L’empresa Cype Ingenieros ofereix un entorn de treball en el qual també és possible fer càlculs elèctrics, entre moltes altres coses, i representar gràficament una instal·lació elèctrica.

CYPE És un programa que requereix més formació per emprar-lo, però té el gran avantatge que en podem descarregar una versió d’avaluació o descarregar el mateix fitxer i activar-lo per a un ús restringit a un horari (de 22 h a les 8 del matí); l’arxiu que s’ha de descarregar és de més d’1 GB i cal una connexió a Internet permanent.

El programari PrismyTool de càlcul de conductors és especialment didàctic i fàcil d’utilitzar, ja que guia a l’hora d’omplir els paràmetres i permet en qualsevol moment consultar les instruccions tècniques complementaries aplicables en cada cas.

La figura mostra una pàgina d’exemple del càlcul d’una LGA.

Quan un usuari necessita un subministrament d’energia elèctrica per al seu nou habitatge, local comercial, d’oficines o indústria, l’instal·lador autoritzat en baixa tensió ha d’iniciar una sèrie de procediments administratius i comercials amb la companyia subministradora i amb els òrgans competents de la Generalitat de Catalunya, que és necessari conèixer per tal d’evitar retards en la posada en marxa de la nova instal·lació.

La tramitació amb l’empresa subministradora s’inicia amb una sol·licitud de subministrament, després continua amb la tramitació de l’informe tècnic d’instal·lació d’enllaç, després es fan les instal·lacions necessàries per connectar la xarxa de distribució de l’empresa elèctrica amb el nou usuari i acaba amb la contractació.

Tots aquests procediments estan regulats per la llei del sector elèctric que té com a finalitat bàsica establir la regulació del sector i el reial decret que regula les activitats de transport, distribució, comercialització, subministrament i procediments d’autorització d’instal·lacions d’energia elèctrica.

La llei, el REBT i els reials decrets són les bases fonamentals d’aquests procediments administratius, sense oblidar les competències de la Generalitat de Catalunya en l’aplicació de decrets i instruccions que concreten i desenvolupen aspectes d’aquesta tramitació.

La ITC-BT-04 (Documentació i posada en servei de les instal·lacions) té com a objecte desenvolupar les prescripcions de l’article 18 del REBT, i determinar la documentació tècnica que han de tenir les instal·lacions per ser legalment posades en servei, com també la seva tramitació davant de l’òrgan competent de l’Administració.

Les instal·lacions en l’àmbit d’aplicació d’aquest REBT s’han d’executar sobre la base d’una documentació tècnica que, depenent de la seva importància, ha d’adoptar una de les modalitats següents:

• Projecte
• Memòria tècnica de disseny (MTD)

Si cal presentar un projecte com a documentació, l’ha de redactar i signar un tècnic titulat competent, el qual és la persona directament responsable que l’execució del projecte s’ajusti a les disposicions reglamentàries.

El projecte d’instal·lació es desenvolupa com a part del projecte general de l’edifici o en forma d’un projecte específic o més. En la memòria del projecte s’expressen especialment:

• Les dades relatives al propietari.
• L’emplaçament, les característiques bàsiques i l’ús al qual es dedicarà, com també les característiques i les seccions dels conductors que es faran servir.
• Les característiques i els diàmetres dels tubs per a les canalitzacions.
• La relació nominal dels receptors que es preveu instal·lar i la seva potència, sistemes i dispositius de seguretat adoptats i tots els detalls que calguin d’acord amb la importància de la instal·lació projectada i a fi i efecte de posar de manifest el compliment de les prescripcions del REBT i les seves instruccions tècniques complementàries.
• L’esquema unifilar de la instal·lació i les característiques dels dispositius de tall i protecció adoptats, els punts d’utilització i les seccions dels conductors.
• Els croquis del traçat.
• Els càlculs justificatius de disseny.

Els plànols han de ser suficients en nombre i detall, tant per donar una idea clara de les disposicions que es pretenen adoptar a les instal·lacions, com perquè l’empresa instal·ladora que executi la instal·lació disposi de totes les dades necessàries per realitzar-la.

Per executar-les, necessiten l’elaboració de projecte les instal·lacions noves següents que s’indiquen a la taula.

Així mateix, requereixen elaboració de projecte les ampliacions i modificacions d’aquestes instal·lacions següents:

• Les ampliacions de les instal·lacions dels tipus (b, c, g, i, j, l, m ) i modificacions d’importància de les instal·lacions assenyalades a la taula.
• Les ampliacions de les instal·lacions que, tot i ser del tipus assenyalat a la taula, no arribin als límits de potència prevista establerts per a aquestes, però que els superen quan es produeix l’ampliació.
• Les ampliacions d’instal·lacions que originalment ja havien requerit projecte, si en una de les ampliacions o en més se supera el 50% de la potència prevista en el projecte anterior.

