descripció definida LÓG.
Expressió denotativa, o sintagma denotatiu, que comença amb l’article determinat o definit «el», o un equivalent, que introdueix una expressió que s’aplica a un objecte i només a un, que posseeix tal o tal
propietat: «L’autor de Waverley», o «l’ésser més perfecte» són exemples de descripció definida (veure exemple); mentre que si diem que «l’actual rei de França és calb», emprem una descripció definida com a sintagma denotatiu dins una oració amb sentit. És una noció filosòfica fonamental, fruit de
l’anàlisi filosòfica desenvolupat per Bertrand Russell en els seus treballs de fonamentació lògica de la matemàtica, element central del seu
atomisme lògic i exposada, per primera vegada, en «Sobre la denotació» (1905).
(Veure text).
La teoria de les descripcions definides ve a resoldre l’antiga qüestió de si té sentit parlar de coses inexistents i de com se soluciona filosòficament el problema de dir que quelcom no existeix; dir que quelcom no existeix no és simplement afirmar que A no té la propietat de ser B, sinó dir que A no és A. En ocasions s’ha sostingut que les frases en què es nega la existència de quelcom afirmen, al mateix temps, alguna espècie de subsistència d’aquest quelcom. Així, per exemple, Alexius Meinong (1853-1920), filòsof austríac, deixeble de Brentano, que defensa la distinció entre Sein (ser) i Sosein (característiques de quelcom) i sosté que no és el mateix dir que «el cercle quadrat no existeix» i «la muntanya d’or no existeix», ja que un és un pensament impossible i l’altre simplement imaginari, però que, d’algun mode, a tals expressions ha de correspondre alguna realitat o mode de existència (subsistència), perquè tingui sentit dir que són falses. L'anàlisi filosòfica de Russell, fundat en la seva lògica dels Principia Mathematica, no admet que les descripcions definides, com les citades, tinguin de per si denotació o referència, per la qual cosa tampoc es refereixen a cap classe d’existència. La forma lògica (veure exemple) de les descripcions revela que no són «noms propis»; aquests denoten un objecte; aquelles, no. I, encara que el seu ús els assembla, la seva funció lògica és clarament distinta. Un nom propi («Scott») és un terme singular que denota un objecte conegut del que en tenim coneixement directe (knowledge by acquaintance); una descripció definida («l’autor de Waverley») sembla un terme singular, però no ho és, i només són «símbols incomplets» que manquen de denotació pròpia i adquireixen la de l’enunciat del que formen part, igual com adquireixen d’ell el seu significat, i d’ells només tenim coneixement indirecte ( knowledge by description; veure text).
El sentit de les descripcions definides el determina el seu ús dins frases amb sentit, encara que tals frases resultin falses, justament perquè el seu sintagma denotatiu no es refereix a res, però el sentit real d’una descripció definida només el revela l’anàlisi lògica (veure exemple).
P.F. Strawson va criticar en Sobre la referència (1950) aquestes idees de Russell, basant-se en el cas que el significat d’una expressió no
el determina l’estructura d’aquesta, sinó el seu ús.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.