Operacions de muntatge i manteniment de xarxes subterrànies de baixa tensió

Tot projecte ha d’aportar la domumentació minima següent:

• Memòria,
• Plànols,
• Pressupost.

Tot seguit explicarem en detall cadascuna de les parts esmentades.

En la memòria s’ha de justificar la finalitat de la instal·lació, per a la qual cosa se n’ha de raonar la necessitat o conveniència de l’objectiu final (enllaç, nou subministrament, etc.). A continuació, cal descriure el traçat de la línia, que s’ha de procurar que passi per un terreny de domini públic, i la longitud total de la línia.

Sí que ha d’incloure una relació en el cas que hi hagi encreuaments i en els paral·lelismes, amb les dades necessàries per localitzar-los i per identificar-ne el propietari, l’entitat o l’organisme afectat.

A cada projecte, s’han d’adjuntar els plànols específics que s’indiquen en els apartats següents:

• Plànol de situació: a escala suficient perquè l’emplaçament de la línia sigui perfectament identificable.
• Plànol de planta: en el cas de la xarxa subterrània de baixa tensió ha de ser a escala mínima 2.000 i s’hi han de reflectir els detalls següents:
  • Tipus, secció, nombre de conductors i nombre de circuits en cada tram de la xarxa.
  • En les urbanitzacions, les parcel·les que s’alimenten de cada armari o centralització, així com la seva numeració, si escau, la potència prevista, la caiguda de tensió en cadascuna d’elles i els punts de mínima tensió.
  • En els polígons, cada bloc ha de tenir indicat el nombre d’habitatges per escala i la seva ubicació, així com la posició normal de servei
• Altres plànols: igual que en la memòria, no cal incloure plans de detalls de rases, atès que són els corresponents al projecte tipus present, tret que les rases siguin de dimensions especials, cosa que s’haurà de justificar prèviament en la memòria.

El pressupost ha de constar dels apartats següents:

• Estat de mesuraments: relació que especifiqui la quantitat de cadascuna de les diferents unitats que componen la totalitat de la mà d’obra.
• Preus unitaris: es relacionen les diferents UC que integren la mà de obra, i s’indica el preu unitari de cadascuna d’elles vigent en el moment de l’execució.
• Pressupost general: s’obté d’aplicar a cada unitat que intervé en l’execució del projecte el valor que figuri en l’estat dels mesuraments, i d’incrementar-hi al final els altres conceptes, com ara despeses generals, benefici industrial, etc., segons els percentatges legalment vigents.

En aquest apartat trobareu les diverses eines que un electricista utilitzarà en un moment determinat: treballarà segons l’RD 773/1997 amb la utilització dels equips de proteció individual, com també els diferents instruments específics en els quals podrà analitzar i comprovar les diferents xarxes elèctriques en la seva vida professional.

Es considera que la roba de treball és un EPI quan protegeix la salut o la seguretat del treballador davant d’un risc avaluat. En aquest sentit, són part de l’equip de protecció individual els elements següents:

• Protectors del cap.
• Protectors dels ulls i de la Cara.
• Protectors de mans i braços.
• Protectors de ceus i de cames.
• Protecció del total de cos.

• Protectors del cap En destaquem:
  • Cascos de seguretat (figura).

• Protectors dels ulls i de la cara. En destaquem:
  • Pantalles facials (figura).

• Protectors de mans i braços. En destaquem els següents:
  • Guants contra les agressions d’origen tèrmic. (figura)
  • Guants contra les agressions d’origen elèctric. (figura)
  • Guants contra les agressions mecàniques (perforacions, talls, vibracions)
  • Maneguets i mànigues.

• Protectors de peus i de cames. En destaquem:
  • Calçat de seguretat.
  • Calçat de protecció.
  • Calçat de protecció davant l’electricitat.
• Protecció total del cos. En destaquem:
  • Equips de protecció contra les caigudes d’alçada.
  • Dispositius anticaiguda lliscants.
  • Arnesos.
  • Dispositius anticaiguda amb amortidor.
  • Roba i accessoris (braçalets, guants) de senyalització (retroreflectants, fluorescents).