La memòria tècnica de disseny (MTD) s’ha de redactar sobre impresos, segons model determinat per l’òrgan competent de la Generalitat de Catalunya, amb l’objectiu de proporcionar les dades i característiques de disseny principals de les instal·lacions.

L’instal·lador autoritzat per a la categoria de la instal·lació corresponent o el tècnic titulat competent que signa la memòria tècnica de disseny ha de ser directament responsable que s’adapti a les exigències reglamentàries.

Aquesta memòria tècnica de disseny ha d’incloure, en especial, les dades següents:

• Les dades relatives al propietari.
• Identificació de la persona que signa la MTD, i justificant que n’acrediti la competència.
• Emplaçament de la instal·lació.
• Ús a què es dedicarà.
• Relació nominal dels receptors que hi ha previst instal·lar i la potència que tenen.
• Càlculs justificatius de les característiques de la línia general d’alimentació (LGA), derivacions individuals (DI) i línies secundàries, els seus elements de protecció i punts d’utilització.
• Petita memòria descriptiva.
• Esquema unifilar de la instal·lació i característiques dels dispositius de tall i protecció adoptats, punts d’utilització i seccions dels conductors.
• Croquis del traçat.

Per executar instal·lacions que han requerit projecte cal la direcció d’un tècnic titulat competent.

L’instal·lador autoritzat és un tècnic especialitzat amb prou coneixements acadèmics i pràctics per garantir el funcionament perfecte de la instal·lació elèctrica.

En acabar l’execució de la instal·lació, l’instal·lador autoritzat ha de fer les verificacions oportunes, depenent de les característiques de la instal·lació, segons ho especifica la ITC-BT-05, i, si escau, totes les que determini la direcció d’obra.

Un cop finalitzades les obres i fetes les verificacions i la inspecció inicial, l’instal·lador autoritzat ha d’emetre un certificat d’instal·lació elèctrica de baixa tensió, el qual ha d’incloure, almenys, el següent:

• Les dades referents a les característiques principals de la instal·lació.
• La potència prevista de la instal·lació.
• Si escau, la referència del certificat de l’EIC que s’hi hagi fet, amb la qualificació de resultat favorable, la inspecció inicial.
• Identificació de l’instal·lador autoritzat responsable de la instal·lació.
• Declaració expressa que la instal·lació ha estat executada d’acord amb les prescripcions del REBT i, si escau, amb les especificacions particulars aprovades a la companyia elèctrica, com també, segons correspongui, amb el projecte o la memòria tècnica de disseny (MDT).

L’òrgan competent de la Generalitat de Catalunya ha de diligenciar les còpies del certificat d’instal·lació elèctrica de baixa tensió i, si escau, del certificat d’inspecció inicial, i tornar-ne quatre a l’instal·lador autoritzat, el qual se n’ha de quedar dues per a ell, i les altres dues les ha de lliurar a la propietat, per tal que aquesta també pugui quedar-se’n una còpia i lliurar l’altra a la companyia del subministrament elèctric, requisit sense el qual aquesta darrera no pot subministrar energia a la instal·lació tal com ho indica l’article 18.3 del REBT.

L’esquema de la figura mostra com l’instal·lador autoritzat ha de distribuir les quatre còpies de la documentació de la instal·lació que rep de l’òrgan competent de la comunitat autònoma, una vegada han estat diligenciades.

De les cinc còpies inicials l’òrgan competent de la comunitat autònoma se n’ha de quedar una per al seu arxiu i registre propi.

Instal·lacions temporals a fires, exposicions i similars. Quan en aquesta mena d’esdeveniments hi hagi per a tota la instal·lació de la fira o exposició una direcció d’obra comuna, es poden agrupar totes les documentacions de les instal·lacions parcials d’alimentació als diferents estands o elements de la fira, exposició, etc., i es pot presentar alhora davant l’òrgan competent de la Generalitat de Catalunya, amb una certificació d’instal·lació global signada pel responsable tècnic de la direcció esmentada.

A continuació, la figura mostra un esquema en el qual es resumeixen els passos per a la tramitació de les instal·lacions,

L’empresa subministradora pot fer, al seu càrrec, les verificacions que consideri oportunes, pel que fa referència al compliment de les prescripcions d’aquest REBT.

Quan els valors obtinguts de la verificació esmentada siguin inferiors o superiors als que assenyala respectivament per a la resistència d’aïllament i corrents de fuita indicats en la taula, les empreses subministradores no poden connectar a les seves xarxes les instal·lacions receptores.

En aquests casos, han d’estendre una acta en la qual consti el resultat de les comprovacions, i que ha d’estar signada igualment pel titular de la instal·lació, que se’n dóna per assabentat. L’acta, en el termini més breu possible, ha de ser posada en coneixement de l’òrgan competent de la Generalitat de Catalunya, el qual ha de determinar el que procedeixi.

Com a annex al certificat d’instal·lació elèctrica de baixa tensió que es lliura al titular de qualsevol instal·lació elèctrica, l’empresa instal·ladora o l’instal·lador autoritzat ha de confeccionar unes instruccions per a l’ús i manteniment correctes d’aquesta instal·lació.

