filonet.org

Henri Bergson: la virtualitat (allò possible i allò real II)

[...] Si donem de costat als sistemes tancats, sotmesos a lleis purament matemàtiques, aïllables, perquè la durada no mossega sobre ells; si considerem el conjunt de la realitat concreta o simplement el món de la vida, i amb més raó el de la consciència, trobem que hi ha més, i no menys, en la possibilitat de cadascun dels estats successius que en la seva realitat. Perquè allò possible no és més que allò real amb un acte de l’esperit que llança la imatge en el passat un cop que s’ha produït. Però això és el que ens impedeixen percebre els nostres hàbits intel·lectuals.

[...] Un dia se’m va preguntar com em representava el futur de la literatura. Vaig declarar, una mica confús, que no me’l representava. «No percebeu almenys, se’m va dir, certes direccions possibles? Admetem que no pugui preveure’s el detall, però com a filòsof tindreu una idea del conjunt. Com concebeu, per exemple, la gran obra dramàtica del matí?» Em recordaré sempre de la sorpresa del meu interlocutor quan li vaig respondre: «Si sabés quin serà la gran obra dramàtica del matí, la faria». Em vaig donar compte llavors que concebia l’obra futura com tancada en un armari de possibles; jo devia, d’acord amb les meves relacions ja antigues amb la filosofia, haver obtingut d’ella la clau de l’armari. «Però, li vaig dir, l’obra de què parleu no és encara possible.

«-És precís que ho sigui, ja que es realitzarà.

«-No; no ho és. Us concedeixo, tot el més, que haurà de ser-ho.

«-Què enteneu per això?

«-Doncs quelcom molt simple. Que sorgeixi un home de talent o de geni i que crei una obra: ja és llavors real i per això mateix es fa retrospectiva o retroactivament possible. No ho seria, no ho hauria estat, si aquest home no hagués sorgit. Per això us dic que podria ser possible avui, però que no ho és encara

«-Una mica forta resulta. Sostindreu que l’avenir influeix en el present, que el present introdueix quelcom en el passat, que l’acció remunta el curs del temps i imprimeix el seu senyal cap endarrere?

«-Això depèn. Que es pugui inserir allò real en el passat i treballar així cap endarrere en el temps, no ho he pretès mai. Però que es pugui allotjar en ell allò possible, o, millor, que allò possible vagi a allotjar-se allí en qualsevol moment, això no ofereix dubte. A mesura que es cregui la realitat, imprevisible i nova, la seva imatge es reflecteix darrere ella en el passat indefinit; trobem així que ha estat possible en tot temps, encara que és en aquest precís moment quan comença a haver-ho estat sempre, i heus aquí per què deia que la seva possibilitat, que no precedeix a la seva realitat, l’haurà precedit un cop apareguda la realitat. Allò possible és, perquè, el miratge del present en el passat, i com sabem que el futur acabarà per ser present, com l’efecte de miratge continua produint-se sense parar, ens diem que en el nostre present actual, que serà el passat del matí, està ja continguda la imatge del matí, encara que no arribem a captar-la. Aquí cau precisament la il·lusió. És com si ens figuréssim, en percebre la seva imatge en el mirall davant el qual ha vingut a col·locar-se, que hauríem pogut tocar-la si haguéssim romàs al darrere. Jutjant així, d’altra banda, que allò possible no pressuposa allò real, admetem que la realització afegeix quelcom a la simple possibilitat: allò possible hauria estat aquí en tot temps, com un fantasma que espera la seva hora; s’hauria convertit en realitat per l’addició de quelcom, per alguna transfusió de sang o de vida. No es veu que ocorre tot el contrari, que allò possible implica la realitat corresponent i a més a més quelcom que s’afegeix a ella, ja que allò possible és l’efecte combinat de la realitat un cop apareguda i d’un dispositiu que la llança cap endarrere. La idea, immanent a la major part de les filosofies i natural a l’esperit humà, de possibles que es realitzarien per una adquisició d’existència, és, perquè, il·lusió pura. Un altre tant seria pretendre que l’home en cos i ànima prové de la materialització de la seva imatge percebuda en el mirall, amb el pretext que hi ha en aquest home real tot el que es troba en aquesta imatge virtual, afegida la solidesa que fa que es pugui tocar-la. Però la veritat és que aquí ens és necessari més per obtenir el virtual que allò real, més per a la imatge de l’home que per a l’home mateix, perquè la imatge de l’home no es dibuixarà si no es comença per donar-se l’home i serà necessari a més a més un mirall.»

