Xenòfanes de Colofó (s. VI-V aC) HIST.

Filòsof presocràtic, nascut probablement l'any 570 a.C. a Colofó, ciutat jònia de l'Àsia Menor, que va abandonar als 25 anys quan va ser presa pels perses cap a 546/5 a.C. Va tenir una llarga vida, segons consta en els fragments dels doxògrafs, que va dedicar a recórrer tot el territori de Grècia i de la Magna Grècia, Itàlia del sud i Sicília, sobretot, recitant, com un rapsode errant, les seves pròpies composicions en vers, i les d’altres, que eren sovint crítiques contra els costums i les creences dels grecs. Encara que no és possible determinar amb exactitud entre quins anys va viure, al·ludeix en els seus poemes a Pitàgores i a Tales, i Heràclit, per la seva banda, al·ludeix a Xenòfanes, per la qual cosa se'l considera contemporani d’Anaxímenes i dels anys finals d’Anaximandre, del que va ser probablement deixeble. Part de la seva vida va transcórrer a Elea i fins i tot és considerat el fundador de l’escola eleàtica; Plató i Aristòtil comparteixen aquesta opinió, a més de Teofrast i Simplici.

Part de la seva obra -entre la qual estarien llibres sobre física, amb el títol genèric de Sobre la natura- es compon d’elegies i sàtires (en grec silloi, libels satírics), de temàtica moral i teològica, amb les que denúncia les concepcions encara mítiques dels seus contemporanis. Els critica el valor que concedeixen a l’esforç i a la destresa físics i als esports, mentre que desconsideren el que té relació amb el saber (veure cita).

Les seves composicions més famoses, amb tot, es refereixen a les idees dels grecs sobre els déus. Critica d’ells el seu politeisme antropomòrfic, que els fa éssers com els humans que viuen com els humans; en comptes d’això, proposa una concepció monoteista més elevada d’un sol déu (o d’un déu que domina sobre els altres), els atributs dels quals són l’omnipotència, la omnisciència i l’espiritualitat (veure cita). L’atribució a aquest déu de la unitat, la immutabilitat i l’eternitat ha fet que la tradició doxogràfica l’hagi identificat o confós amb l’ésser de Parmènides; aquests atributs poden afirmar-se tant de déu com de la natura parmenídea (veure cita).

Enfront d’aquestes prerrogatives divines, l’home apareix feble i imperfecte. De fet, el més elevat de l’home, el seu saber, ja sigui sobre els déus o sobre la natura, no és més que conjectura; al costat de l’optimisme intel·lectual de pitagòrics i jonis, Xenòfanes introdueix un escepticisme radical: no és possible conèixer la veritat (veure cita).

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.