Normativa, prevenció de riscos i protecció ambiental

Les instal·lacions elèctriques necessiten unes normes comunes i conegudes amb la finalitat de preservar la seguretat de les persones i dels béns i per assegurar-ne un funcionament correcte.

Per a les instal·lacions elèctriques de baixa tensió hi ha unes normes que procedeixen de diferents estaments públics i privats:

• Reglament electrotècnic per a baixa tensió (REBT): Ministeri de Ciència i Tecnologia. Recull la majories de les normes que han de complir les instal·lacions elèctriques i que són de compliment obligat a tot l’Estat espanyol.
• Normes tecnològiques d’edificació (NTE): Ministeri de Foment.
• Normes establertes per l’Associació Espanyola de Normalització i Certificació (AENOR).
• Normativa a Catalunya: Departament de Treball i Indústria.
• Normes pròpies de cada companyia elèctrica: Són normes particulars que han de ser aprovades pels òrgans competents de les comunitats autònomes, en cas que es limitin al seu àmbit territorial, o pel centre directiu competent en matèria de seguretat industrial del Ministeri de Ciència i Tecnologia, en cas d’aplicar-se en més d’una comunitat autònoma. En aquest últim cas, les normes de la companyia subministradora aprovades s’han de publicar al Butlletí Oficial.

Les finalitats del REBT són:

• Preservar la seguretat de les persones i dels béns.
• Assegurar un funcionament normal de les instal·lacions elèctriques.
• Prevenir les pertorbacions en altres instal·lacions i serveis.
• Contribuir a fer que les instal·lacions elèctriques siguin tècnicament fiables i econòmicament eficaces.

El REBT s’aplica a les instal·lacions que distribueixen l’energia elèctrica, a les generadores d’electricitat per a consum propi i a les receptores, amb els límits de 1.000 V per a corrent altern i 1.500 V per a corrent continu.

El REBT s’aplica a les noves instal·lacions, a les seves modificacions i ampliacions. També s’aplica l’actual REBT a les instal·lacions existents abans de l’entrada en vigor que siguin objecte de modificacions i reparacions d’importància, i a les ampliacions.

El REBT consta de dues parts:

• Els 29 articles.
• Les 51 instruccions tècniques complementàries (ITC).

És interessant veure de què tracta cada un dels articles del REBT, de manera que els passem a comentar a continuació:

Article 1. Indica l’objecte del REBT, i mostra les finalitats del Reglament.

Article 2. N’indica el camp d’aplicació. Detalla els límits de tensió i en quines instal·lacions s’ha d’aplicar el Reglament i quines estan excloses.

Article 3. Defineix què s’entén per instal·lació elèctrica.

Article 4. Fa una classificació de les tensions i freqüències de les xarxes de les instal·lacions elèctriques (vegeu la taula).
La tensió alterna emprada haurà de ser de 50 Hz de freqüència.
Les tensions nominals usualment utilitzades són:

• 230 V entre fases per a xarxes trifàsiques de tres conductors.
• 230 V entre fase i neutre (tensió simple), 400 V entre fase (tensió composta) per a xarxes trifàsiques de 4 conductors.
• Es poden utilitzar altres tensions amb autorització prèvia de l’organisme competent de l’Administració pública sempre que estigui justificat i no es redueixi la seguretat a les persones i als béns.

Article 5. Indica les proteccions que han de tenir les instal·lacions elèctriques que podrien produir pertorbacions sobre altres instal·lacions.

Article 6. Indica que els materials i els equips utilitzats en les instal·lacions s’han d’usar en la forma i per a la finalitat per a la qual van ser fabricats.

Article 7. Determina que si en una instal·lació elèctrica hi ha elements amb tensions superiors als límits del REBT, s’aplicaran els reglaments que regulen aquestes tensions.

Article 8. Regula com es defineixen les tensions i els corrents de les xarxes de distribució.

Article 9. Defineix una instal·lació d’enllumenat exterior com aquella instal·lació que té com a finalitat la il·luminació de les vies de comunicació o circulació i les dels espais compresos entre edificacions que han de romandre il·luminats.

Article 10. Classifica els tipus de subministrament entre normals i complementaris o de seguretat.

Article 11. Determina que s’han d’establir prescripcions especials als locals i emplaçaments mullats o en els quals hi ha atmosfera humida, gasos o pols de matèries no inflamables, temperatures molt altes o baixes respecte a les temperatures normals i, en general, en tots aquells on sigui necessari mantenir instal·lacions elèctriques en circumstàncies diferents de les considerades com de risc normal, per a la utilització de l’energia elèctrica en baixa tensió.

Article 12. Indica que s’ha d’establir una previsió de càrregues i consums que s’han de facilitar a totes les empreses subministradores, a fi de poder adequar el creixement de les seves xarxes i centres de transformació.

Article 13. Fa referència a les característiques que s’han de seguir pel que fa a la reserva de local.

Article 14. Indica que les empreses subministradores poden proposar especificacions sobre la construcció i muntatge de connexions de servei, línies generals d’alimentació, instal·lacions de comptadors i derivacions individuals. En qualsevol cas, aquestes especificacions s’han d’ajustar al REBT.

Article 15. Defineix què és una connexió de servei i una instal·lació d’enllaç. S’anomena connexió de servei la part de la instal·lació de la xarxa de distribució que alimenta la caixa general de protecció. Són instal·lacions d’enllaç les que uneixen la caixa general de protecció, aquesta inclosa, amb les instal·lacions interiors o receptores de l’usuari.
Les companyies subministradores han de facilitar els valors màxims previsibles de les potències o dels corrents de curtcircuit de les seves xarxes de distribució, a fi que el projectista tingui en compte aquesta dada en els seus càlculs.

Article 16. Defineix les instal·lacions interiors.
Les instal·lacions interiors s’han de realitzar amb les càrregues equilibrades subdividides en circuits. A més, els sistemes de protecció per a les instal·lacions interiors han d’impedir els efectes de sobretensions i sobreintensitats i protegir dels contactes directes i indirectes.

Article 17. Indica que la instal·lació de receptors i el sistema de protecció per connexió de terra han de respectar les instruccions tècniques complementàries.

Article 18. L’article 18 indica que únicament podran realitzar les instal·lacions elèctriques els instal·ladors autoritzats. També estableix que la posada en servei i utilització de les instal·lacions elèctriques ha de seguir el següent procediment:

1. Elaboració d’una documentació tècnica que defineixi les característiques de la instal·lació, prèviament a l’execució.
2. Permís per fer la connexió. L’empresa subministradora no podrà connectar la instal·lació receptora a la xarxa de distribució si no li és lliurada la còpia corresponent del certificat d’instal·lació degudament diligenciat.
3. Verificació de la instal·lació per part de l’instal·lador.

