filonet.org

Gilles Deleuze: Bergson, l’impuls vital i el concepte del virtual (I)

Aquesta filosofia suposa que la noció de virtual deixa de ser vago i indeterminada. És necessari que tingui en si mateixa un màxim de precisió. Aquesta condició només es pot complir si a partir del monisme som capaç de recobrar el dualisme i donar raó d’ell sobre un nou pla. Serà, per tant, necessari afegir als tres moments anteriors un quart moment, el del dualisme recobrat, dominat i, d’alguna manera, engendrat.

Què vol dir Bergson quan parla d’impuls vital? Es tracta sempre d’una virtualitat que s’està actualitzant, d’una simplicitat que s’està diferenciant, d’una totalitat que s’està dividint: l’essència de la vida consisteix a correspondre «per dissociació i desplegament», per «dicotomia». En els exemples més coneguts la vida es divideix en planta i animal; l’animal es divideix en instint i intel·ligència; l’instint, al seu torn, es divideix en moltes direccions, que s’actualitzen en espècies diverses; la intel·ligència mateixa té els seus modes o les seves actualitzacions particulars. Tot succeeix com si la Vida es confongués amb el moviment mateix de la diferenciació en sèries ramificades. Aquest moviment s’explica sens dubte per la inserció de la durada en la matèria: la durada es divideix segons els obstacles que troba en la matèria, segons la materialitat que travessa, segons el gènere d’extensió [com a acció d’estendre] que contreu. Però la diferenciació no té només una causa externa. La durada es diferència en si mateixa per una força interna i explosiva: només s’afirma i es prolonga, només avança en sèries ramoses i ramificades. La Durada s’anomena precisament vida quan es mostra en aquest moviment. Per què la diferenciació és una «actualització»? Perquè suposa una unitat, una totalitat primordial i virtual que es dissocia segons les línies de diferenciació, però que continua donant testimoni en cada línia de la seva unitat, de la seva totalitat subsistents. D’aquesta manera, quan la vida es divideix en planta i animal, quan l’animal es divideix en instint i en intel·ligència, cada costat de la divisió, cada ramificació, arrossega amb si el tot sota un determinat aspecte, com una nebulositat que l’acompanya, testimoniant el seu origen indivís.

Per això hi ha una aurèola d’instint en la intel·ligència, una nebulosa d’instint en la intel·ligència, un quelcom d’anímic en les plantes, un quelcom de vegetatiu en els animals. La diferenciació és sempre l’actualització d’una virtualitat que persisteix a través de les seves línies divergents actuals.

Trobem novament aquí un problema propi del bergsonisme: hi ha dos tipus de divisió que és necessari no confondre. Segons el primer tipus partim d’un mixt, per exemple de la barreja espai-temps, o de la barreja imatge-percepció i imatge-record. Aquest mixt ho dividim en dues línies divergents actuals que difereixen en natura i que prolonguem més enllà del gir de l’experiència (matèria pura i durada pura, o bé present pur i passat pur). Però en aquest moment estem parlant d’un altre tipus de divisió completament distint: el nostre punt de partida és una unitat, una simplicitat, una totalitat virtual. És aquesta unitat la que s’actualitza seguint línies divergents que difereixen en natura; és ella la que «explica» i desenvolupa el que tenia virtualment embolicat. Per exemple, la durada pura es divideix a cada moment en dues direccions, una de les quals és el passat i l’altra el present; o bé, l’impuls vital s’associa a cada moment en dos moments, una de distensió que s’enfonsa novament en la matèria i un altre de contracció que novament s’eleva fins a la durada. Veiem com les línies divergents obtingudes en els dos tipus de divisió coincideixen i se superposen, o almenys es corresponen estretament: en el segon tipus de divisió trobem novament diferències de natura idèntiques o anàlogues a les determinades segons el primer tipus. En ambdós casos es critica una visió del món que reté només diferències de grau allí on més profundament hi ha diferències de natura. En ambdós casos es determina un dualisme entre tendències que difereixen en natura. Però no es tracta de cap manera del mateix estat de dualisme; no es tracta de cap manera de la mateixa divisió. En el primer cas es tracta d’un dualisme reflexiu que prové de la descomposició d’un mixt impur: constitueix el primer moment del mètode. En el segon cas es tracta d’un dualisme genètic nascut de la diferenciació d’un Simple o d’un Pur: forma l’últim moment del mètode, que per fi recobra el punt de partida sobre aquest nou pla.

