geni maligne, hipòtesi del
HIST.
Hipòtesi que suposa l’existència d’un daimon o geni -entitat superior als homes- la finalitat del qual és la de provocar l’equivocació i l’engany d’aquests. Aquesta hipòtesi no implica, en absolut, la creença en l’existència de tal entitat, sinó que només es postula com a mitjà
per a, portant la suposició fins al límit, extreure les conseqüències que es derivarien d’ella.
Descartes, en el procés del seu rigorós dubte metòdic formula aquesta hipòtesi per arribar a determinar què pot creure’s amb certesa absoluta, fins i tot en el cas que existís realment l’hipotètic
geni maligne. En aquest procés, Descartes, per intentar trobar aquesta veritat absolutament indubtable, dubte metòdicament i sistemàticament no sols del coneixement de vegades enganyós dels sentits, dels raonaments, que de vegades no són més que paralogismes o raonaments aparents de fet falsos, dels
enunciats analítics, com són els de les matemàtiques, que podem fer tant desperts com en son, sinó també de la mateixa sensació de certesa, de la sensatesa de la raó i fins d’aquesta evidència, això és, de la pròpia consciència: per això sosté que no és impossible que Déu
l’hagi creat de manera que s’equivoqui quan creu estar cert, és a dir, que Déu sigui «pervers»; o almenys és possible que existeixi un «geni maligne», arterós, enganyador, poderós i astutíssim, que
l’obliga a tenir per vertader la falsedat (veure text 1 i text 2). El final del procés es culmina amb el descobriment de la certesa absoluta i indubtable, segons Descartes, que és la que s’exposa en la seva concepció del cogito:
«penso, per tant existeixo».
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.