D’acord amb la definició de què és un equip de protecció individual (EPI), per tenir aquesta condició cal fer les consideracions següents:

• L’EPI no té com a finalitat realitzar una tasca o activitat sinó protegir dels riscos que la tasca o activitat presenta. Per tant, no tenen la consideració d’EPI, segons el que estableix el Reial decret 773/1997, les eines o els útils, encara que estiguin dissenyats per protegir contra un determinat risc (eines elèctriques aïllants, etc.).
• L’EPI ha de ser portat o subjectat pel treballador i utilitzat de la forma prevista pel fabricant.
• L’EPI ha de ser element de protecció per a la persona que l’utilitza, no per a la protecció de productes o persones alienes. D’acord amb això hi ha peces utilitzades per a la protecció d’aliments o bé per evitar contagis a les persones que no tenen consideració d’EPI, com, per exemple, els elements utilitzats pels manipuladors d’aliments o els utilitzats en determinats sectors sanitaris.
• Els complements o accessoris la utilització dels quals sigui indispensable per al funcionament correcte de l’equip i que contribueixen a assegurar l’eficàcia protectora del conjunt, també tenen la consideració d’EPI.

Tot equip de protecció individual ha de complir els requisits establerts per a la seva comercialització i així ha de complir unes condicions d’homologació, certificació, etc., les quals es recullen en les corresponents normatives europees. Fonamentalment hem d’observar que l’EPI tingui:

• La categoria i el marcatge CE

La categoria indica els riscos davant dels quals ens protegeix: riscos menors, generals o mortals.

Tot seguit, es presenten les diverses eines que un electricista tindrà a les mans en més d’una ocasió per donar solució a una avaria, una incidència, o qualsevol altre treball relacionat en el seu camp professional.

Eines fabricades d’acer dur rematades en punta (excepte el passador) i amb diverses formes en funció de la seva utilització.

El punxó de centrar té la punta emmotllada amb precisió, concèntrica amb la tija (angle induït 60°).

S’utilitza per marcar el lloc en què s’ha de fer un forat, d’aquesta manera s’evita que el trepant tingui trepidacions o es balancegi en efectuar aquesta operació.

Dissenyats exclusivament per afluixar o estrènyer cargols, és probablement l’eina més utilitzada. Consta de tres parts: mànec, fil i fulla (figura).

Imatge: fixedgear a http://goo.gl/Beave

En el tornavís s’hi poden diferenciar aquestes parts:

• El mànec és estriat, per afavorir l’adherència, i té l’extrem arrodonit. No ha de ser copejat, ja que es s’esquerdarà o prendrà la forma de fong. (En el document publicat per l’SPM hi ha un error i diu que el mànec ha d’estar “rasurat per afavorir l’amarratge”.)
• El fil és d’acer i normalment de secció cilíndrica, amb un tipus de secció quadrada o proveït d’una virolla hexagonal que permet utilitzar una clau i augmentar el parell d’arrossegament. (Per a aquesta finalitat mai no s’ha d’utilitzar unes alicates.)
• La boca: presenta diverses formes, segons els tipus de cargols que hi ha al mercat. És d’acer temperat, per evitar el desgast, i com més dur és el tremp, més perill hi ha que es trenqui quan s’hi fa força en els casos en què el tornavís s’empra com a alçaprem.

Hi ha dos tipus de tornavisos:

• Tornavís d’estrella: són més segurs d’utilitzar que els del tipus normal, atès que ofereixen:
  • Menor tendència a relliscar.
  • Distribució de la pressió més uniforme (i menor desgast).
• Tornavís descentrat: s’utilitza quan l’espai no és suficient per treballar amb un tornavís recte comú. Té un full forjat en línia amb la tija o també un de forjat en angle recte (perpendicular).

Són instruments metàl·lics compostos de dos braços travats per un pern. Tenen diferents usos i formes, i poden presentar en les mandíbules mordasses planes amb una petita concavitat i amb tall.

Hi ha diferents tipus d’alicates:

• Alicates de puntes: molt usades per donar forma a cables i xapes fines de metall (figura), poden ser de puntes rodones, planes o corbades.

Imatge: CosmoCAX a http://goo.gl/J2Yj2

• Alicates de tall: amb tall frontal, inclinat o lateral, segons les necessitats del treball i tipus de material usat (figura).

Imatge: CosmoCAX a http://goo.gl/inD7Y

• Alicates universals: alicates d’ús més corrent (figura). Serveixen per tallar, doblegar, subjectar, etc.

Imatge: CosmoCAX a http://goo.gl/PLo2y

Són instruments metàl·lics compostos de dos traços travats per un pern i s’empren per tallar filferros, perns, fleixos, etc. Les mordasses de tall tenen la duresa especificada pel fabricant per a la classe de material que hagin de tallar i exigeixen lubricació freqüent.

