filonet.org

ciència hel·lenística HIST.
 

El moment de màxim esplendor de la ciència grega, que transcorre en la seva major part entre els segles III-II a.C., a Alexandria, durant el regnat dels Ptolemeus i sota la directa protecció d�aquesta dinastia (veure cita). Aquest període hel·lenístic de la ciència grega es relaciona directament amb la fundació, per Ptolemeu I Soter, i amb la inspiració i el consell de Demetri de Falero, membre del Liceu aristotèlic, del Museu, temple dedicat a l�honor de les Muses, destinat a convertir-se (amb Ptolemeu II) el centre cultural del món hel·lenístic, superant en importància, magnitud i mitjans d�investigaci� al Liceu d�Atenes; al costat del Museu es construeix una gran Biblioteca (500.000 volums en els seus començaments), de la qual van ser famosos bibliotecaris Zenodot, Apol·loni de Rodes, Eratóstenes, etc.; la seva tasca va fundar les bases de la filologia grega, i entre les seves edicions es compten les obres d�Homer, Ilíada i Odissea, publicades per Zenodot, i la primera Gramàtica grega publicada per Dionisi de Tràcia.

El Museu, centrat en l�investigació matemàtica i científica, va poder reunir, gràcies a la protecció dels sobirans, als grans matemàtics, astrònoms, metges i geòmetres d�aquella època, i el desenvolupament que van aconseguir les ciències a Alexandria, ja dividides per especialitats, va superar en molt a l�aconseguit per Atenes amb l�Acadèmia i el Liceu; de fet, l�activitat del Liceu va quedar paralitzada quan el seu segon escolarca, Estrat� de L�mpsac, va marxar a Alexandria, cridat per Ptolemeu. A més de la Biblioteca, el Museu disposava de grans recursos materials per a la investigació: sales de lectura, d�estudi, de dissecció d�animals, observatori astronòmic, parc zoològic, jardí botànic, etc. Els Ptolemeus, per la seva banda, mantenien gairebé a un centenar de professors arribats de totes parts, però sobretot de la part oriental de l�imperi, i finançaven aquell centre de cultura universal com una manera d�augmentar el seu prestigi i influència, així com per l�interès per l�aplicació pràctica de la ciència.

En matemàtiques destaquen Euclides, Arqu�medes i Apol·loni. L�obra més important d'Euclides (que va viure probablement entre 330-277 aC, durant el regnat del primer Ptolemeu) són els Elements (Stoikheia), obra que, en tretze llibres, reuneix de forma sistemàtica el conjunt del saber matemàtic de l�antiguitat, exposat en forma deductiva, d�acord amb el concepte de ciència expressat per Aristòtil en els seus Analítics Posteriors; partint de axiomes, postulats i definicions es dedueixen teoremes o es resolen problemes. Els Elements són l'obra clàssica i el text per excel·lència de la història de les matemàtiques, que ha mantingut el seu valor conceptual fins al s. XIX i, en algunes parts, fins a començaments del XX.

(Veure enlla� extern)

D'Euclides es recorda, entre d�altres, l�an�cdota d�haver respost a la pregunta del seu monarca Ptolemeu sobre si no hi hauria una altra forma més fàcil d�accedir a les matemàtiques que llegint els seus Elements, dient que «no hi ha una via règia per a la geometria». Oportú és també recordar que va manar fer almoina a un alumne que li preguntava si tot allò servia per a quelcom. A més dels Elements, Euclides va escriure els tractats Fenòmens, sobre astronomia, Òptica, sobre perspectiva i Càlculs.

Arquímedes el segueix en la fama, però el guanya possiblement en originalitat; va conrear tant les matemàtiques pures com les aplicades a la mecànica, en especial a l�estàtica i a la hidrostàtica. Natural de Siracusa, havia passat un temps a Alexandria coneixent l�obra d'Euclides i els seus deixebles, i, tornat a la seva ciutat natal, la història el recorda col·laborant en la defensa de Siracusa, assetjada pels romans per terra i per mar, amb la construcci� de m�quines de guerra basades en el principi de la palanca. Creador de l�estàtica, va exposar en forma també deductiva, en Sobre l�equilibri de les figures planes, els principis de lla palanca i dels centres de gravetat dels cossos, formulant el principi fonamental: «dos pesos s�equilibren a una distància proporcional a ells mateixos», que li permet dir «doneu-me un punt de suport i mouré la Terra». Sobre hidrostàtica va escriure Sobre els cossos flotants, sobre la pressió dels líquids; la història recorda com va celebrar Arqu�medes haver descobert que la corona de Hieró II havia estat adulterada: observant l�aigua que, en banyar-se, sobreeixia de la seva banyera i saltant despullat al carrer cridant 0àD06", héureka: «ho vaig trobar!». En l�Arenari, escrit per demostrar que amb la seva notació numèrica podia escriure qualsevol nombre per gran que fos, exposa el problema del càlcul del nombre de grans de sorra que caben a l�Univers. En tractar de la magnitud de l�Univers, esmenta l�opinió comuna i l�heliocèntrica d'Aristarc de Samos, que el fa molt més gran. La gran talla d�aquest matemàtic, que sense descuidar la investigació pura aplica les matemàtiques al món físic, va ser admirada i presa com a model, bastants segles més tard, per Galileu.