Això oblidava el meu interlocutor quan em preguntava sobre el teatre del matí. Potser també jugués inconscientment amb el sentit de la paraula «possible». Hamlet era sens dubte possible abans de ser realitzat, si s’entén per això que no hi havia obstacle insuperable per a la seva realització. En aquest sentit particular s’anomena possible el que no és impossible, i de seu aquesta no-impossibilitat d’una cosa és la condició de la seva realització. Però allò possible així entès no és en cap grau el virtual, l’idealment preexistent. Tanqueu la barrera, i sabeu que ningú travessarà la via: no se segueix d’això que podeu predir qui la travessarà quan l’obriu. No obstant això, del sentit completament negatiu del terme «possible» passeu subreptíciament, inconscientment, al sentit positiu. Possibilitat significava fa un moment «absència d’impediment»; feu d’ella ara una «preexistència en forma d’idea», que és cosa molt distinta. En el primer sentit de la paraula era una banalitat dir que la possibilitat d’una cosa precedeix a la seva realitat: enteníeu per això simplement que els obstacles, un cop remuntats, eren remuntables. Però en el segon sentit és un absurd, perquè resulta clar que un esperit en què l’Hamlet de Shakespeare s’hagués dibuixat en forma de possible hagués creat per això la realitat: hauria estat, perquè, per definició, Shakespeare mateix. En va us imaginareu que aquest esperit podria haver sorgit abans de Shakespeare, perquè llavors no penseu en tots els detalls del drama. En la mesura que els completeu, el predecessor de Shakespeare es troba pensant tot el que Shakespeare pensarà, sentint tot el que ell sentirà, sabent tot el que ell sabrà, percebent, perquè, tot el que ell percebrà, ocupant, per consegüent, el mateix punt de l’espai i del temps i tenint el mateix cos i la mateixa ànima: és Shakespeare mateix.

Insisteixo potser massa en això. Però tals consideracions s’imposen quan es tracta d’una obra d’art. Crec que acabarem per trobar evident que l’artista cregui allò possible al mateix temps que allò real quan executa la seva obra. D’on ve, perquè, que es dubti a dir un altre tant de la natura? No és el món una obra d’art incomparablement més rica que la de l’artista més preclar? I no hi ha tant absurd, si no més, a suposar aquí que l’avenir es dibuixa per endavant, que la possibilitat preexistia a la realitat? Desig, un cop més, que els estats futurs d’un sistema tancat de punts materials siguin calculables, i, per consegüent, visibles en el seu estat present. Però, ho repeteixo, aquest sistema és extret o abstret d’un tot que comprèn, a més de la matèria inerta i no organitzada, l’organització. Preneu el món concret i complet, amb la vida i la consciència que enquadra; considereu la natura sencera, generadora d’espècies noves amb formes tan originals i tan noves com el dibuix de qualsevol artista; apliqueu-vos, en aquestes espècies, als individus, plantes o animals, cadascun dels quals té el seu caràcter propi -diria la seva personalitat, perquè un bri d’herba semblança tant a un un altre bri com un Rafael a un Rembrandt-; eleveu-vos, per sobre de l’home individual, fins a les societats que desenvolupen accions i situacions comparables a les de no importa quin drama: com parlar encara de possibles que precedirien a la seva pròpia realització? Com no veure que si un succés s’explica sempre, després de tot, per tals o quals successos antecedents, un succés completament diferent s’explicaria també, en les mateixes circumstàncies, per antecedents triats d’una altra manera, què dic?, pels mateixos antecedents retallats d’una altra manera, distribuïts d’una altra manera, percebuts, en fi, d’una altra manera per l’atenció retrospectiva? De al davant endarrere es prossegueix un emmotlament constant del passat pel present, de la causa per l’efecte.