1. En funció del tipus d’instal·lació és possible que sigui necessari una inspecció inicial per un organisme de control.
2. En acabar la instal·lació l’instal·lador autoritzat emetrà un certificat d’instal·lació, en el qual es farà constar que aquesta instal·lació s’ha realitzat de conformitat amb el que estableix el REBT i les seves instruccions tècniques complementàries i d’acord amb la documentació tècnica.
3. El certificat, juntament amb la documentació tècnica, s’ha de dipositar davant l’òrgan competent de la comunitat autònoma, a fi d’enregistrar la instal·lació esmentada, i rebre les còpies necessàries de cada interessat i la sol·licitud de subministrament d’energia.

Article 19. Explica que l’empresa instal·ladora ha de confeccionar unes instruccions per al correcte ús i manteniment de la instal·lació elèctrica. Tota instal·lació elèctrica haurà d’anar acompanyada d’unes instruccions generals d’ús i del seu manteniment, i dels documents propis de la instal·lació, com són l’esquema unifilar (vegeu figura) i el plànol de traçat de les canalitzacions, de les xarxes de terra i ubicació dels materials utilitzats.

Article 20. Indica que els titulars de les instal·lacions han de mantenir en bon estat de funcionament les seves instal·lacions, i fer-les servir d’acord amb les seves característiques i abstenint-se d’intervenir-hi per modificar-les.

Article 21. Assenyala que l’Administració pública competent pot fer les inspeccions i controls que estimi necessaris.

Article 22. Indica que les instal·lacions elèctriques de baixa tensió les han d’executar instal·ladors autoritzats en baixa tensió, autoritzats per a l’exercici de l’activitat.

Article 23. Estableix que les prescripcions del REBT tenen la condició de mínim obligatori, de manera que les instal·lacions realitzades de conformitat amb el REBT proporcionen les condicions de seguretat a fi de preservar les persones i els béns, quan s’utilitzen d’acord amb la seva finalitat.

Article 24. Indica que pot haver-hi excepcions si prèviament hi ha la corresponent sol·licitud, on s’han d’exposar els motius i les mesures de seguretat alternatives, les quals no poden rebaixar, en cap cas, els nivells de protecció del REBT.

Article 25. Indica que l’Administració pública ha d’acceptar els certificats emesos per organismes dels altres estats membres de la Unió Europea o de l’Espai Econòmic Europeu.

Article 26. Assenyala quines són les normes de referència. Les instruccions tècniques complementàries poden establir l’aplicació de normes UNE o d’altres de reconegudes internacionalment a fi de facilitar l’adaptació a l’Estat.

Article 27. Indica que quan es produeixi un accident que ocasioni danys o víctimes, la companyia subministradora ha de redactar un informe per tal de poder determinar-ne les causes, a efectes estadístics, així com disposar les correccions en el REBT.

Article 28. Fa referència a les infraccions i sancions. Les infraccions es classifiquen en molt greus, greus i lleus. Són infraccions molt greus les tipificades com a greus, quan d’aquestes resulti un dany o perill molt greu per a les persones, la flora, la fauna, les coses o el medi ambient.

Són infraccions greus, entre d’altres:

• L’ocultació, modificació de les dades o l’expedició de certificats no concordes amb la realitat dels fets.
• La fabricació, importació, venda, transport, instal·lació o utilització de productes o aparells sense complir les normes reglamentàries, quan comporti un dany o perill greu per a les persones, la flora, la fauna, les coses o el medi ambient.
• La posada en funcionament de les instal·lacions sense tenir l’autorització.
• L’incompliment de les especificacions en matèria de seguretat.
• La inadequada conservació i manteniment de les instal·lacions.

Són infraccions lleus:

• L’incompliment de qualsevol altra prescripció reglamentària no esmentada anteriorment.
• La falta de col·laboració amb les administracions en l’exercici de les seves funcions.

Article 29. Indica que el centre directiu competent en matèria de seguretat industrial del Ministeri de Ciència i Tecnologia ha d’elaborar i mantenir actualitzada una guia tècnica per a l’aplicació pràctica del REBT i les seves instruccions tècniques complementàries. Aquesta guia d’aplicació del REBT ens ajudarà a aclarir conceptes de cada ITC-BT o dels articles i sobretot ens donarà unes recomanacions pel que fa a nivells recomanats d’equipament actuals de les instal·lacions en un habitatge. Per tant, aquesta guia no és de compliment obligat, però sí que és aconsellable l’ús pràctic.

De les dues parts que formen el REBT, els articles i les ITC, els instal·ladors de categoria bàsica han de conèixer moltes de les instruccions que fan referència a les instal·lacions més usuals en edificis, locals o indústries. En canvi, un instal·lador de categoria especialista haurà de conèixer, o millor dit, saber posar en pràctica, totes les ITC, tant d’instal·lacions usuals com les instal·lacions especials (vegeu la taula).

En les ITC genèriques hi ha les definicions usades en el REBT i en les ITC, així com les normes de referència al REBT. També es determinen les característiques per ser instal·lador en baixa tensió, la documentació tècnica necessària i les comprovacions que s’han de fer a les instal·lacions elèctriques.

1) ITC-BT-01: es troben les definicions generals més usades al REBT. Les definicions específiques dels termes utilitzats en les ITC particulars poden trobar-se en el text de les ITC. En la ITC-BT-01 es troben les definicions dels diferents tipus d’aïllament, aparells, cables, canals, circuit, conductors, contactes directes i indirectes, instal·lacions, interruptors, materials elèctrics, magnituds elèctriques, xarxes, etc.

2) ITC-BT-02: indica les normes de referència al REBT. La informació consta del nom de la norma UNE amb la data i una descripció de la norma.

3) ITC-BT-03: desenvolupa l’article 22 del REBT i estableix les condicions i requisits dels instal·ladors en baixa tensió.