• Tenalles de tall per a filferro i perns: en els talls s’ha d’aplicar la força formant angle recte amb el filferro o peça que es vulgui tallar i s’ha de girar cap amunt i cap avall.

La gran varietat de claus utilitzades per girar femelles, perns i accessoris de muntatge indica la importància de conèixer la finalitat i les limitacions de cada tipus, entre els quals cal esmentar els següents:

• Claus de casquet i de tub: resulten adequades quan cal exercir prou força i la fiabilitat és un factor important. Les claus de casquet i de tub envolten completament la femella i l’agafen per totes les cantonades, en lloc de les dues que queden subjectes amb una clau de boca, de manera que no rellisquen lateralment i, així, s’elimina el perill d’obertura de les boques. Se subministren amb tres classes d’obertures (figura):
  • Doble esquadra
  • Hexagonal doble
  • Hexagonal senzilla

• Claus de cub (figura): el cub envolta per complet la femella o el cap del pern, i presenta dotze osques (disposades en cercle), cosa que permet afluixar o estrènyer contínuament la femella amb un moviment mínim del mànec. La característica principal d’aquesta clau és la impossibilitat de desfer-se de la rosca. Es fabriquen rectes i també amb un angle de 15° entre pla de cap i mànec, cosa que permet allotjar la mà de l’operari.

• Clau allen: especial per a cargols embotits, el cap presenta l’empremta corresponent (figura).

Imatge: newmanufactory a http://goo.gl/GNLOY

• Claus de boca: claus de mida proporcional a l’obertura de la boca, només s’utilitzen claus fixes de dimensió adequada a la feina que s’ha de fer, poden relliscar si no encaixen degudament (figura).

Instrument format per un full de ferro acerat i d’un tall només, amb mànec de metall, fusta o altre material. Es fabrica de diverses mides, segons els usos a què es destini (figura).

Les eines més rellevants son:

• Bossa portaeines
• Maneta protegida aïllant per manipular fusibles BT
• Discriminador bipolar de tensioactius i detector de seqüència de fases

Bossa portaeines. La bossa portaeines cilíndrica està confeccionada amb teixit de lona amb reforços de cuir i té una nansa per transportar-la i penjar-la. S’aplica en qualsevol treball en què hi pugui haver perill de caiguda d’eines. Durant el treball pot romandre penjada en un punt fix, a l’abast del treballador. S’ha de netejar i guardar en llocs protegits contra la brutícia, la pols i les fonts de calor.

Maneta protegida aïllant per manipular fusibles BT: encara que no és una eina aïllada, en aquest apartat tractarem d’aquesta eina per extraure i col·locar fusibles BT, ja que cobreix els riscos associats al pas de corrent i els derivats de l’arc elèctric en BT (figura).

L'eina està constituïda per una mànega i una pinça, totes dues de material aïllant i unides sòlidament. La pinça està dissenyada per extreure i col·locar fusibles de fulles. Aquesta pinça és de funcionament automàtic i el seu mecanisme s'acciona manualment

La maneta protegida aïllant s’utilitza obligatòriament en l’extracció i la col·locació de fusibles de BT, en els quadres de distribució, centres de transformació, serveis auxiliars, caixes d’escomeses i derivació. S’encaixa el fusible en els buits de la pinça extractora i s’acciona el mecanisme de subjecció, per empresonada. S’ha de netejar la pinça de qualsevol matèria estranya i s’ha de tenir cura que el conjunt no presenti esquerdes i es mantingui sòlidament unit.

Discriminador bipolar de tensió i detector de seqüència de fases: senyalització de les tensions mitjançant díodes electroluminescents, simultàniament amb el so emès per un brunzidor piezoelèctric. Pot tenir un “test” de neó que duplica el senyal per evitar possibles errors. Se subministra amb pinces de “cocodril” i un estoig per guardar-lo (figura).