No ho veiem, sempre per la mateixa raó, sempre de cara a la mateixa il·lusió, perquè tractem com si fos més el que és menys, com menys el que és més. Tornem allò possible al seu lloc: l’evolució es torna cosa molt distinta de la realització d’un programa; les portes de l’avenir s’obren de bat a bat; un camp il·limitat s’ofereix a la llibertat. L’error de les doctrines -ben rares en la història de la filosofia- que han fet un lloc a la indeterminació i a la llibertat en el món consisteix en no haver vist el que implicava la seva afirmació. Quan elles parlaven d’indeterminació, de llibertat, estenien per indeterminació una competició entre possibles, per llibertat una elecció entre possibles, com si la possibilitat no fos creada per la llibertat mateixa! Com si qualsevol altra hipòtesi que proposés una preexistència ideal d’allò possible sobre allò real no reduís la novetat a no ser més que un reajustament d’elements antics! Com si no hagués de ser portada així, tard o d’hora, a tenir-ho per calculable i previsible! En acceptar el postulat de la teoria adversa s’introduïa a l’enemic a la plaça. És precís prendre partit: és allò real el que es fa possible i no allò possible el que es fa real.

Però en veritat la filosofia no ha admès mai francament aquesta creació contínua d’imprevisible novetat. Els antics sentien repugnància per ella, perquè, més o menys platònics, es figuraven que l’ésser era dau d’una vegada per sempre, complet i perfecte, en l’immutable sistema de les Idees: el món que es desembolica als nostres ulls no podia, perquè, afegir res; no era, al contrari, més que una disminució o degradació; els seus estats successius mesurarien l’allunyament creixent o decreixent entre el que és, ombra projectada en el temps, i el que hauria de ser Idea asseguda en l’eternitat; dibuixarien les variacions d’un dèficit, la forma canviant d’un buit. Però el Temps s’encarregaria d’espatllar-ho tot. Els moderns es col·loquen, és veritat, en un altre punt de vista. No tracten ja al mateix temps com un intrús, pertorbador de l’eternitat; però de bon grat ho reduirien a una simple aparença. El temporal no és llavors més que la forma confusa d’allò racional. El que és percebut per nosaltres com una successió d’estats es concep per la nostra intel·ligència, un cop aclarida la boirina, com un sistema de relacions. Allò real es torna, un cop més, etern, amb la sola diferència que es tracta de l’eternitat de les Lleis en què es resolen els fenòmens en comptes de ser l’eternitat de les Idees que els serveixen de model. Però, tant en un cas com en un altre, ens les hem de heure amb teories. El Temps està immediatament donat. Això nos basta i, esperant que se’ns demostri la seva inexistència o la seva perversitat, comprovarem simplement que hi ha brot efectiu de novetat imprevisible.

La filosofia guanyarà amb això trobar algun absolut en el món mòbil dels fenòmens. Però nosaltres guanyarem també el sentir-nos més gojosos i més forts. Més gojosos, perquè la realitat que s’inventi als nostres ulls donarà a cadascun de nosaltres, sense parar, algunes de les satisfaccions que procura l’art de tarda en tarda als privilegiats de la fortuna; ella ens descobrirà, més enllà de la fixesa i de la monotonia que percebien primerament els nostres sentits hipnotitzats per la constància de les nostres necessitats, la novetat sense parar renaixent, la movible originalitat de les coses. Però serem sobretot més fort, perquè ens sentirem participis de la gran obra que està en l’origen y que es prossegueix als nostres ulls, com si anéssim creadors de nosaltres mateixos. La nostra facultat d’actuar s’intensificarà en recobrar-se. Humiliats fins llavors en una actitud d’obediència, esclaus de no sé quines necessitats naturals, ens envanirem, com a mestres associats a un gran Mestre. Tal serà la conclusió del nostre estudi. Guardem-nos de veure un simple joc en una especulació sobre les relacions d’allò possible i allò real. Pot ser una preparació per viure bé.

__________________________________________________

Pensament i moviment: allò possible i allò real, en Obras escogidas, Aguilar, Mèxic 1963, p.1021-1027.

Veure Bergson: els pseudoproblemes