filonet.org

fi GEN.

(del llatí finis, límit, terme, culminació, traducció ciceroniana del grec JX8@H, telos, fi, de teleioun, completar) En el sentit de finalitat, és l’objectiu que es persegueix mitjançant una acció o, en el sentit d’acabament, el resultat o terme últim a què arriba un succés. L’adagio de la filosofia escolàstica, finis est primum ‘in’ intentione et postremum ‘in’ executione -«el fi és primer que res en intenció, però l’últim en execució»-, manifesta aquest doble ús del terme: com finalitat o intencionalitat i com resultat o terme d’una acció o succés.

Aristòtil va fixar el sentit filosòfic del terme en la seva teoria de les quatre causes, tractant-lo com «allò en vistes a la qual cosa es realitza quelcom», o el «per a què» (to hou héneka). És un concepte antropomòrfic, derivat de l’experiència humana de finalitat o propòsit en tota activitat productiva (poíesis) o pràctica (praxi), que Aristòtil, observador també de la finalitat dels organismes, aplica a la natura, no sols a allò biològic, sinó a tota cosa natural i al conjunt mateix de la natura, a la que atribueix teleologia, o ordenació a un fi. Una mala interpretació de la finalitat en la natura -per exemple, que «els ànecs tenen potes palmades per nedar», o que «la natura no fa res en va»- és afirmar que en la natura hi ha una activitat intencional o un disseny o designi conscient. No hi ha més fins i intencionalitats en la natura que els que la raó humana li atribueix com una idea simplificadora o explicativa dels fenòmens que té en compte. Aristòtil va sostenir que, en tot el que concerneix als éssers vius, s’identifiquen la forma, l’agent del canvi i el fi; és a dir, el fi no és més que la forma que inicia i desenvolupa tota la potencialitat de la substància.

Kant, en la Crítica del judici, analitza la idea de finalitat i fixa el seu sentit: aquest concepte és necessari per pensar la relació que existeix entre natura (determinada) i voluntat humana (lliure). La finalitat es manifesta fonamentalment de dues maneres: en el gust estètic (finalitat subjectiva) i en la teleologia dels organismes (finalitat objectiva). Per parlar d’estètica i de teleologia, és necessari recórrer al concepte de fi, sense el qual no és possible pensar cap d’aquestes dues coses. La finalitat ajuda com una idea reguladora, però no podem atribuir-la objectivament al que amb ella pensem; no és més que una condició necessària i universal (un a priori) per parlar d’estètica i del món orgànic: amb ella pensem, però no coneixem. No és, doncs, la finalitat un traç objectiu del món, sinó una necessitat de la ment humana per pensar el món. El fi existeix realment en l’àmbit de la moralitat, el regne dels fins, però llavors la seva existència és novament suposada i no demostrada.

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.