El discriminador bipolar de tensió i detector de seqüència de fases és d’ús obligatori en les instal·lacions elèctriques de BT per dur a terme les tasques següents:

• Verificar l’absència o la presència de tensió (50/110/220/380 V). Quan s’ha de verificar l’absència o la presència de tensió, les puntes de contacte dels borns 1 i 2 (cables groc i verd) s’han de connectar. Cal que es connecti sempre en primer lloc el cable de massa o neutre, i en segon lloc el de tensió. Si el díode o nivell de díodes corresponents s’encén, cosa que confirma un senyal sonor, indica la presència de tensió. Primer de tot s’ha de desconnectar el cable de tensió i després el de massa o neutre.
• Identificar la fase/neutre. Per identificar la fase/neutre, en el model MS-703, l’indicador de neó Ph/N s’il·lumina quan es posa en contacte amb una fase la punta de color verd de la presa 1, i el born de terra està en contacte amb una massa o amb l’usuari. En el model TAG-100, es poden utilitzar al mateix temps els borns 2 (groc) i 3 (marró) o l’1 (verd) i 3 (marró). S’ha de posar la punta de contacte 1 o 2 sobre el conductor per verificar i la 3 sobre un conductor de terra. Si el visor Ph/N s’il·lumina, es tracta d’una fase. Si roman apagat, és el neutre.
• Comprovar el sentit de rotació de les fases (220/380 V). Per comprovar el sentit de rotació de les fases s’han d’utilitzar les pinces de cocodril. Cal assegurar-se prèviament de la presència de tensió en les tres línies, per a la qual cosa s’han d’emprar les puntes de contacte 1 i 2. Posteriorment es connecta la tercera punta de contacte del born 3. Si el díode o el visor s’encén, la rotació de les fases té lloc en el sentit horari. Si roman apagat, el sentit és l’invers.

Abans de començar els treballs, en cas que hagi estat possible conèixer les connexions d’altres serveis en les finques construïdes, cal indicar-ne les situacions respectives per tal de prendre les precaucions que calgui.

Cal estudiar la senyalització de les obres d’acord amb les normes municipals, i determinar aquelles proteccions de seguretat viària que es requereixen en el cas de la rasa, així com establir els passos que són necessaris per tal de poder accedir als portals, els habitatges, els comerços, els garatges, etc., i la quantitat de xapes de ferro que cal posar a sobre de la rasa per facilitar el pas dels vehicles.

La demolició de paviments s’ha de fer en una amplitud que estigui d’acord amb el projecte i en funció dels cables que s’han d’instal·lar, i s’han d’utilitzar els mitjans manuals o mecànics necessaris.

En el cas de calçades amb morter asfàltic o formigons en massa, però, s’ha de fer prèviament un tall amb disc a tot l’ample, que s’ha de reposar, independentment del que correspongui a la rasa tipus.

Abans de l’inici de l’obra, el director de l’obra ha d’obtenir de les empreses de serveis l’afectació que la traça indicada en el plànol d’obra té sobre les seves instal·lacions. L’encarregat de l’obra, per part del contractista, ha de conèixer les adreces i els telèfons d’aquestes empreses per tal de poder comunicar-s’hi en cas de necessitat.

Un cop complerts aquests requisits, l’obra s’inicia efectuant cates de prova cada 6 o 8 m, a fi de comprovar els serveis que hi ha i determinar la millor ubicació per a l’estesa. En marcar el traçat de rases s’ha de tenir en compte el radi mínim de curvatura que cal respectar en els canvis de direcció.

Així mateix, s’han de deixar “ponts” cada 10 m com a apuntalaments naturals per evitar despreniments de terres i caiguda del paviment (sobretot si plou). Alhora s’han de comprovar els encreuaments que s’utilitzaran, en el cas que s’hagin d’emprar, i se n’han de poder constatar la viabilitat.

En el cas de construcció de tubulars noves, s’ha de procedir a fer-les per carrils de circulació, obrint-los i tapant-los successivament, fins a l’últim, en què es col·loquen els tubs i el formigó i es continua amb els trams anteriors.

Quan el caràcter del trànsit rodat permeti la col·locació de planxes de ferro adequades, no s’ha de tapar la rasa oberta, però s’ha de tenir la precaució de fixar-les sobre el pis mitjançant elements apropiats.

Sempre que es pugui s’ha d’utilitzar l’excavació amb màquina. Les rases s’excaven fins a la profunditat establerta en el projecte, es posen apuntalaments en el cas que la naturalesa del terreny ho faci necessari. En alguns municipis és obligatòria retirar diàriament les terres. La rasa ha d’estar tancada a banda i banda amb tanques metàl·liques sense solució de continuïtat i en ordre d’alineació acurat.

Durant l’execució dels treballs a la via pública s’han de deixar els passos suficients per a vehicles i vianants, així com expedits els accessos a edificis, comerços o garatges. Les excavacions o els obstacles s’han de senyalitzar adequadament segons el que prescriuen les ordenances municipals.