Un instal·lador autoritzat en baixa tensió és la persona que realitza, manté o repara les instal·lacions elèctriques en l’àmbit del REBT i les seves ITC havent estat autoritzat amb el que prescriu aquesta instrucció. Els instal·ladors autoritzats en baixa tensió es classifiquen en les següents categories:

1. Categoria bàsica: instal·ladors que poden realitzar, mantenir i reparar les instal·lacions elèctriques per a baixa tensió en edificis, indústries i infraestructures.
2. Categoria especialista: els instal·ladors i empreses instal·ladores de la categoria especialista poden realitzar, mantenir i reparar les instal·lacions de la categoria bàsica i a més les corresponents, entre d’altres, a:
   • Sistemes d’automatització, gestió tècnica de l’energia i seguretat.
   • Sistemes de supervisió, control i adquisició de dades.
   • Control de procés.
   • Línies aèries o subterrànies per a la distribució de l’energia elèctrica.
   • Locals amb risc d’incendi o explosió.
   • Quiròfans i sales d’intervenció.
   • Rètols lluminosos.
   • Instal·lacions generadores de baixa tensió.

El certificat de qualificació individual en baixa tensió és el document mitjançant el qual es reconeix al seu titular la capacitat per desenvolupar les activitats en funció de la seva categoria. Per obtenir el certificat de qualificació individual en baixa tensió, s’ha d’acreditar davant la comunitat autònoma una sèrie de requisits com són tenir l’edat legal laboral i coneixements teoricopràctics d’electricitat.

Per obtenir l’autorització d’instal·lador en baixa tensió, s’ha d’acreditar davant la comunitat autònoma que es compta, entre altres, amb els mitjans tècnics (equips elèctrics i un local) i humans (almenys una persona amb el certificat de qualificació individual en baixa tensió), s’ha de tenir una assegurança de responsabilitat civil i s’ha d’estar donat d’alta a l’impost d’activitats econòmiques i al règim corresponent de la Seguretat Social.

4) ITC-BT-04: desenvolupa l’article 18 del REBT i determina la documentació tècnica que han de tenir les instal·lacions elèctriques per ser legalment posades en servei i la tramitació d’aquesta documentació tècnica.

1. Projecte. Les noves instal·lacions necessiten l’elaboració d’un projecte, que ha de redactar i signar un tècnic titulat. En la memòria del projecte ha de constar:
   • Les dades del propietari.
   • L’emplaçament, característiques i ús al qual es destina.
   • Característiques i seccions dels conductors que s’han d’utilitzar.
   • Característiques i diàmetres dels tubs per a canalitzacions.
   • La potència prevista dels receptors i els dispositius de seguretat adoptats.
   • Esquema unifilar de la instal·lació i característiques.
   • Croquis del traçat de la instal·lació (vegeu figura).
   • Càlculs justificatius del disseny.
2. Memòria tècnica de disseny. S’ha de redactar sobre impresos, segons model determinat, amb l’objectiu de proporcionar les principals dades i característiques de disseny de les instal·lacions.
   En la memòria tècnica de disseny s’han d’incloure les dades següents:
   • Les dades del propietari.
   • Identificació de la persona que signa la memòria i justificació de la seva competència.
   • L’emplaçament i ús al qual es destina.
   • La potència prevista dels receptors.
   • Càlculs justificatius de les característiques de la línia general d’alimentació, derivacions individuals i els elements de protecció.
   • Memòria descriptiva.
   • Esquema unifilar de la instal·lació i característiques.
   • Croquis del seu traçat.

Totes les instal·lacions elèctriques han de ser efectuades pels instal·ladors autoritzats en baixa tensió. En acabar la instal·lació, l’instal·lador autoritzat ha de realitzar les verificacions oportunes segons la ITC-BT-05.

A continuació l’instal·lador autoritzat ha d’emetre un certificat d’instal·lació, que ha d’incloure:

• Les dades principals de la instal·lació.
• La potència prevista.
• La identificació de l’instal·lador autoritzat.

El titular de la instal·lació ha de sol·licitar el subministrament d’energia a l’empresa subministradora mitjançant el certificat d’instal·lació.

5) ITC-BT-05: desenvolupa els articles 18 i 19 del REBT i determina les verificacions prèvies a la posada en servei i inspeccions de les instal·lacions elèctriques. Les inspeccions poden ser inicials i periòdiques. S’haurà de realitzar una inspecció inicial en les següents instal·lacions elèctriques:

• Instal·lacions industrials amb potència elevada.
• Locals de concurrència pública.
• Locals amb risc d’incendi.
• Locals mullats amb potència elevada.
• Piscines amb potència elevada.
• Quiròfans i sales d’intervencions.
• Instal·lacions d’enllumenat exterior amb potència elevada.

El resultat de la inspecció pot ser:

• Favorable: quan no es determini l’existència de cap defecte molt greu o greu.
• Condicionada: quan es detecti almenys un defecte greu o defecte lleu d’una altra inspecció anterior que no s’hagi corregit. S’hauran de corregir les deficiències per obtenir la qualificació de favorable.
• Negativa: quan es detecti almenys un defecte molt greu. S’hauran de corregir les deficiències per obtenir la qualificació de favorable.

Els defectes de les instal·lacions es classifiquen en defecte molt greu, defecte greu i defecte lleu.

• Defecte molt greu: constitueix un perill immediat per a la seguretat de les persones o els béns; per exemple, un contacte directe, en qualsevol tipus d’instal·lació.
• Defecte greu: és el que no suposa un perill immediat per a la seguretat de les persones o dels béns, però pot ser-ho en originar-se una errada en la instal·lació. Són defectes greus:
  • Inexistència de mesures adequades de seguretat contra contactes indirectes.
  • Manca d’aïllament de la instal·lació.
  • Manca de protecció adequada contra curtcircuits i sobrecàrregues als conductors.
  • Valors elevats de resistència de terra.
  • Defectes en la connexió dels conductors de protecció a les masses.
  • Secció insuficient als conductors.
  • Manca d’identificació dels conductors “neutre” i “de protecció”.
  • Manca del nombre de circuits mínims estipulats.
  • Reiteració o acumulació de defectes lleus.
• Defecte lleu: qualsevol defecte que no suposa perill per a les persones o els béns i no pertorba el funcionament de la instal·lació.

Les instal·lacions elèctriques necessiten, a més del REBT, altres normes que han de ser prescrites per altres estaments públics i privats.

Les comunitats autònomes amb competència sobre indústria poden introduir requisits addicionals sobre el REBT quan es tracti d’instal·lacions elèctriques del seu territori.

Amb aquesta possibilitat, s’han d’incloure les normatives i instruccions publicades en el territori competència de la Generalitat de Catalunya: Decret 363/2004.

La normativa que regula el procediment administratiu per a l’aplicació del REBT és el Decret 363/2004 del Departament de Treball i Indústria.

