Hempel, Carl Gustav (1905-1997) HIST. `hempel.wav', `play"]
Filòsof
alemany, nascut el 1905 a Oranienburg. Als anys trenta va marxar a EE.UU., on va adoptar la nacionalitat nord-americana; va ensenyar a Nova York, Yale, Princeton i Pittsburgh.
En la seva joventut es va relacionar amb l'empirisme lògic i el Cercle de Viena, encara que va criticar després el seu requisit de
verificabilitat estricta (veure text), i és un dels principals expositors de
l’anomenada concepció heretada de la ciència. Les seves dues obres principals, L'explicació científica (1965) i Filosofia de la ciència natural (1966), es consideren obres fonamentals d'aquesta orientació clàssica de la ciència.
Junt amb J.R. Oppenheim va exposar
l’anomena’t model nomològic-deductiu d'explicació científica (en un article publicat el 1948 titulat Estudis sobre la lògica de
l’explicació): explicar un fet consisteix a deduir l’enunciat que descriu
aquest fet partint de lleis científiques generals i de condicions inicials particulars. Tanmateix, explicar una llei consisteix a deduir-la
d’altres lleis més generals (veure cita). Per estudiar alguns dels problemes que presenta la confirmació en la inducció va proposar, el
1945, la denominada paradoxa de la confirmació, també anomenada paradoxa de Hempel o paradoxa dels corbs.
A la seva obra Aspectes de l’explicació científica (1965), Hempel va estudiar també diversos models d’explicació estadística per donar compte de les formes probabilístiques que adopten moltes ciències. Fonamentalment va establir dos models d’explicació estadística: un model deductiu, segons el qual les regularitats estadístiques es dedueixen de lleis estadístiques més generals, i un model inductiu, segons el qual, els fets individuals també han d’explicar-se a partir de lleis estadístiques sota els que se subsumeixen.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.