Les instruccions han d’incloure, com a mínim, un esquema unifilar de la instal·lació amb les característiques tècniques fonamentals dels equips i els materials elèctrics instal·lats, i un croquis del traçat.

Qualsevol modificació o ampliació requereixen, en la mesura que sigui necessari, l’elaboració d’un complement d’aquestes instruccions.

Tota instal·lació elèctrica ha d’anar acompanyada d’unes instruccions generals d’ús i manteniment, i dels documents propis de la instal·lació. Per tant, ha de tenir els documents següents:

• Instruccions generals d’ús i manteniment.
• Documents propis de la instal·lació:
  • Esquema unifilar de la instal·lació;
  • Croquis o plànols de traçat de les canalitzacions, de les xarxes de terra i la ubicació dels materials instal·lats (dispositius de protecció, interruptors, bases de presa de corrent, punts de llum, aparells d’enllumenat d’emergència, etc.).

La figura mostra un exemple de croquis de traçat d’una instal·lació elèctrica.

© Juan Carlos Suàrez

Un dels annexos que cal lliurar al titular de la instal·lació (dins les instruccions generals d’ús i manteniment per als casos d’instal·lacions domèstiques) pot consistir en les recomanacions contingudes en el titulat “Consells per a una millor utilització de la seva instal·lació” que trobareu tot seguit.

Tota instal·lació elèctrica ha d’anar acompanyada d’unes instruccions generals d’ús i de manteniment, i dels documents propis de la instal·lació.

Un dels annexos que cal lliurar al titular de la instal·lació (dins les instruccions generals d’ús i manteniment per als casos d’instal·lacions domèstiques) pot consistir en les recomanacions següents:

• Abans d’efectuar la pòlissa d’abonament (contracte) amb la companyia subministradora, assessoreu-vos amb l’instal·lador electricista autoritzat (figura), la companyia mateix o professional competent per tal d’escollir la tarifa i potència que us convé més.

• No sobrepasseu simultàniament la potència contractada amb la companyia subministradora d’energia, ja que l’interruptor de control de potència (ICP) es dispararà, i us deixarà sense servei en tot l’habitatge o local. Desconnecteu qualsevol aparell (els de més potència) i torneu a accionar l’ICP, desconnecteu l’interruptor general automàtic (IGA), i torneu a connectar l’ICP. Si fins i tot així es dispara, aviseu la companyia subministradora perquè l’avaria és a l’ICP.
• Si es dispara l’interruptor automàtic diferencial (IAD) en el quadre general de comandament i protecció, actueu de la manera següent:
  • Desconnecteu tots els petits interruptors automàtics (PIA) i connecteu l’IAD.
  • Connecteu un a un tots els PIA; el circuit que torni a disparar l’IAD és el que conté l’avaria. En aquest cas, desconnecteu els aparells i llums d’aquest circuit, i torneu a accionar el PIA.
  • Si no es dispara, l’avaria és dels aparells.
  • Si es torna a disparar aquest circuit té l’avaria i cal que aviseu l’instal·lador autoritzat.
• Si es dispara un PIA en el quadre general de comandament i protecció (figura), pot ser a causa d’un d’aquests motius:
  • Que el circuit que protegeix aquest PIA està sobrecarregat; en aquest cas heu d’anar desconnectant aparells o llums, fins a fer que torni a ser operatiu aquest PIA.
  • Que en el circuit o en els aparells i llums connectats al PIA, s’hagi produït un curtcircuit. Procediu com en el cas anterior (3), per veure si l’avaria és d’algun dels aparells o de la instal·lació. Deixeu desconnectat el PIA i feu servir la resta de la instal·lació.

• Comproveu amb certa periodicitat (un cop l’any almenys) per mitjà de l’instal·lador autoritzat la xarxa de terra de l’habitatge o local.
• Comproveu amb certa periodicitat (un cop cada mes almenys) l’interruptor automàtic diferencial. Polseu el botó de prova i si no es dispara, és que està avariat; per tant, no esteu protegits contra derivacions. Aviseu l’instal·lador autoritzat.
• Manipuleu tots els aparells elèctrics, fins i tot el telèfon, sempre amb les mans seques, i eviteu anar descalços o tenir els peus humits. Mai els manipuleu quan sigueu al bany o sota la dutxa. L’aigua és conductora de l’electricitat! Si hi ha una fallada elèctrica a la instal·lació o a l’aparell utilitzat, us exposeu a electrocutar-vos. Compte amb els aparells de ràdio, eixugadors de cabells, aparells de calor a prop de la banyera, ja que poden caure a l’aigua i electrocutar-vos.
• Comproveu les canalitzacions elèctriques encastades abans de foradar una paret o el sostre (figura). Podeu electrocutar-vos en travessar una canalització amb el trepant.

• En el cas de manipular un aparell elèctric, desconnecteu prèviament l’interruptor automàtic diferencial (figura) del quadre general de comandament i protecció i comproveu sempre que no hi hagi tensió.