Quan per raons degudament justificades no sigui possible l’estesa dels cables directament soterrats a les voreres, s’ha de procedir a construir la canalització a la calçada segons les dimensions que s’indiquen en el projecte. Els casos més freqüents es donen quan les voreres estan saturades de serveis, propis o aliens.

Les rases que s’han de construir han de ser paral·leles a la línia de vorera i a una distància de 60 cm, la qual es reserva per evitar els claveguerons de recollida d’aigües i construccions futures.

Les canalitzacions entubades s’efectuen en els casos que es descriuen tot seguit i en aquells en què la solució normal de cable soterrat no és l’aconsellada. En els trams rectes, per facilitar l’estesa, s’han de deixar cates obertes cada 40 o 50 m, segons el tipus de cable, d’una longitud mínima de 2 m; en aquestes cates s’interromp la continuïtat de la canonada (figura).

Un cop estès el cable, les cates es tapen de la mateixa manera que les rases. En els canvis de direcció s’han de col·locar arquetes prefabricades de formigó o se n’han de construir de maó, i les seves dimensions han de ser les necessàries perquè el radi de curvatura d’estesa sigui com a mínim vint vegades el diàmetre exterior del cable. No s’admeten angles inferiors a 90°, els quals, tot i així, s’han de limitar als indispensables.

La col·locació de tubs en sec s’ha de fer, principalment, en els llocs que afectin l’accés a garatges i a determinats immobles, o quan per raons de seguretat en llocs de trànsit rodat o de circulació de vianants no interessi tenir rases obertes.

Els tubs utilitzats han de ser de polietilè, i el seu diàmetre, que ve donat en el projecte, no ha de ser inferior a PN 140 mm. En els casos en què sigui necessari, i amb l’autorització del tècnic responsable, aquesta mida es pot variar.

Construcció de tubulars formigonades: en els casos d’encreuaments de calçades i en llocs d’accés a garatges de vehicles de gran tonatge s’ha de procedir a construir tubulars formigonades.

El perfil o el prisma de la tubular ha de ser el que vingui determinat en les solucions constructives corresponents definides en el projecte. En el cas d’encreuaments de calçades s’ha de deixar un tub lliure de reserva per a possibles ampliacions.

La rasa per a tubulars ha d’estar oberta en la seva totalitat per tal de poder donar-hi un lleuger pendent que eviti l’acumulació d’aigua a l’interior dels tubs, al mateix temps que se n’ha de comprovar la viabilitat.

Acabada la tubular, s’ha de procedir netejar l’interior tot fent passar una esfera metàl·lica de diàmetre lleugerament inferior al d’aquells, amb moviment de vaivé, per eliminar les possibles filtracions de ciment; posteriorment, de forma similar, s’ha de passar un escovilló o bossa de draps per escombrar els residus que hi puguin quedar.

El formigó de la tubular no ha d’arribar fins al paviment de rodament, ja que facilita la transmissió de vibracions i, sempre que es pugui evitar, ha d’intercalar una capa de terra o de sorra que faci d’amortidor.

Quan simultàniament s’han d’instal·lar cables d’MT i BT pel mateix traçat, s’ha de construir una canalització de característiques tals que permeti la ubicació de tots dos serveis. En els plànols constructius s’han d’haver desenvolupat les diferents combinacions fins a un màxim de dos circuits d’MT i dos circuits de BT, amb ampliacions de fins a quatre circuits de BT.

Per a condicionants administratius dels organismes competents, per la impossibilitat simultània de la línia del circuit de BT amb el d’MT, o per altres motius que el tècnic de l’obra consideri necessaris, es poden instal·lar, en una 1a fase, tubs en el terreny per a l’estesa posterior dels cables.

En algunes ocasions es fa necessari la col·locació en la rasa de tubs de reserva per a serveis futurs amb destinació a telecomunicacions o serveis generals d’una altra índole.

Els tubs han de ser de polietilè, han de tenir un diàmetre de 63 mm, i s’han de soterrar a una profunditat de 60 cm. En els canvis de direcció pronunciats, superiors a 60°, i en els trams rectes superiors a 100 m, s’han de fer arquetes de registre per facilitar l’estesa posterior dels conductors.

