diànoia GEN.
(del grec *4V<@4" diànoia, compost per la preposició dià, que indica separació i nóos, o nous: raó, entesa, i designa el coneixement discursiu o raonador de l'home que deriva conclusions necessàries a partir de premisses). En tant que designa la raó discursiva, aquest terme manté una certa oposició a la noció de <@ØH (nous), que és la facultat superior que permet la intuïció dels primers principis. En aquest sentit aquest terme ja va ser utilitzat per Demòcrit. També Plató considera (en la metàfora de la línia) que mentre la diànoia té per objecte els ens matemàtics, la noesi té com objecte d'estudi les idees (veure text). Totes dues (la diànoia i la noesi) formen el vertader coneixement o epistéme i es distingeixen de la pístis (fe) i la eikasía (suposició), que formen la doxa. En Aristòtil, s'oposa a la aísthesis (sensació), i designa el coneixement discursiu basat en causes i principis, que és l'autèntic coneixement (veure text ) i el fonament del saber vertader (veure text). Tanmateix, i d'acord amb la distinció entre les diferents parts del ànima, Aristòtil repeteix aquesta oposició entre diànoia i aísthesis, atribueix les virtuts dianoètiques a la part intel·lectiva de l'ànima i les distingeix de les virtuts ètiques que es relacionen amb la sensibilitat.
Veure dianoètic.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.