• No useu mai aparells elèctrics amb cables pelats, clavilles i endolls trencats, etc.
• No connecteu diversos aparells en el mateix endoll (figura). No utilitzeu lladres o clavilles múltiples.

© MCiT

• No deixeu aparells elèctrics connectats a l’abast dels nens, i procureu tapar els endolls (figura) als quals tinguin accés.

• No intervingueu en la instal·lació per modificar-la. Si cal fer modificacions, se n’ha d’encarregar un instal·lador autoritzat.
• Quan un receptor (electrodomèstic, maquinària, etc.) us “enrampi” és perquè hi ha derivació de corrent dels fils conductors o en algun element metàl·lic de l’electrodomèstic. Normalment es dispara l’IAD. Cal localitzar l’aparell o la part de la instal·lació en la qual es produeix i aïllar degudament el contacte amb la part metàl·lica. Heu de cridar l’instal·lador autoritzat perquè localitzi la fuita.
• En desconnectar els aparells (figura) no s’ha d’estirar el cordó o el fil, sinó la clavilla.

© MCiT

• No es pot endollar qualsevol aparell en qualsevol presa de corrent. Cada aparell té una potència, com cada presa de corrent té la seva. Vegeu l’apartat “Instal·lació interior del vostre habitatge o local” d’aquesta guia i adeqüeu els aparells amb les preses. Si la potència de l’aparell és superior als amperes que permet endollar la presa de corrent, es pot cremar la base de l’endoll, la clavilla i fins i tot la instal·lació.

El Decret 363/2004, de 24 d’agost, pel qual es regula el procediment administratiu per a l’aplicació del REBT (DOGC núm. 4205, de 26/08/2004, pàg. 15.996), en l’article 4, “Procediment administratiu”, prescriu en els punts 4.1 i 4.2 que cal presentar, abans de posar en servei les noves instal·lacions, ampliacions i modificacions que requereixen projecte o MTD, els diferents documents i impresos requerits per posar en servei les instal·lacions elèctriques en baixa tensió davant d’una entitat d’inspecció i control (EIC) concessionària de l’administració de la Generalitat de Catalunya.

L’instal·lador autoritzat ha de fer les verificacions i mesures dels paràmetres característics previs a la posada en servei de les instal·lacions d’enllaç en baixa tensió.

La verificació de les instal·lacions elèctriques prèvia a la seva posada en servei comprèn dues fases: una primera fase que no requereix efectuar mesures i que es denomina verificació per examen, i una segona fase que requereix la utilització d’equips de mesura per als assajos.

La verificació s’ha de fer abans dels assajos i mesuraments, els quals s’han d’efectuar, normalment, per a tot el conjunt de la instal·lació mentre no té tensió.

La verificació per examen té per objectiu comprovar:

• Si el material elèctric instal·lat permanentment és conforme a les prescripcions que estableix el projecte o memòria tècnica de disseny (MTD).
• Si el material ha estat escollit i instal·lat correctament segons les prescripcions del REBT i del fabricant del material.
• Que el material no presenta cap dany visible que pugui afectar la seguretat.

En concret, els aspectes qualitatius que aquest tipus de verificació ha de tenir en compte són els següents:

• L’existència de mesures de protecció contra xocs elèctrics per contacte de parts sota tensió o contactes directes, com, per exemple: l’aïllament de les parts actives, l’ocupació d’embolcalls, barreres, obstacles o allunyament de les parts en tensió.
• L’existència de mesures de protecció contra xocs elèctrics derivats de la fallada d’aïllament de les parts actives de la instal·lació, és a dir, contactes indirectes.
• L’existència i el calibratge dels dispositius de protecció i senyalització
• La presència de barreres tallafocs i altres disposicions que impedeixin la propagació del foc, com també proteccions contra efectes externs.
• La utilització de materials i mesures de protecció apropiades a les influències externes.
• L’existència i disponibilitat d’esquemes, advertències i informacions similars.
• La identificació de circuits, fusibles, interruptors, born, etc.
• L’execució correcta de les connexions dels conductors.
• L’accessibilitat que facilita la comoditat de funcionament i manteniment.

Les verificacions per mitjà de mesuraments o assajos que descriuen les ITC-BT-18 i ITC-BT-19 (s/UNE 20460-6-61:2003) són, entre d’altres, les següents:

• Mesurament de continuïtat dels conductors de protecció (PE).
• Mesurament de la resistència de posada a terra (RE).
• Mesurament de la resistència d’aïllament dels conductors de la instal·lació
• Comprovació de la seqüència de fases.

El mesurament de continuïtat dels conductors de protecció i de les unions equipotencials principals i suplementàries s’efectua mitjançant un òhmmetre que aplica una intensitat contínua, de l’ordre de 200 mA, amb canvi de polaritat, i que està equipat amb una font de tensió contínua capaç de generar de 4 a 24 V de tensió contínua en buit.