Les fases de muntatge en el cas d’una instal·lació de xarxa subterrània de BT són les següents:

• Realitzar l’obertura de rases per mitjans manuals o amb l’ajut de maquinària.
• A continuació, procedir a posar un llit de sorra al llarg de tota la rasa i a retirar qualsevol material que pugui danyar els tubs que s’han d’instal·lar.
• Col·locar les canalitzacions previstes en el projecte, per la qual cosa cal complir tot el que s’indica sobre això a la ITC-BT-07 apartat 2.1.2. Quan per necessitat de la instal·lació la línia que s’està fent tingui encreuaments o paral·lelismes amb altres instal·lacions, s’han de guardar les distàncies que estableix la mateixa ITC-BT-07. Els tubs poden anar col·locats en un, dos o tres plans.
• A continuació, posar una altra capa de sorra amb un gruix de 0,10 m per sobre dels tubs, envoltant-los completament. Col·locar també una cinta de senyalització de color groc ataronjat o placa de PVC rígida que adverteixi de l’existència de cables. La seva distància mínima a terra ha de ser de 25 cm, i pel que fa a la part superior de la canalització, de 25 cm. S’ha de procedir al farciment de la rasa, i s’ha de deixar el ferm i el gruix del paviment, per a aquest emplenat s’ha d’utilitzar terra procedent de l’excavació i terra de préstec. Cal tenir previstes arquetes per als cables o punts d’accés a la xarxa de BT a la d’escomesa, derivacions i entroncaments, i en els altres punts que siguin necessaris per fer possible l’estesa i la substitució dels cables.
• Procedir a fer l’estesa de conductors, normalment per procediments mecànics, excepte quan es tracti de petites longituds.
• Una vegada allotjats els conductors a l’interior dels tubs, procedir a connectar-los.
• Reconstruir el paviment deteriorat, si escau.

La càrrega i descàrrega, sobre camions o remolcs apropiats, s’ha de fer sempre mitjançant una barra adequada que passi per l’orifici central de la bobina. En cap cas es pot retenir la bobina amb corda, cables o cadenes que abracin la bobina i es recolzin sobre la capa exterior del cable enrotllat; així mateix no es pot deixar caure la bobina a terra des d’un camió o remolc.

Hi ha una sèrie de circumstàncies i recomanacions que cal tenir presents a l’hora de fer l’estesa:

• Quan la bobina es desplaci per terra, rodant, cal fixar-se en el sentit de rotació, generalment indicat amb una fletxa, per tal d’evitar que s’hi afluixi el cable enrotllat.
• Abans de començar l’estesa del cable, s’ha d’estudiar el lloc més adequat per posar la bobina per tal de facilitar l’estesa.
• Quan el sòl fa pendent, és preferible realitzar l’estesa en sentit descendent.
• Per fer l’estesa, la bobina ha d’estar sempre elevada i ha de romandre subjecta amb barra i gats adequats al seu pes i dispositius de frenada.
• Els cables han de ser sempre desenrotllats i posats en el seu lloc amb la major cura possible, tot evitant que pateixin torsió, facin bucles, etc.
• Quan els cables s’estenguin a mà els operaris han d’estar distribuïts d’una manera uniforme al llarg de la rasa, han d’estar proveïts d’un sistema d’intercomunicació i han de ser especialistes en aquest tipus de treballs.
• També es pot fer l’estesa mitjançant cabrestants, tirant de l’extrem del cable al qual se li ha d’adaptar un cap apropiat; l’esforç de tracció per mil·límetre quadrat de conductor no ha de passar de l’indicat pel fabricant.
• És imprescindible col·locar dinamòmetres per mesurar aquesta tracció, el personal, igual que en el punt anterior, ha d’estar ensinistrat i equipat per poder reaccionar davant les anomalies de la línia que puguin sorgir.
• L’estesa s’ha de fer obligatòriament per corrons, que poden girar lliurement, i han d’estar construïts de manera que no danyin el cable.
• Durant l’estesa s’han de prendre precaucions per evitar que el cable no pateixi esforços importants, cops ni rascades.
• No es permet desplaçar lateralment el cable per mitjà de palanques o altres eines; s’ha de fer sempre a mà.
• Només de manera excepcional és permès desenrotllar el cable fora de la rasa i sempre sota la vigilància del director d’obra.
• Quan dos cables que es canalitzin hagin de ser empalmats, s’han de solapar almenys en una longitud de 0,50 m.

