contingència GEN.

També anomenada facticitat, es refereix a la característica de les coses existents, i que no existeixen necessàriament, i a les que poden arribar a existir, ja que no són impossibles. En el sentit clàssic de la paraula, la contingència és la característica pròpia d'allò que no existeix en virtut de la seva pròpia essència, o d’allò l’existència  de la qual li ve donada de fora de la seva natura. Aristòtil usa per primera vegada el concepte quan planteja la possibilitat de dos successos contradictoris, adduint l’exemple de «demà es produirà una batalla naval o no es produirà»; la disjunció és necessària, perquè no és més que una aplicació del principi del tercer exclòs, però l’esdeveniment a què es refereix no està determinat, perquè són possibles ambdues alternatives.

Aquest últim concepte de possibilitat futura va ser denominat en la tradició escolàstica futur contingent, i va ser tema de discussió perquè es relacionava amb l’omnipotència i la presciència divines i la llibertat humana. D’altra banda, que quelcom per pròpia natura pugui ser i pugui no ser es va convertir en la característica essencial de la natura creada, que existeix contingentment, podent no ser, enfront de la característica essencial de la natura increada, Déu, que existeix per necessitat de la seva natura; i aquesta és la idea central d’una de les proves de l’existència de Déu, instituïdes per l' Escolàstica, anomenada la prova de la contingència.

La idea de contingència radical no té sentit més que en una ontologia de rerefons religiós o en l’àmbit d’un suposat indeterminisme físic, d’inspiració espiritualista. Però en quant es refereix als esdeveniments que depenen de la voluntat lliure humana (futurs contingents), en comptes de contingència la filosofia moderna prefereix parlar d’indeterminació de la voluntat, llibertat o imprevisibilidad. Hi ha autors, no obstant això, que es remeten a la contingència, com Sartre, que l’aplica a l’existència humana, que està, segons ell, al marge de tota causa i raó.

 

EPIST. Qualitat d’aquells enunciats que no estan determinats a ser vertaders o falsos, o no són necessàriament vertaders o falsos; és a dir, que no són ni tautologies ni contradiccions. Una de les modalitats dels enunciats (contingència lògica) o de les modalitats alèctiques (necessari, impossible i contingent).

 

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.