La figura mostra el mesurament del valor de la resistència òhmica del conductor de protecció (PE) que uneix dues bases d’endoll, mitjançant un comprovador de baixa tensió multifunció.

© MCiT

Assaig amb el comprovador multifunció Fluke 1653. Els objectius d’aquest assaig amb el comprovador de baixa tensió multifunció Fluke 1653 (figura i figura) són els següents:

© Fluke

• Mesurar la continuïtat del conductor de protecció PE.
• Mesurar la continuïtat de l’embarrat d’equipotencialitat principal i secundari.
• Garantir que no s’han produït desperfectes o talls en el cablatge durant la instal·lació, tant en el cas dels conductors actius com en el dels conductors de protecció.

Abans de fer l’assaig cal comprovar que:

• els circuits provats estan lliures de tensió;
• tots els receptors estan desconnectats.

© Fluke

Un cop comprovada la desconnexió i que els circuits no tenen tensió cal seguir aquesta sèrie de passos:

• Pas 1. Seleccionar la posició del commutador RLO (continuïtat).
• Pas 2. Connectar els terminals dels cables a L i PE.
• Pas 3. Calibrar puntes de prova. Creuar puntes i prémer Zero.
• Pas 4. Prémer Test fins a sentir senyal.
• Pas 5. Connectar els terminals de l’instrument al conductor, al qual es vol fer la prova de continuïtat
• Pas 6. Prémer la tecla test. L’instrument fa el mesurament.
• Pas 7. Visualització dels resultats a la pantalla principal. Si hi hagués tensió, inhibiria l’aparell i donaria el valor de tensió (figura 19).

Per la importància que té, des del punt de vista de la seguretat, qualsevol instal·lació de presa de terra, l’instal·lador autoritzat l’ha de comprovar obligatòriament en el moment de donar d’alta la instal·lació per posar-la en marxa o en funcionament.

Els mesuraments es fan amb un tel·luròmetre, que injecta una intensitat de corrent altern coneguda, a una freqüència superior a 50 Hz, i mesura la caiguda de tensió, de manera que el quocient entre la tensió mesurada i el corrent injectat (R = U/I) ens dóna el valor de la resistència de posada a terra (figura).

Assaig amb el comprovador multifunció HT GSC53. Els objectius d’aquest assaig són els següents:

• Mesurar la resistència del terra amb piques fent servir el mètode voltiamperimètric a 2 o 3 punts.
• Garantir la protecció de les persones i dels equips connectats a la instal·lació.

Un cop s’ha comprovat que és obert el seccionador que desconnecta l’elèctrode de terra de la resta de la instal·lació, el procediment ha de seguir els passos següents:

• Pas 1. Seleccionar la posició del commutador Earth.
• Pas 2. La tecla F1 permet seleccionar la modalitat “3-H”. L’instrument fa la mesura de la resistència utilitzant tres punts de mesura
• Pas 3. Clavar les piques auxiliars a terra.
• Pas 4. Connectar els terminals dels cables negre, vermell, verd i blau als terminals d’entrada B1, B2, B3, B4 respectius com s’indica a la figura.

La connexió dels cables s’ha de fer entre les entrades de l'instrument i les piques de prova

• Pas 5. Prémer la tecla Start. L’instrument posa en marxa la prova.
• Pas 6. L’instrument al final de la prova emet un senyal acústic doble per indicar que la prova s’ha fet correctament i mostra una pantalla similar a la de la figura.

• Pas 7. Els resultats visualitzats es memoritzen prement dues vegades la tecla Save.

Una resistència d’aïllament apropiada entre parts actives de la instal·lació i altres accessibles de l’entorn és un paràmetre bàsic de seguretat que protegeix el cos humà de contactes directes i indirectes. També és molt important un aïllament correcte entre les parts actives de la instal·lació, per evitar possibles curtcircuits.

Els mesuraments de resistència d’aïllament s’han de fer abans de connectar l’alimentació general a la instal·lació. Tots els interruptors han d’estar tancats i les càrregues desconnectades, perquè cap càrrega no influenciï el resultat final de la verificació.

Mesurar la resistència d’aïllament entre conductors. Per mesurar la resistència d’aïllament es fa servir un megòhmetre, que és un generador de corrent continu capaç de subministrar les tensions d’assaig especificades a la taula, amb un corrent d’1 mA per a una càrrega igual a la mínima resistència d’aïllament especificada per a cada tensió.

Els mesuraments s’han de fer entre tots els conductors tal com mostra la figura d’aquesta manera:

• Cada conductor de fase L1, L2 i L3 contra el neutre N.
• Cada conductor de fase L1, L2 i L3 contra el conductor de protecció PE.
• El conductor de fase L1 contra L2 i L3 per separat.
• El conductor de fase L2 contra L3.
• El conductor neutre N contra el conductor de protecció PE.

La taula mostra els valors de la resistència d’aïllament que, com a mínim, han de complir les instal·lacions.

