Bacon, Francis (1561-1626) HIST. `baconf.wav’, `play"]
Principal filòsof anglès del Renaixement,
pare de l’empirisme modern i gran promotor de la idea que el saber és útil per a la vida pràctica. Va néixer a Londres, va ingressar a la universitat de Cambridge als 12 anys i, fill com era del Lord
Guarda-segells de la reina Isabel, es va preparar per a la vida política estudiant jurisprudència en el Gray’s Inn de Londres. El 1584 va ser triat membre de la Cambra dels Comuns i després, el 1613, ja amb Jacobo I, Lord
Guarda-segells i Lord Canceller. El 1618 va ser anomenat baró de Verulam i posteriorment vescomte de Saint Albans. La seva notable carrera política es va veure interrompuda quan, acusat de corrupció, el 1621, davant la Cambra dels Lords, va ser declarat culpable i tancat per un curt període de temps a la Torre de Londres, quedant exclòs de la vida pública i morint sense ser rehabilitat. Malgrat la seva activitat política va trobar temps per a l’activitat intel·lectual. Després de nombroses obres de crítica de la tradició filosòfica clàssica, medieval i fins a la renaixentista del seu temps, projecta una obra enciclopèdica, a la que dóna el nom
d’Instauratio Magna [La gran restauració], que divideix en sis parts, de les que el Novum Organum (publicat el 1620) és la seva part segona, mentre que De dignitate t’augmentis scientiarum [La dignitat i el progrés de les ciències] (1623), la seva part primera, i la seva Història naturalis et experimentalis ‘ad’ condendam philosophiam sive phenomena universi [Història natural i experimental per construir la filosofia o els fenòmens del univers], (1622-1623), correspon a la part tercera.
El 1627, junt amb Sylva sylvarum or a natural history [Selva de les selves, o història natural], o apunts sobre experiències fetes, el seu secretari William Rawley publica New Atlantis [Nova Atlàntida], utopia social, en la qual presenta una societat organitzada per a la investigació científica i la tècnica. El gran mèrit de Bacon és haver previst la utilitat pràctica del saber teòric i la possibilitat de transformar la societat mitjançant les aplicacions de la ciència i la tècnica. Per a això, va entreveure la necessitat d’una reforma del saber de la seva època, consistent en una reorientació de la ciència cap a la natura i cap als fets, i el recurs a una metodologia adequada, no basada en la lògica aristotèlica.
Aquest nou mètode és el que exposa en el seu Novum Organum, obra que pretén ocupar el lloc atorgat fins llavors a la lògica aristotèlica, u Organon. La seva nova lògica té dues parts:
A) la destructiva, que consisteix en la doctrina dels ídols (veure text), i
B) la constructiva, que exposa les regles del nou mètode, a què denomina interpretació de la natura.
Els ídols són els errors o prejudicis, que cal evitar quan es fa ciència, i que emanen de:
-
la natura humana (tribu),
-
de la natura de l’individu (caverna),
-
de la comunicació entre humans (fòrum) i
-
de l’excessiva servitud a les teories tradicionals (teatre).
La part constructiva de la lògica és l’exposició de la teoria de la inducció baconiana, o mètode baconià (veure text). Aquest no consisteix en una simple recollida de dades, sinó en una observació acurada i completa dels fets, que anomena «història natural i experimental», realitzada segons taules de presència, absència i comparació o graus. La inducció baconiana suposa de fet l’obtenció de hipòtesis o conjectures per eliminació, les quals sotmet novament a altres proves. Alguns autors han vist en la inducció baconiana elements del posterior mètode hipoteticodeductiu, però altres la consideren més encertadament un mètode científicament inert.
La gran fama de Bacon, que la història li ha atorgat com a profeta o herald de la revolució científica o d’una nova metodologia científica, que la futura Royal Society hauria posat en pràctica, es deu al fet d’haver mantingut la creença en què l’home, com a subjecte col·lectiu, podia arribar a conèixer i dominar la natura mitjançant la ciència i la tècnica.
Segons la interpretació de P. Rossi, el 1957, Bacon no va fer més que modificar de forma significativa la creença renaixentista, de tradició hermètica, en la màgia natural com a mitjà de dominar la natura. Tampoc la Royal Society va seguir en realitat els mètodes baconians d’inducció, el defecte fonamental dels quals era que s’inspiraven en una física qualitativa (les formes), aristotèlica, per tant, i que ignorava la utilitat de les matemàtiques en l’investigació física. La metodologia de la ciència moderna atribueix a Bacon l’escassa importància atorgada a la hipòtesi científica i l’excessiva importància donada a la recol·lecció de dades.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.