El Decret 363/2004 consta de 17 articles, els quals descrivim breument a continuació:

Article 1. Descripció de l’objecte del Decret.

Article 2. Estableix l’àmbit d’aplicació a l’execució, inspecció i manteniment de les instal·lacions elèctriques distribuïdores, receptores i generadores per a l’ús propi, en baixa tensió, així com l’actuació de les empreses instal·ladores.

Article 3. Classifica les instal·lacions segons la seva importància i risc d’accident, en les dues classes següents:

• Instal·lacions amb projecte: instal·lacions complexes o d’alt risc. També necessiten certificació de direcció i acabament d’obra.
• Instal·lacions amb memòria tècnica de disseny: instal·lacions senzilles.

Article 4. Descriu el procediment administratiu per realitzar les instal·lacions elèctriques.

Article 5. Descriu en quines condicions es pot presentar el butlletí de reconeixement d’instal·lacions elèctriques a efectes de rehabilitació de locals.

Article 6. Determina les verificacions, inspeccions i controls a les instal·lacions elèctriques. El Departament de Treball i Indústria és l’encarregat d’efectuar les possibles inspeccions i controls.

Article 7. Determina quines instal·lacions han de tenir la inspecció inicial abans de la posada en servei.

Article 8. Indica que s’han d’inspeccionar periòdicament, cada cinc anys, totes les instal·lacions elèctriques de baixa tensió que van requerir inspecció inicial i les instal·lacions d’enllumenat exterior amb potència elevada. Cada deu anys, les comunes en edificis d’habitatges de potència elevada.

Article 9. Determina que els titulars d’instal·lacions elèctriques que necessitin inspeccions periòdiques contractaran el seu manteniment amb una empresa instal·ladora, i hauran de disposar d’un llibre de manteniment que contindrà com a mínim el registre i el resultat de les revisions i inspeccions.

Articles 10 i 11. Determinen les funcions de les entitats d’inspecció i control i quin és el procediment d’inspecció.

Article 12. Indica que la instal·lació, l’ampliació, la modificació, el manteniment i la reparació de les instal·lacions elèctriques de baixa tensió seran realitzats per empreses inscrites al Registre d’Empreses Instal·ladores de Baixa Tensió. Les empreses instal·ladores de baixa tensió es classifiquen en:

• Categoria bàsica (EIBTB). Les empreses instal·ladores d’aquesta categoria podran realitzar, mantenir i reparar les instal·lacions elèctriques per a baixa tensió en edificis, indústries, infraestructures i, en general, totes les establertes en l’àmbit del Reglament electrotècnic per a baixa tensió, que no es reserven a la categoria especialista (EIBTE).
• Categoria especialista (EIBTE). Les empreses instal·ladores de categoria especialista podran realitzar, mantenir i reparar les instal·lacions de la categoria bàsica i, a més, les corresponents a:
  • Sistemes d’automatització, gestió tècnica de l’energia i seguretat per a habitatges i edificis.
  • Sistemes de control distribuït.
  • Sistemes de supervisió, control i adquisició de dades.
  • Control de processos.
  • Línies aèries o subterrànies per a la distribució d’energia.
  • Locals amb risc d’incendi o explosió.

• Quiròfans i sales d’intervenció.
• Làmpades de descàrrega en alta tensió, rètols lluminosos i similars.
• Instal·lacions generadores de baixa tensió.

Article 13. Indica els requisits per obtenir el certificat de qualificació individual.

Article 14. Determina que cada entitat d’inspecció i control ha d’elaborar un arxiu de les instal·lacions realitzades per les empreses instal·ladores amb les quals tingui signats contractes de control, i de les quals hagi rebut la documentació tècnica corresponent.

Article 15. Indica que les empreses instal·ladores han de confeccionar unes instruccions per a la correcta utilització i manteniment de les instal·lacions que s’han d’annexar al certificat de la instal·lació que es lliuri als titulars de qualsevol instal·lació elèctrica.

Article 16. Determina que les companyies elèctriques han de trametre al Departament de Treball i Indústria la informació relativa als accidents que ocasionin danys o víctimes.

Article 17. Fa referència a les sancions per incompliment del Decret 363/ 2004.

El Decret 363/2004 té una sèrie de normatives addicionals que fan referència al registre d’empreses instal·ladores elèctriques, les tarifes o les entitats de formació autoritzades en baixa tensió.

L’annex del Decret 363/2004 indica quins són els documents que s’han de presentar, segons la classe d’instal·lació (instal·lacions amb projecte o instal·lacions amb memòria tècnica de disseny).

A més del Decret 363/2004, hi ha les següents instruccions publicades en el territori competència de la Generalitat:

• Instrucció 9/2004. Determina les condicions de seguretat en instal·lacions elèctriques de baixa tensió d’habitatges.
• Instrucció 5/2005. Indica les característiques de les instal·lacions elèctriques de firaires ambulants.

Les instal·lacions elèctriques necessiten, a més del REBT i de la normativa pròpia de cada comunitat autònoma, altres normes que han de ser prescrites per altres estaments públics i privats, com per exemple l’altura del tub de protecció per a la connexió de servei aèria.

Les companyies elèctriques tenen competència en les prescripcions en la connexió de servei, línies repartidores, caixes per a comptadors que són obligatòries per poder connectar la instal·lació interior a la xarxa de distribució. Aquestes normes, conegudes per l’instal·lador com a normes particulars de la companyia, són de compliment obligat. Les companyies elèctriques escriuen les seves normes particulars no solament complint el REBT, sinó fent-lo més estricte pel que fa a seguretat, sobredimensionament de seccions de cables, etc…

Les normes tecnològiques d’edificació (NTE) són promulgades pel Ministeri de Foment. No anul·len el REBT, sinó que el complementen i també és d’obligatori compliment. Aquí trobarem, per exemple, normes referides a nivells d’il·luminació mínims en vies d’evacuació o quadres elèctrics en locals de concurrència pública, les condicions de protecció contra incendis NBE-CPI-96, etc…

En la instrucció tècnica complementària del REBT ITC-BT-02 es recullen les normes UNE que afecten les instal·lacions elèctriques per a baixa tensió. Les normes UNE les estableixen l’Associació Espanyola de Normalització i Certificació (AENOR).

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), un factor que altera la salut d’un individu és l’ambient de treball.