Pel que fa a la rasa, a l’hora de fer l’estesa del cable cal tenir en compte les recomanacions següents:

• S’ha de recórrer les rases amb deteniment abans d’estendre el cable per comprovar que no hi ha pedres o altres elements durs que puguin danyar els cables en l’estesa.
• La rasa, en tota la longitud, ha d’estar oberta i ha de tenir una capa de sorra fina al fons abans de procedir a estendre-hi el cable.
• No s’ha de deixar mai el cable estès en una rasa oberta, sense haver pres abans la precaució de cobrir-lo amb una capa de 10 cm de sorra fina.
• En cap cas s’han de deixar els extrems del cable a la rasa sense haver-ne assegurat abans una bona estanquitat.

Pel que fa a la canalització dels cables, cal tenir present el següent:

• Si els pendents són molt pronunciats i el terreny és rocós i impermeable, hi ha el risc que la rasa de canalització serveixi de drenatge i origini un arrossegament de la sorra que serveix de llit als cables. En aquest cas s’ha d’entubar la canalització i assegurar-la amb formigó en el tram afectat.
• En el cas de canalitzacions amb cables unipolars, s’ha de col·locar cada metre i mig (1,5 m) una subjecció que agrupi les tres fases i el neutre, i els mantingui units.
• Les canalitzacions amb grans trams entubats s’han evitar en la mesura del possible, i si no fos possible fer-ho, s’han de construir arquetes intermèdies en els llocs marcats en el projecte o, contràriament, on assenyali el tècnic responsable de l’obra.
• Un cop estès el cable els tubs (inclosos els de reserva) s’han de tapar amb obturadors adequats o productes segelladors no combustibles ni emissors de gasos tòxics, de manera que el cable, si n’hi ha, quedi a la part superior del tub.
• Els cables han d’estar soterrats a profunditat no inferior a 0,6 m. Llevat de casos especials, els eventuals obstacles s’han d’evitar passant el cable per sota seu.

El tècnic supervisor ha de conèixer i tenir la documentació necessària per avaluar la confecció de l’entroncament o la terminació. En concret s’han de revisar els elements següents:

• Les dimensions del pelat de coberta, utilització de maneguets o terminals adequats i l’encast amb l’utillatge necessari, la neteja i la reconstrucció de l’aïllament (figura i figura). Els empalmaments s’han d’identificar amb el nom de l’operari i només s’han d’utilitzar els materials homologats.

• La reconstrucció d’aïllament s’ha de fer amb les mans ben netes, dipositant els materials que componen l’entroncament sobre una lona neta i seca. El muntatge s’ha de fer ininterrompudament.
• Els empalmaments unipolars s’han d’efectuar escalonadament, per tant, cal tallar els cables amb distàncies de 50 mm, aproximadament, a partir dels extrems.

Qualsevol anomalia que pugui ocasionar una avaria posterior s’ha fer revisar i s’ha de fer constar en el full de control.

S’estableixen els codis següents:

• Empalme unipolar cable sec.
• Execució de terminals.

En els esquemes de distribució tipus TT i TN, el conductor neutre i el de protecció, per a l’esquema TN-S, han d’estar posats a terra en altres punts, i com a mínim una vegada cada 500 metres de longitud de línia.

En les xarxes de distribució privades, amb origen en centrals de generació pròpia per a les quals es prevegi la posada a terra del neutre, s’ha de seguir el que s’ha especificat anteriorment per a les xarxes de distribució de les companyies elèctriques.

El conductor neutre no pot ser interromput en les xarxes de distribució, llevat que aquesta interrupció sigui realitzada amb algun dels dispositius següents:

• Interruptors o seccionadors omnipolars que actuïn sobre el neutre i les fases al mateix temps (tall omnipolar simultani), o que connectin el neutre abans que les fases i desconnectin aquestes altres abans que el neutre.
• Unions amovibles al neutre pròximes als interruptors o seccionadors dels conductors de fase, degudament senyalitzades, i que només puguin ser maniobrades mitjançant eines adequades; en aquest cas, el neutre no ha d’haver estat seccionat sense que ho estiguin prèviament les fases, ni connectades les fases sense haver-ho estat prèviament el neutre.

Els cables han de portar marques que indiquin el nom del fabricant i els seves característiques.

Tot seguit, us donem una explicació dels diferents plans de manteniment en xarxes subterrànies, com verificacions periòdiques reglamentàries, manteniment preventiu i predictiu, actuacions en la conservació de les instal·lacions, així com els plans de manteniment i la informació d’entrada per a la realització del pla de manteniment.