Assaig amb el comprovador multifunció Metrel KMI 3102. Els objectius d’aquesta mena d’assajos són els següents:

• Mesurar la resistència d’aïllament (MΩ) de tots els conductors de la instal·lació.
• Garantir la seguretat elèctrica dels usuaris de la instal·lació elèctrica en habitatges, instal·lacions industrials, edificis comercials i d’oficines, etc.

Un cop desconnectada la tensió del sistema, cal mantenir tancats tots els interruptors mentre duri la prova. Els passos que cal tenir en compte per fer la prova són els següents:

• Pas 1. Seleccionar a l’instrument la funció aïllament (RISO) amb el selector.
• Pas 2. Connectar el cable de prova a l’instrument.
• Pas 3. Ajustar els paràmetres de mesura i els valors límits. Tensió de prova nominal i valor del límit inferior de la resistència.
• Pas 4 Connectar el cable de prova als conductors o objectes a comprovar. Prémer el menú Ajut en cas de necessitar informació.
• Pas 5. Comprovar els avisos, si fos el cas, en pantalla, i la tensió de línia. Si tot és correcte, prémer i mantenir pressionat el botó Test fins que el resultat s’estabilitza (figura). Un cop es deixa anar aquest botó, el resultat de la mesura apareix a la pantalla, juntament amb la indicació Passa/No passa (si escau).
• Pas 6. Prémer el botó Mem, i guardar en memòria.

La comprovació de la seqüència de fases s’efectua mitjançant un equip específic o utilitzant un comprovador multifunció de baixa tensió que tingui aquesta capacitat.

En la pràctica, molt sovint, treballem amb càrregues trifàsiques (motors i altres màquines electromecàniques) connectades a l’alimentació trifàsica principal (figura).

Assaig amb el comprovador multifunció Fluke 1653. L’objectiu d’aquest assaig és mesurar la seqüència de fases. Per fer-ho cal seguir un procediment que consisteix en el següent:

• Mesurar la seqüència en una presa o punt de la instal·lació en què es necessiti una seqüència determinada, la qual és coneguda, ja que és la seqüència que requereix la màquina que es vol connectar. Cal verificar aquesta seqüència.
• Repetir el mesurament en la resta de preses desconegudes i comparar els resultats.
• Si en algun cas la seqüència obtinguda és la inversa, s’han d’intercanviar dos conductors de fase.

A l’hora d’utilitzar l’aparell de mesurament, un comprovador multifunció Fluke 1653, cal seguir els passos següents:

• Pas 1. Seleccionar la posició del commutador selector de fases.
• Pas 2. Connectar els terminals dels cables a L (L1 vermell), PE (L2 verd) i N (L3 blau).
• Pas 3. Llegir els resultats a la part superior i inferior de la pantalla: 123 seqüència de fases correcta, apareix a la pantalla superior principal. 321 seqüència de fases invertida, apareix a les pantalles inferiors. Apareixen uns guions (—) si l’aparell detecta que no hi ha prou tensió (figura).

L’instal·lador autoritzat que ha realitzat una instal·lació elèctrica l’ha de verificar abans de posar-la en servei, amb la supervisió, si escau, del director d’obra.

La verificació de l’execució correcta de la instal·lació i de la seva seguretat és responsabilitat de l’instal·lador autoritzat.

En resum, totes les instal·lacions elèctriques han de ser objecte de la verificació corresponent després que s’hagin realitzat o modificat.

Les inspeccions, en canvi, les fan les entitats d’inspecció i control (EIC). A Catalunya, les EIC contractades pels instal·ladors autoritzats en baixa tensió poden ser les següents:

• ICICT o Institut Català d’Inspecció i Control Tècnic.
• ECA o Entitat Col·laboradora de l’Administració.

La verificació de les instal·lacions elèctriques abans de posar-les en servei comprèn dues fases:

• La primera fase, la qual no requereix efectuar mesuraments, rep el nom de verificació per examen.
• La segona fase, en canvi, requereix la utilització d’equips de mesurament específics.

Cal tenir present que els instal·ladors poden fer servir els fulls dels documents de control de verificació com a guia de referència dels punts principals en el cas dels habitatges.

Les instal·lacions elèctriques en baixa tensió d’especial rellevància que s’esmenten a continuació han de ser objecte d’inspecció per part d’una EIC a fi d’assegurar que aquestes instal·lacions satisfan els requeriments reglamentaris al llarg de tota la seva vida útil. Les inspeccions poden ser les següents:

• Inspeccions inicials o abans de posar en servei les instal·lacions. Cal saber que han de ser objecte d’inspecció inicial, un cop fetes les instal·lacions, i també les seves ampliacions o modificacions d’importància, i abans de ser posades en servei, les instal·lacions que s’esmenten tot seguit:
  1. Les instal·lacions industrials que han de tenir projecte, amb potència instal·lada superior a 100 kW.
  2. Els locals de concurrència pública.
  3. Els locals amb risc d’incendi o d’explosió, de classe I, excepte els garatges de menys de 25 places.
  4. Locals mullats amb potència instal·lada superior a 25 kW.
  5. Piscines amb potència instal·lada superior a 10 kW.
  6. Quiròfans i sales d’intervenció.
  7. Instal·lacions d’enllumenat exterior amb potència instal·lada superior a 5 kW.
• Inspeccions periòdiques. Són objecte d’inspeccions periòdiques, cada cinc anys, les instal·lacions següents:
  1. Totes les instal·lacions elèctriques de baixa tensió que van requerir inspecció inicial
  2. Les instal·lacions d’enllumenat exterior amb potència màxima admissible inferior o igual a 5 kW.
  3. També són objecte d’inspeccions periòdiques, però cada deu anys, les instal·lacions elèctriques de baixa tensió comunes a edificis d’habitatges de potència màxima admissible superior a 100 kW.

Com a resultat de la inspecció, l’EIC ha d’emetre un certificat d’inspecció en el qual han de figurar les dades d’identificació de la instal·lació i la llista de possibles defectes, amb la seva classificació, com també la qualificació de la instal·lació, que pot ser:

• Favorable: quan no es determini l’existència de cap defecte molt greu o greu.
• Condicionada: quan es detecti l’existència, com a mínim, d’un defecte greu o defecte lleu procedent d’una altra inspecció anterior que hagi estat corregit. En aquest cas:
  • Les instal·lacions noves que siguin objecte d’una qualificació “condicionada” no poden ser subministrades d’energia elèctrica.
  • A les instal·lacions ja en servei se’ls fixa un termini per tal de fer la correcció, que no pot superar els sis mesos.
• Negativa: quan s’observi, almenys, un defecte molt greu. En aquest cas:
  • Les instal·lacions que siguin noves no poden entrar en servei, mentre no s’hagin corregit els defectes indicats i fins que es pugui obtenir la qualificació de “favorable”.
  • A les instal·lacions que ja es troben en servei, l’òrgan competent de la Generalitat de Catalunya els ha d’emetre un certificat negatiu immediatament.

Els defectes a les instal·lacions es classifiquen en els següents:

• Defectes molt greus.
• Defectes greus.
• Defectes lleus.

Defecte molt greu. Qualsevol defecte que la raó o l’experiència determinin que constitueix un perill immediat per a la seguretat de les persones o dels béns.

Es consideren defectes molt greus els incompliments de les mesures de seguretat que poden provocar el desencadenament dels perills que es pretenen evitar amb aquestes mesures de seguretat, en relació amb el següent:

• Contactes directes, en qualsevol tipus d’instal·lació.
• Locals de concurrència pública.
• Locals amb risc d’incendi o explosió.
• Locals de característiques especials.
• Instal·lacions amb finalitats especials.
• Quiròfans i sales d’intervenció.

Defecte greu. Un defecte greu és el que no suposa un perill immediat per a la seguretat de les persones o dels béns, però que pot ser-ho en el moment en què la instal·lació falli. Dins d’aquest grup de defectes i amb caràcter no exhaustiu, es consideren que són defectes greus els següents:

• La manca de connexions equipotencials, quan aquestes siguin requerides.
• Inexistència de mesures adequades de seguretat contra contactes indirectes.
• La manca d’aïllament de la instal·lació.
• La manca de protecció adequada contra curtcircuits i sobrecàrregues als conductors, segons la seva intensitat màxima admissible, d’acord amb les característiques i condicions d’instal·lació.
• La manca de continuïtat dels conductors de protecció.
• Els valors elevats de resistència de terra en relació amb les mesures de seguretat adoptades.
• Els defectes en la connexió dels conductors de protecció a les masses, quan aquestes connexions siguin preceptives.
• La secció insuficient dels conductors de protecció.
• L’existència de parts o punts de la instal·lació, en què la seva execució defectuosa pugui ser origen d’avaries o danys.
• La naturalesa o les característiques no adequades dels conductors utilitzats.
• La manca de secció dels conductors, en relació amb les caigudes de tensió admissibles per a les càrregues previstes.
• La manca d’identificació dels conductors “neutre” i “de protecció”.
• L’ús de materials, aparells o receptors que no s’ajustin a les especificacions vigents.
• Les ampliacions o modificacions d’una instal·lació que no s’hagin tramitat segons el que estableix la ITC-BT-04 sobre “Documentació i posada en servei de les instal·lacions”.
• El fet de no tenir el nombre mínim estipulat de circuits.
• La reiteració o l’acumulació successiva de defectes lleus.

Defecte lleu. Un defecte és lleu quan no suposa un perill per a les persones o els béns, no pertorba el funcionament de la instal·lació i en el qual la desviació respecte del que està reglamentat no té valor significatiu per a l’ús efectiu o el funcionament de la instal·lació.

El subministrament d’energia elèctrica és essencial per al funcionament de la nostra societat. El seu preu és un factor decisiu de la competitivitat d’una bona part de la nostra economia. El desenvolupament tecnològic de la indústria elèctrica i la seva estructura d’aprovisionament de primeres matèries determinen l’evolució d’altres sectors de la industria.