L’ambient de treball és el conjunt total de condicions que envolten la persona al seu lloc de treball, que pot ser:

• Ambient mecànic: és lo que envolta el treballador, els objectes metàl·lics, de fusta, d’obra…
• Ambient físic: sorolls, temperatura, radiacions, il·luminació.
• Ambient químic: són els contaminants químics com fums, pols, aerosols, gasos, vapors…
• Ambient biològic: contacte amb paràsits i bacteris.
• Ambient psicològic: treball inferior a les seves possibilitats, salari inferior al treball fet, treball monòton o repetitiu…
• Ambient social: relacions amb altres persones com el superior, proveïdors, clients…

L’ambient de treball influirà en el risc professional.

En funció de la diferent intensitat de cadascun dels paràmetres, podrem valorar el risc com a molt lleu, lleu, moderat, greu o molt greu.

Si fem treballs en una instal·lació elèctrica en la qual hi ha perill d’electrocució, el nivell de risc dependrà:

• De les condicions en què es fa: amb tensió o sense tensió.
• De les mesures preventives que s’adoptin: si hem desconnectat la tensió o si utilitzem eines aïllants.
• De l’efectivitat de les mesures preventives: possibilitat que algú connecti la tensió.

Hem de tenir en compte que si no utilitzem les tècniques de prevenció de riscos laborals aquests riscos derivaran en danys professionals.

Hi ha tres tipus de danys professionals:

1. Accident laboral: és tot fet anormal, no esperat ni desitjat, que interromp el desenvolupament normal d’un procés productiu i que, a més a més, comporta un risc de lesions per a les persones (una caiguda d’una escala, etc.).
2. Malaltia professional: són degudes a les condicions de treball. La malaltia professional comporta concessions econòmiques i està regulada legalment: Decret del Ministeri de Treball del 13 d’abril de 1961, actualitzat en l’RD 1995/1978. N’hi ha dos tipus: malalties comunes (un refredat, etc.) i malalties professionals (una sordesa que apareix en passar anys de treballar amb molt de soroll, etc.).
3. Altres danys: són els danys provocats sobre l’equilibri mental i social de les persones (fatiga, estrès, la insatisfacció laboral, etc.).

La prevenció de riscos laborals està dividida en cinc especialitats:

1. Seguretat en el treball: elimina o disminueix el risc de produir els accidents de treball.
2. Higiene industrial: preveu l’aparició de malalties professionals.
3. Ergonomia: adequa la persona al treball.
4. Psicosociologia: factors psicosocials que poden repercutir en la salut.
5. Medicina del treball: promociona la salut, la curació de malalties i la rehabilitació.

Tota la legislació preventiva procedeix de la Unió Europea, que ha fixat directives o normes, i cada país ha de transposar aquestes normatives a la seva legislació pròpia. Aquesta política de seguretat i salut de la UE es pot dividir en dos grans aspectes:

1. La seguretat dels béns d’equip o dels productes: les empreses fabricants o importadores establertes a la UE han d’emplenar una declaració de conformitat, on afirmen que el producte compleix amb les exigències mínimes de seguretat i salut que prescriu la directiva que l’afecta, i si és el cas, ha estat confirmat per un organisme acreditat que ho certifica, com AENOR (Associació Espanyola de Normalització i Certificació), CENELEC (Comitè Europeu de Normalització Electrotècnia) o CEN (Comitè Europeu de Normalització). Una mostra d’aquesta normativa la podem veure sobre el producte amb el marcatge obligatori CE.
2. La política social: la Unió Europea ha publicat directives que regulen l’organització de la prevenció, les condicions de treball o les característiques dels locals i llocs de treball. Un exemple seria la senyalització normalitzada a la feina amb el codi de colors que s’ha de conèixer (vegeu la figura).

Els danys que es produeixen en la salut de les persones a causa del treball representen un autèntic problema social i tenen conseqüències físiques, morals i ètiques, a més de conseqüències econòmiques per al país. Per tant, tot i què sembli mentida, és rentable invertir en la prevenció i la seguretat a la feina.

L’LPRL defensa el dret dels treballadors i obliga les empreses a adoptar les mesures necessàries per aconseguir reduir o eliminar els riscos laborals. Per fer-ho s’ha de fer una gestió de la prevenció dels riscos a l’empresa, en què tothom és responsable, des de l’operari fins al directiu. El mètode consisteix en el següent:

1. Identificació i avaluació dels riscos per importància.
2. Mesures correctores per eliminar o reduir els riscos: aquesta etapa comporta la planificació de l’activitat preventiva referent a la informació i formació en matèria preventiva per als treballadors, les mesures d’emergència i la vigilància de la salut dels treballadors.
3. Assignació de responsabilitats al personal de l’empresa.
4. Pla de formació teòrica i pràctica: es fa en funció de les responsabilitats del personal.
5. Avaluació del pla de prevenció: la llei obliga a fer auditories cada 5 anys, en què s’avalua l’efectivitat i fiabilitat del sistema de gestió de la prevenció de l’empresa.

Per poder evitar els accidents deguts a corrent elèctric, és necessari adoptar les mesures adequades per a prevenir i protegir dels possibles riscs que poden presentar-se.

Els riscos derivats de l’energia elèctrica són:

* Xoc elèctric per pas del corrent a través del cos humà: Per exemple, una persona toca un conductor i li travessa un corrent.

• Risc d’incendi per sobrecàrrega dels conductors o per curtcircuit: Per exemple, per un endoll que pot suportar només 1 A posen un lladre i a aquest connecten molts aparells que superen l’amper. L’endoll s’escalfa molt i acaba cremant-se.

Són molts els efectes que l’electricitat té sobre el cos humà. De fet, els nervis funcionen amb petites descàrregues elèctriques; i si aquestes s’alteren pel pas d’un corrent elèctric exterior, provocat per un contacte amb un conductor de la instal·lació elèctrica, pot provocar greus accidents.