Verificacions periòdiques reglamentàries: verificacions realitzades cada tres anys, o terminis inferiors de temps, si aquests terminis estan recollits en normatives de caràcter autonòmic, amb la finalitat d’acreditar el compliment d’allò que estableix la reglamentació vigent esmentada en l’apartat anterior. Les verificacions periòdiques reglamentàries les han de fer els organismes de control autoritzats en els camps d’alta i baixa tensió.

Manteniment preventiu i predictiu: manteniment programat basat en la realització d’unes activitats ja preestablertes (gamma de manteniment) que es realitzen amb una freqüència basada en la criticitat de la instal·lació i l’històric d’incidències.

Manteniment correctiu: manteniment necessari per corregir un error que ha deixat l’equip o la instal·lació en condicions inadequades d’explotació.

Conservació d’instal·lacions: actuacions de caràcter no elèctric destinades a mantenir adequadament les infraestructures que suporten o contenen equips elèctrics (suports, edificis, enllumenats, carrers, vegetació, etc.). La periodicitat de les actuacions està determinada en funció de les anomalies registrades en les verificacions rutinàries de les instal·lacions, amb la finalitat d’assegurar la conservació correcta d’una instal·lació i allargar-ne la vida.

Els plans de manteniment han de contenir almenys la informació següent:

• Instal·lacions afectades per l’actuació
• Tipus d’actuació que es realitzarà en cada instal·lació
• Dates propostes de realització de les actuacions

La informació d’entrada per a la realització del pla de manteniment (figura) és la formada per les dades següents, en funció dels tipus de treball definits:

• Històric i instal·lacions per revisar
• Posada en servei d’instal·lacions noves
• Incidències
• Defectes detectats en les revisions
• Informació i històric de càrregues a les instal·lacions
• Revisions reglamentàries i de manteniment
• Reclamacions

Les avaries les podem classificar depenent de si la causa és interior o exterior a la línia:

• Per causa interna
  • Arc extern
  • Intensitat de curtcircuit
  • Sobreintensitat.
• Per causa externa
  • Cop d’eina
  • Rascada a l’estesa del cable
  • Avaries en els cables propers
  • Corriment de terres
  • Inundació
  • Descàrrega atmosfèrica
  • Corrosió química i electrolítica
  • Envelliment de l’aïllant

Aquestes causes d’avaries provoquen tres tipus de pertorbacions:

• Conductor tallat
• Contacte entre conductors
• Contacte entre conductor i terra

La localització del tipus d’avaria és senzilla, mentre que siguin independents entre si, tanmateix la localització del lloc on s’ha produït és més complicada.

En el cas de la localització de les pertorbacions:

• Conductor tallat: s’ha de fer un assaig de continuïtat, per a la qual cosa s’ha d’utilitzar un mesurador d’aïllament. Es procedeix unint els conductes entre si i a terra en un extrem. La resistència mesurada per l’aparell entre el conductor tallat i el terra és molt superior a l’obtinguda per a la resta de conductors.
• Contacte entre conductors: han de romandre aïllats els seus extrems i s’ha de mesurar la resistència entre cada dos conductors. La resistència mesurada entre els dos conductors posats en contacte és molt petita, mentre que les altres mesures donen un valor més elevat.
• Contacte entre conductor i terra: es mantenen aïllats els seus extrems i s’ha de mesurar la resistència entre cada conductor i el terra. La resistència entre el terra i el conductor unit a terra és molt reduïda en comparació amb la resta de conductors.

La localització d’una avaria consta de dues etapes:

• Prelocalització: s’ha de situar l’anomalia amb un important marge d’error. Per fer-ho, serveix partir de l’origen que es doni i aplicar altres mètodes més exactes, però de menys abast, que es descriuen en l’apartat de localització exacta.
• Localització exacta: s’han d’utilitzar els elements següents:
  • El generador de tensions de xoc
  • El reflector d’impulsos

El generador de tensions de xoc: aquest generador consta d’un transformador elevador, un rectificador, un condensador i elèctrodes. El condensador emmagatzema energia subministrada pel rectificador a una tensió elevada. Els elèctrodes es connecten als extrems de la línia subterrània i aquests extrems es troben el més a prop possible de l’origen de l’avaria, que es dóna a través de la prelocalització.

El reflector d’impulsos: amb el reflector d’impulsos, la localització es produeix per mitjà del temps de retard de l’eco (rebot) d’un impuls de tensió que injectem al cable.