Apol·loni de Perga, que va viure en la segona meitat del s. III aC, i que va ensenyar a Alexandria, és conegut sobretot pels seus estudis sobre l�el·lipse, la paràbola i la hipèrbole, les Seccions còniques, que van ser l�autoritat en la matèria fins als temps de Descartes.

L�astronomia grega, de concepció geocèntrica, seguia en aquesta època el model de les 26 esferes concèntriques d�Eudox, corregit pel seu deixebles Cal�lip i posteriorment per Aristòtil, que el va convertir, de model merament geomètric, en físic (amb Arist�till, al afegir les esferes responsables del moviment retrògrad, aquestes van assolir el nombre de 56 esferes). Les úniques excepcions a aquest sistema són l�Univers de Her�clides de Pont, astrònom del s. IV, i la nova concepció heliocèntrica d�Aristarc de Samos.

Aristarc de Samos, conegut com el Copèrnic de l�antiguitat, va sostenir inequívocament la concepció heliocèntrica de l�Univers. Va néixer a Samos, va ser deixeble d�Estrat� de L�mpsac, i va viure probablement entre 310 i 230 aC La seva hipòtesi heliocèntrica és anterior al 216, any de publicació de l�Arenari d�Arquimedes, que la cita, encara que la tracta de «impossible». Segons Arqu�medes, Aristarc sosté que el Sol i el cel de les estrelles fixes estan quiets i que la Terra i els planetes giren entorn del Sol, i la Terra a més a més diàriament al voltant del seu eix. Sosté que el Sol és molt més gran que la Terra -raó de més per deduir el centre del moviment-, mesura la distància de la Terra al Sol, que ha de ser entre 18 a 20 vegades m�s gran que la distància de la Terra a la Lluna, i mesura així mateix, sempre amb procediments matemàticament correctes, encara que utilitzant dades inexactes, els diàmetres relatius del Sol, la Lluna i la Terra. La seva obra porta precisament el títol de Sobre les grandàries i les distàncies del Sol i de la Luna.

Hiparc de Nicea, que va viure en el s. II aC, �s considerat el major representant de l�astronomia grega i fins i tot l�iniciador de les observacions astronòmiques. Va arribar a confeccionar un catàleg de 1080 estrelles, va descobrir i va mesurar la «precessió dels equinoccis», va aplicar la trigonometria a l�astronomia i, tornant a la hipòtesi geocèntrica, va iniciar la teoria dels epicicles i de les excèntriques, que més tard Ptolemeu va desenvolupar plenament.

La geografia alexandrina va lligada al nom d'Eratóstenes (que va viure probablement entre 284-202 aC) Nascut a Cirene, en la Cirenaica, a l�est de Líbia, després d�estudiar a l�Acadèmia plat�nica es va traslladar a Alexandria. És conegut com a bibliotecari i director del Museu, cèlebre pel seu saber enciclopèdic -a diferència dels savis especialitzats del seu temps-, però sobretot pels seus coneixements geogràfics i el seu mètode de mesurament de la circumferència terrestre, que va calcular partint del supòsit de l�esfericitat de la Terra i del fet que els rajos solars queien perpendicularment, en el migdia del solstici d�estiu, en Syene (Assuan) mentre que ho feien amb un angle de 7 graus a Alexandria. El seu mètode va ser impecable, i el valor obtingut, de 37.200 quilòmetres, s�acosta al real (40.000 km); la diferència s�explica per l�error en la distància mesurada entre ambdues ciutats (veure exemple). Eratóstenes va dibuixar, a més a més, un mapamundi ajustat a dades geogràfiques documentades i a les mesures de latitud i longitud.

La medecina. Herófil de Calcedònia i Erasístrat de Ceos, ambdós de mitjans del s. III a C., són metges famosos que basen les seves investigacions anatòmiques i fisiològiques, dutes a terme al Museu, en l�observació y experimentació; se�ls atribueix no sols la pràctica de dissecció de cadàvers, sinó també de vivisecció de malfactors, realitzada amb autorització del monarca. A Herófil es deu el fet de considerar el cervell, i no el cor, òrgan central de la vida, el descobriment de la utilitat clínica del pols, i la distinció entre nervis sensitius i motors. A Erasístrat, la distinció entre venes i artèries (aquestes transportadores d�aire i aquelles de sang), així com la importància de les circumvolucions cerebrals. Després d�ells, no obstant això, va sorgir la generació de metges anomenats «empírics», que menyspreaven la teoria i es fiaven només de la pràctica. La medicina hel·lenística reflorirà en el seu període tardà, ja en l�època romana, amb Gal�, en el s. II dC

 

Aristarc	Hiparc	Erat�stenes	Gal�

Aquesta obra est� sota una llic�ncia de Creative Commons.