Segons la quantitat d’intensitat del corrent que travessa el cos, i per damunt de tot, segons el trajecte que fa pel cos humà aquesta intensitat, trobem els següents efectes dels accidents elèctrics:

• Parada cardíaca: es produeix quan el cor rep el pas del corrent elèctric, té repercussions irreversibles o fins i tot la mort.
• Fibril·lació ventricular: aquesta és la causa principal de mort per accident elèctric. Cal entendre que el cor rep per part dels nervis uns impulsos elèctrics per fer el seu batec normal. Si en comptes d’aquests impulsos rep el corrent elèctric de 50 Hz, o el que és el mateix 50 pulsacions per segon, el cor augmenta considerablement la seva velocitat i fa un bombeig de sang superficial i irregular. El pitjor és que quan apareix la fibril·lació ventricular el cor no torna a l’estat normal per ell mateix i cal fer reanimació (abans dels 3 minuts) per no sofrir lesions irreversibles al cervell o parada cardíaca (vegeu figura).
• Contracció muscular: ja fa molts anys (1791) que es coneix l’experiment de Galvani, que va descobrir que en passar el corrent elèctric per una anca de granota aquesta es contreia. Doncs el mateix li passa al múscul de qualsevol animal, el fet de passar-hi un corrent elèctric fa que aquest es contragui de forma involuntària. El pitjor que ens pot passar en cas de contracció muscular involuntària és que ens quedem enganxats als conductors; és a dir, que en lloc de deixar anar els conductors, els músculs de la mà responguin contraient-se i agafant amb més força els conductors. Si això passés, prenent les mesures necessàries per no quedar-nos-hi nosaltres també enganxats, cal treure’n l’afectat o tancar el subministrament elèctric.
• Asfíxia: en aquest cas els músculs que es veuen afectats són els que permeten la respiració, i això provoca que la persona respiri amb dificultat i en casos de grans corrents la parada respiratòria i la mort.
• Cremades: poden ser de dos tipus, internes o externes, és a dir, per dins del cos o per la pell. Són originades pel conegut efecte Joule i com ja sabem l’efecte calorífic depèn del quadrat de la intensitat.

Entenem per risc elèctric el risc originat pel corrent elèctric. Però aquest pot ser molt greu o a penes perceptible. No tota l’electricitat és causa de mort, però sí que ho pot ser de cremades. Per això cal saber en quin moment és més perillosa l’electricitat i quins són els factors que en fan augmentar la perillositat. Convé tenir en compte dos fets:

1. Tot tipus de contacte elèctric tindrà una durada i importància que dependrà de les característiques de la xarxa, del valor de la tensió en el moment de produir-se el contacte, i de la resistència òhmica de l’organisme.
2. El grau de perillositat del corrent depèn de la seva forma d’ona i, per tant, de la seva freqüència en el cas de CA (corrent altern).

Els factors que estan relacionats amb el risc elèctric són:

• Valor de la intensitat.
• Valor de la tensió.
• Temps de pas del corrent elèctric.
• Impedància elèctrica del cos humà: la resistència interna del cos o externa de la pell en el moment del xoc elèctric determinaran el valor del corrent elèctric que circularà.
• Trajectòria del corrent elèctric a través del cos: si el corrent travessa la zona on es troba el cor les conseqüències seran pitjors.
• Freqüència del corrent (en altern): en corrent altern (CA) com més freqüència, menors són els efectes. No obstant això, en superar els 100.000 Hz es produeix un escalfament dels teixits. En corrent continu, amb valors d’intensitat iguals, resulta menys perillós que el CA. No obstant això, si el CC passa durant força temps, es pot produir una embòlia gasosa.
• Capacitat de reacció de la persona: Els efectes del corrent elèctric també depenen de la persona (l’estat físic i psicològic, el grau d’alcohol, nerviosisme o excitació, problemes cardíacs, edat, sexe, fatiga, raça, estar dormit o despert, etc.).

La quantitat de corrent que passi pel cos humà és donada per les resistències de contacte i la del cos mateix, que varia molt en condicions humides. Cal, per això, més protecció als llocs més humits, com ara cambres de bany, dutxes…, que no pas als llocs secs. El Reglament electrotècnic de baixa tensió REBT fixa com a tensions de seguretat els valors següents:

• 24 V per a locals o emplaçaments humits.
• 50 V en la resta dels casos.

Tot el món de l’electricitat està normalitzat i estudiat; així doncs, tenim unes fermes bases per estudiar-la i comprendre-la. A més de les normes UNE (Una Norma Espanyola), tenim les CEI, generades pel Comitè Electrotècnic Internacional, molt utilitzades al món i que és d’on surten la majoria de les normes de tots els països. Moltes vegades les UNE són una simple traducció de les CEI.

La norma CEI 60479-1 ens diu els efectes que una quantitat de corrent/ temps té sobre el cos humà. Per fer-ho més fàcil s’ha dibuixat una gràfica que podem veure en la figura i un resum a la taula.

Zona 1: limitada pels 0,5 mA. És el llindar de percepció. No s’hi produeix habitualment cap tipus de percepció.

Zona 2: situada entre el llindar de percepció i el llindar de no deixar anar, en aquesta zona es percep el corrent elèctric però no hi ha cap efecte perillós per al cos humà.

Zona 3: comença amb el llindar de no deixar anar; és a dir, la contracció muscular que fa que si tenim agafat un conductor amb la mà no el puguem deixar anar voluntàriament perquè el corrent elèctric contrau el múscul. Aquesta comença a partir dels 10 mA per a qualsevol temps d’exposició. Cal tenir en compte que depenent del corrent i de la durada ja poden aparèixer la fibril·lació ventricular i la dificultat respiratòria, per la qual cosa poden produir-se efectes que són reversibles, però necessiten primers auxilis com ara reanimació respiratòria i cardíaca.

Zona 4: en aquesta zona és segura la fibril·lació ventricular, i la parada cardíaca i respiratòria, i greus cremades.

Si ens hi fixem, al voltant dels 10 mA és quan comença el perill per al cos humà en qualsevol temps d’exposició al contacte elèctric. Però si el temps de contacte dura menys d’un segon (1.000 ms), podem aguantar fins als 30 mA. Aquests 30 mA són una dada molt importat que cal recordar, ja que és la que utilitzen els dispositius de seguretat per interrompre el corrent elèctric.

Els dispositius de seguretat (diferencials) són com un vigilant continu que, quan detecta que hi ha un corrent de 30 mA que s’escapa del circuit, desconnecta la instal·lació elèctrica en menys d’un segon per tal que, si hi ha una persona que està rebent el corrent, no resulti danyada.

El corrent elèctric, com l’aigua, segueix el camí que menys resistència ofereix. Els elements més delicats i on pitjors conseqüències té el pas del corrent elèctric són el cap, el cor i els pulmons.

Si no passa per aquests òrgans fonamentals, i depenent de la intensitat del corrent, produirà cremades internes, externes o contraccions musculars, més o menys greus. Però el pas del corrent pel cor i els pulmons pot ser mortal en funció de la intensitat i del temps.