D’altra banda, el transport i la distribució d’electricitat constitueix un monopoli natural: es tracta d’una activitat intensiva en capital, que requereix connexions directes amb els consumidors, en la qual la demanda d’un producte que no es pot emmagatzemar, com és l’energia elèctrica, varia en períodes relativament curts de temps.

Totes aquestes característiques tècniques i econòmiques fan del sector elèctric un sector necessàriament regulat.

La normativa vigent està formada principalment pels decrets, lleis, instruccions i normes següents:

• Llei 54/1997, de 27 de novembre, del sector elèctric, publicada al BOE núm. 285, de 28 de novembre de 1997.
• Reial decret 1955/2000, d’1 de desembre, pel qual es regulen les activitats de transport, distribució, comercialització, subministrament i procediments d’autorització d’energia elèctrica, publicat al BOE el 27 de desembre de 2000.
• Decret 329/2001, DOGC 3536 de 4 de setembre, (d’àmbit català) pel qual s’aprova el subministrament elèctric.
• Reial decret 842/2002, de 2 d’agost, pel qual s’aprova el Reglament electrotècnic per a baixa tensió (REBT) i les seves Instruccions tècniques complementàries (ITC-BT).
• Instrucció 7/2003, de 9 de setembre de la Direcció General d’Energia i Mines sobre procediment administratiu per a l’aplicació del REBT.
• Decret 363/2004, de 24 d’agost (DOGC 4205, de 26 d’agost de 2004), pel qual es regula el procediment administratiu per a l’aplicació del REBT.
• Instrucció 10/2005, de 16 de desembre, de la Direcció General d’Energia i Mines, per la qual es fixa un termini provisional per a la inscripció d’instal·lacions d’energia elèctrica de baixa tensió ja existents, sotmeses al règim d’inspecció periòdica.
• Instrucció 3/2010, de 9 de setembre, de la Direcció General d’Energia i Mines, per la qual es prorroguen els terminis establerts a la Instrucció 10/2005, de 16 de desembre, relativa a la inscripció d’instal·lacions d’energia elèctrica de baixa tensió ja existents, sotmeses al règim d’inspecció periòdica.
• Normes tecnològiques de l’edificació NTE-IPT i NTE-IPP. Directrius de la normativa de posada a terra VDE i de posada a terra en cimentacions VDEW.

La Llei del sector elèctric 54/1997 té com a finalitat bàsica establir la regulació del sector elèctric, amb el triple i tradicional objectiu de garantir el subministrament elèctric, garantir la qualitat d’aquest subministrament i també que es fa amb el cost més baix possible, tot això sense oblidar la protecció del medi ambient, aspecte que adquireix una rellevància especial ateses les característiques d’aquest sector econòmic.

Els dos primers títols de la Llei del sector elèctric 54/1997 són els següents:

• Títol I. Disposicions generals. Competències administratives i planificació elèctrica.
  • Article 1. Objecte.
  • Article 2. Règim de les activitats.
  • Article 3. Competències de les autoritats reguladores.
• Títol II. Ordenació del subministrament.
  • Article 9. Subjectes.
  • Article 10. Garantia del subministrament.
  • Article 11. Funcionament del sistema.

Pel Reial decret 1955/2000 es regulen les activitats de transport, distribució, comercialització, subministrament i procediments d’autorització d’instal·lacions d’energia elèctrica.

El Reial Decret 1955/2000 té per objecte establir el marc normatiu en què s’han de desenvolupar les activitats relacionades amb el sector elèctric, sota el nou model que estableix la Llei del sector elèctric 54/1997, de 27 de novembre.

En el títol III del Reial decret 1955/2000 es desenvolupa el marc normatiu en què s’ha de desenvolupar l’activitat de distribució d’energia elèctrica, d’acord amb el que estableix el títol VII de la Llei del sector elèctric 54/1997.

Així mateix, el capítol II del títol III, desenvolupa el règim econòmic dels drets de connexió de serveis i altres actuacions necessàries per tal d’atendre els requeriments de subministrament dels usuaris, mitjançant els articles següents:

• Article 43. Objecte i àmbit d’aplicació.
• Article 44. Drets de connexió de servei.
• Article 45. Criteris per a la determinació dels drets d’extensió.
• Article 46. Potència i tensió del subministrament.
• Article 47. Quotes d’extensió i d’accés.
• Article 48. Subministraments especials.
• Article 49. Vigència dels drets de connexió de servei.
• Article 50. Drets de connexió i verificació.
• Article 51. Actualització d’imports.

D’altra banda, a la secció III del capítol I en el títol VI d’aquest reial decret, es desenvolupen els contractes de subministrament a tarifa i d’accés a les xarxes, com també la suspensió del subministrament per mitjà de l’article 83 sobre el “Traspàs i subrogació dels contractes de subministrament a tarifa i d’accés a les xarxes”.