Una pregunta s’imposa llavors, cada cop amb més insistència: quina és la natura d’aquest Virtual u i simple? Com s’explica que la filosofia de Bergson, primerament en les Donnéés immédiates i després en Matière et Mémoire, hagi donat tanta importància a la idea de virtualitat en el moment en què recusava la categoria de possibilitat? La raó està que allò «virtual» es distingeix del «possible» almenys des de dos punts de vista. En efecte, des d’un determinat punt de vista allò possible és el contrari d’allò real, s’oposa a allò real; però també el virtual s’oposa a allò actual, la qual cosa és quelcom completament diferent. Hem de prendre seriosament aquesta terminologia: allò possible no té realitat (encara que pugui tenir una actualitat); inversament, el virtual no és actual, però posseeix en quant tal una realitat. També aquí la millor fórmula per definir els estats de virtualitat serà la de Proust: «reals sense ser actuals, ideals sense ser abstractes». D’altra banda, des d’un punt de vista diferent, allò possible és el que es «realitza» (o no es realitza); ara bé, el procés de realització està sotmès a dues regles essencials, la de la semblança i la de la limitació. La raó consisteix que es considera que allò real és a imatge de com realitza de possible (només té de més l’existència o la realitat, la qual cosa es tradueix dient que des del punt de vista del concepte no hi ha diferència entre allò possible i allò real). I com no tots els possibles es realitzen la realització implica una limitació per la qual determinats possibles es consideren rebutjats o impedits, mentre altres «passen» a allò real. El virtual, al contrari, no ha de realitzar-se sinó que actualitzar-se; i l’actualització ja no té com a regles la semblança i la limitació, sinó la diferència o la divergència i la creació. Quan certs biòlegs invoquen una noció de virtualitat o de potencialitat orgànica i mantenen, no obstant això, que la dita potencialitat s’actualitza per simple limitació de la seva capacitat global, és clar que cauen en una confusió del virtual i allò possible. Perquè el virtual no pot correspondre per eliminació o limitació per actualitzar-se sinó que ha de crear les seves pròpies línies d’actualització en actes positius.

La raó d’això és simple: mentre que allò real és a imatge i semblança de com realitza de possible, allò actual al contrari no s’assembla a la virtualitat que encarna. La diferència és primer que res en el procés d’actualització -la diferència entre el virtual que es parteix i els actuals a què s’arriba, i també la diferència entre les línies complementàries segons les quals es du a terme l’actualització. En resum, allò propi del virtual és existir de tal forma que només s’actualitza diferenciant-se, que es veu forçat a diferenciar-se, a crear les seves línies de diferenciació per actualitzar-se.

Per què recusa Bergson la noció de possible en benefici de la d’actual? Perquè, precisament en virtut dels caràcters precedents, allò possible és una falsa noció, font de falsos problemes. Se suposa que allò real se li assembla, és a dir, que es dóna un real ja fet, preformat, que preexisteix a si mateix i que passarà a l’existència seguint un ordre de limitacions successives. Està ja tot donat, tot allò real en imatge, en la pseudoactualitat d’allò possible. El joc malabar es fa llavors evident. Si diem que allò real s’assembla a allò possible, no ho diem perquè de fet hem esperat que allò real sorgeixi pels seus propis mitjans, per a «retrojectar» una imatge fictícia d’aquest i pretendre que, abans de sorgir, era possible en tot moment? En realitat no és allò real el que s’assembla a allò possible, sinó que és allò possible el que s’assembla a allò real. La raó està que allò possible és abstret d’allò real quan aquest ha sorgit; és abstret arbitràriament d’allò real com un doble estèril. A partir d’aquí ja no es comprèn res ni del mecanisme de la diferència, ni del mecanisme de la creació.

__________________________________________________

Gilles Deleuze, El Bergsonismo, Càtedra (col·lecció Teorema), Madrid 1987, p. 98-103.

Veure Bergson: el virtual