El corrent pot passar pel cor i els pulmons en cas, per exemple, que agafem els conductors amb diferents mans. Aquesta és la pitjor situació en la qual ens podem trobar. Si agafem o toquem un cable amb una mà i l’altre amb l’altra, aleshores el corrent passa d’una mà a l’altra passant pel cor i pulmons (vegeu la figura). Per evitar aquesta possibilitat, la gent amb experiència i que treballa amb tensió té el costum de treballar amb una sola mà, mentre que l’altra pot estar a la butxaca, encara que estèticament i funcionalment és un inconvenient, però hi ha la completa seguretat que no es té un contacte mà-mà, que és molt perillós.

L’altra possibilitat, que sol ser la més habitual, és que hi hagi contacte d’una mà amb un cable o part amb tensió, i que el corrent passi a través del peu a terra, que és potencial zero (figura).

És el corrent elèctric el que és perillós per al cos humà. De què depèn el corrent elèctric?

Com ja és habitual, recorrerem a la llei d’Ohm:

La intensitat que ens passarà pel cos és la divisió entre la tensió aplicada i la resistència del contacte més la del nostre cos. Com més tensió més intensitat (per això les altes tensions són més perilloses que les baixes tensions) i com menys resistència, més intensitat.

La resistència del contacte i del cos humà són molt variables; i un factor determinant d’aquesta variabilitat és la humitat, l’aigua. En cas de contacte, un cos humit té molta menys resistència que un cos sec. Una mà o un peu que està banyat i descalç té una resistència molt baixa i, per tant, hi passa un gran corrent i com ja sabem un gran corrent és la causa d’un greu accident elèctric.

Vegem, en la figura, com varia la resistència del cos humà en funció de la tensió i el resum d’aquesta en la taula.

De la figura i la taula podem treure la següent conclusió: que la resistència no és sempre la mateixa, depèn de la humitat i de la tensió que hi apliquem. Si hi apliquem 50 V tenim una resistència i si hi apliquem 250 V en tenim una altra.

I el pitjor és que el cos té menys resistència a les tensions elevades; per això són també més perilloses. I quan està mullat també té menys resistència.

Una cosa curiosa és que quan la tensió passa de 250 V és indiferent que el cos estigui més o menys mullat, perquè totes les línies del gràfic convergeixen cap als 800 Ω.

L’objectiu de qualsevol mètode de prevenció és l’eliminació total o la reducció important de les causes que donen lloc a accidents elèctrics o d’altres tipus d’accidents propis de l’electricista (caigudes a diferent nivell, relliscades, cops, talls,etc.).

Els mètodes més usats són:

• Informatius (formació en prevenció de riscos, senyalització, etc.).
• Asseguraments de la qualitat de les instal·lacions i dels aparells.
• Protecció de materials i persones amb l’ús d’aïllaments, equips de protecció individual (EPI), barreres,etc.

A la taula i taula es poden veure diferents mesures de prevenció i protecció que permeten tenir més seguretat en les instal·lacions elèctriques.

Els sistemes de protecció elèctrica que ens trobem en una instal·lació es basen en el següent:

• Dispositius de protecció.
• La posada o connexió a terra.
• La classificació dels receptors.

Un EPI és qualsevol equip destinat a ser dut o subjectat pel treballador, perquè el protegeixi d’un o diversos riscos que en puguin amenaçar la seguretat o la salut, i també qualsevol complement o accessori destinat a aquesta finalitat. Queden exclosos de la definició, entre d’altres, els equips següents:

• Roba de treball i uniformes no destinats a protegir la salut.
• Equips dels serveis de socors i salvament.
• EPI dels militars i forces de seguretat.
• EPI dels mitjans de transport per carretera.
• Material d’esport, autodefensa o de dissuasió.
• Aparells portàtils de detecció i senyalització de riscos.

Els EPI es classifiquen en alguna de les 3 categories següents:

1. Categoria 1: EPI de disseny senzill, de protecció contra riscos mínims. Pertanyen a aquesta categoria els guants de jardineria, didals, guants de protecció contra solucions detergents, davantals d’ús professional.
2. Categoria 2: EPI que no reuneix les condicions de les categories I i III, de protecció contra riscos greus.
3. Categoria 3: EPI de disseny complex, de protecció contra riscos molt greus i irreversibles o mortals. Com a exemple pertanyen a aquesta categoria els EPI següents:
   • Els equips de protecció respiratòria filtrants que protegeixin contra els aerosols sòlids i líquids o contra els gasos irritants, perillosos, tòxics o radiotòxics.
   • Els EPI destinats a protegir contra les caigudes verticals.
   • Els EPI destinats a protegir contra els riscos elèctrics, per als treballs fets sota tensions perilloses o els que s’utilitzin com a aïllants d’alta tensió.

El projectista o fabricant, abans de comercialitzar un model d’EPI, haurà de reunir la documentació tècnica indicada, elaborarà la declaració de conformitat corresponent i posarà en cada EPI o, per defecte, a l’embalatge, la marca CE.

Com ja és sabut des de fa anys, la societat actual està degradant de manera accelerada el planeta.

Com a professionals elèctrics i ciutadans hem de modificar els nostres hàbits amb petites accions individuals i col·lectives, de manera que es redueixin els efectes ambientals al nostre planeta.

La utilització massiva d’aparells elèctrics i electrònics no solament genera residus contaminants per al planeta i les persones sinó que fabricar-los també consumeix enormes quantitats d’energia no renovable i emissió de gasos d’efecte d’hivernacle, nocius per a la salut i causants del canvi climàtic.

El 4% de les deixalles generades a Europa són d’aparells elèctrics i electrònics, i eliminar-les és un problema seriós.

Europa, conscient del problema ambiental i compromesa amb el desenvolupament sostenible, va crear la Directiva 2002/96/CE del Parlament Europeu i del Consell en relació amb els aparells elèctrics i electrònics.

Espanya va traslladar aquesta directiva europea, adaptant-la al nostre país, mitjançant el Reial decret 208/2005, del 25 de febrer, RD RAEE (residus d’aparells elèctrics i electrònics).

L’RD RAEE fa la classificació següent dels diferents aparells elèctrics i electrònics:

• Grans electrodomèstics.
• Petits electrodomèstics.
• Equips d’informàtica i telecomunicacions.
• Aparells electrònics de consum.
• Aparells d’il·luminació.
• Eines elèctriques i electròniques.
• Joguines i equips esportius o de temps lliure.
• Materials mèdics (excepte productes implantats).
• Instruments de comandament i control.
• Màquines expenedores.

Aquesta normativa dóna molta responsabilitat als productors, els quals han de crear sistemes de recollida d’aparells elèctrics, per als professionals i usuaris, que garanteixin el tractament dels residus que s’han recollit. A més d’aquesta gestió de residus per al reciclatge, han de fer un marcatge d’aquests aparells.

Els productors es veuen implicats en la necessitat de dissenyar els productes amb el mínim cost i amb el mínim impacte ambiental, utilitzant materials que es puguin reutilitzar i recuperant els aparells que han acabat la seva vida útil.

Aquesta normativa és molt important tenir-la present en tot moment com a instal·ladors elèctrics professionals, ja que com a professionals estareu en contacte amb molts residus elèctrics i electrònics que es generen en oficines, centres comercials, edificis d’habitatges, hospitals, escoles, a més d’altres com cartró, vidre, etc.

La nostra tasca s’acabarà quan tots aquests residus acabin al seu lloc de recollida selectiu, com contenidors apropiats o punts verds, de manera que no acabin en abocadors d’escombraries i es trenqui la cadena de reciclatge.

Els SIG estan al servei del ciutadà i dels instal·ladors professionals o grans distribuïdors de material elèctric o d’aparells elèctrics i electrònics sense cap cost, ja que un SIG és una associació sense ànim de lucre.

En el moment de la compra d’aparells elèctrics o electrònics, inclosos en l’RD RAEE, s’haurà de pagar un petit import anomenat cost de gestió establert per l’RAEE. Aquesta aportació estarà destinada a les despeses que es generen de totes les activitats que fa un SIG (punts de recollida selectius, transport de residus, tractament de materials amb tecnologies específiques, instal·lacions de plantes de reciclatge, etc.).

Recordem que tenim obligacions ambientals regularitzades per llei, a més de socials i ètiques i, per tant, hi ha grans sancions que també hem de tenir en compte.

L’electricista o instal·lador elèctric ha de conèixer molt bé els materials amb els quals treballarà cada dia i l’impacte ambiental que poden produir els seus residus i el seu comportament si és irresponsable. A més, la seva activitat diària ha d’estar enfocada no solament a reduir costos econòmics sinó també a cuidar el medi ambient i el benestar social.

Les principals fonts de contaminació es poden classificar de la manera següent:

• Residus urbans: paper, cartró, envasos de plàstic, vidre o metall, restes orgàniques, roba i draps bruts.
• Restes de demolicions i obres.
• Residus industrials inerts: restes de plàstic, material elèctric substituït, com tubs de plom, cables o eines velles.
• Residus perillosos: detectors radioactius, parallamps, mecanismes que contenen mercuri, fluorescents, aerosols, piles, bateries, etc.
• Emissions a l’atmosfera: soroll acústic, pols, fums i gasos tòxics.

Com a exemples de bones conductes ambientals d’un electricista podrien enumerar les següents:

• Minimitzar la producció de residus i emissions de gasos nocius.
• Seleccionar i separar els residus en diferents caixes per la recollida selectiva posterior adequada.
• Planificar bé els materials necessaris per reduir els sobrants de la instal·lació, com per exemple l’excés típic de conductors i canalitzacions.
• Promoure la reutilització dels cables, tubs i canals de la mida i secció adequada.
• Estalviar aigua i energia i recursos naturals exhauribles en general.
• Complir amb les normatives ambientals vigents i les normes del municipi on es treballa.
• Escollir preferentment eines i materials que compleixin les normatives ambientals durant la fabricació, que siguin reciclables i envasats amb materials reutilitzables. Normalment aquests materials incorporen marques o símbols ambientals que hem de conèixer.
• Intentar evitar l’ús de productes químics amb components agressius per al medi ambient com dissolvents aquosos, detergents biodegradables, etc.
• Escollir lluminàries de baix consum energètic, alta eficiència lluminosa i llarga vida útil, i descartar les d’incandescència.
• Evitar l’excés de soroll de màquines elèctriques.
• Promoure l’ús d’energies renovables i l’educació ambiental.

Un dels punts més importants de les tasques de l’instal·lador serà la de finalitzar la feina amb una gestió correcta dels residus generats durant les activitats. La seva tasca acabarà quan cada material o residu quedi dipositat al seu contenidor municipal en les condicions apropiades per a la retirada i el tractament posterior per al reciclatge.

Cada municipi disposa de diferents mecanismes o sistemes de recollida selectiva, dels quals ens haurem d’informar per tal de complir la normativa municipal de gestió de residus.

Hi ha diferents sistemes de recollida en funció dels diferents tipus de residus existents, com ara:

• Residus municipals o urbans: normalment es tracta del sistema de recollida típic, en què trobem contenidors de colors als carrers per al vidre (contenidor verd), paper i cartró (contenidor blau), envasos (contenidor groc) i matèria orgànica i restes (contenidor marró). Aquesta separació dels residus es diu en fraccions, i podem trobar contenidors municipals a les voreres, soterrats, pneumàtics o fins i tot sistemes de recollida a domicili a una determinada hora (porta a porta).
• Restes de demolicions i obres: es consideren residus de la construcció, d’acord amb la normativa, aquells residus que es generen en una obra de construcció o demolició. Hi ha punts verds o deixalleries municipals (mòbils o fixes) on ens podrem desfer de les runes complint la normativa. Una altra manera és comprant sacs de runes i pagar una taxa municipal per la recollida específica d’aquests materials.
• Residus industrials i residus perillosos: durant les feines l’electricista haurà de separar en caixes cada tipus de residu en funció de les possibilitats de reutilització. Per exemple, hi pot haver residus de làmpades, residus d’aparells elèctrics i electrònics (RAEE), piles i acumuladors, fluorescents, metalls, etc. Per a la recollida selectiva poden sol·licitar ajuda gratuïta de recollida i transport a un SIG, o bé, fer servir contenidors específics que es poden trobar en centres comercials, distribuïdors de material elèctric, etc. Una altra solució podria ser fer servir les deixalleries mòbils o el punt verd més proper.

A la figura es pot observar el model logístic d’Ambilamp per accedir a la recollida i transport de les làmpades des de l’usuari domèstic fins al mercat professional, per acabar en una planta de tractament.

És important saber que les làmpades estan fetes de vidre, plàstic i metall, materials que es poden reciclar i reutilitzar, però també tenen mercuri, que en ser tan contaminant per al medi ambient s’ha de recuperar completament. Hem de saber que només en la RAEE apareixen les làmpades que contenen mercuri; la resta, com les bombetes incandescents o els halògens, no s’han de depositar als contenidors dels fluorescents, les bombetes d’estalvi o les de descàrrega (vegeu la figura i la figura).