filonet.org

Henri Bergson: els pseudoproblemes: allò possible i allò real (I)

Dic que hi ha pseudoproblemes i que són aquests precisament els problemes angoixosos de la metafísica. Els redueixo a dos. L’un va engendrar les teories del ser, l’altre les teories del coneixement.

1) El primer consisteix a preguntar-se per què hi ha l’ésser, per què quelcom o algun existeix. Poc importa la natura del que és: ja digueu que és matèria, o esperit o una i un altre, o que matèria i esperit no es basten a si mateixos i necessiten una Causa transcendental; de qualsevol manera, quan considerem existències i causes i causes d’aquestes causes, ens sentim arrossegats en una carrera fins a l’infinit. Si ens detenim és per escapar al vertigen. Sempre es comprova, o es creu comprovar, que la dificultat subsisteix, que el problema està encara plantejat i que no serà mai resolt. En efecte, no ho serà mai, però no hauria de ser plantejat. No es planteja, certament, més que figurant-se una res a precediria en ser. Diem: «podria no haver-hi res», i ens sorprenem llavors que hi hagi quelcom o algú, però analitzeu aquesta frase: «podria no haver-hi res». Veureu que us les heu amb paraules, de cap mode amb idees, i que «res» no té aquí cap significació. «Res» és un terme del llenguatge usual que no pot tenir sentit més que si romanem sobre el terreny, propi de l’home, de l’acció i de la fabricació. «Res» designa l’absència del que busquem, de la qual cosa desitgem, de la qual cosa esperem. Tindrem que el seu posar que el buit és limitat, que té contorns, que és, perquè, quelcom. Però, en realitat, no hi ha buit. No percebem i fins i tot no concebem més que allò ple. Una cosa no desapareix sinó a condició que una altra la reemplaci. Supressió significa, per tant, substitució. Diem «supressió» quan no considerem de la substitució més que una de les seves meitats, o millor, de les seves dues cares, la que ens interessa; assenyalem així que ens plau dirigir la nostra atenció sobre l’objecte que està partit i apartar-la del que la reemplaça. Diem també llavors que no hi ha ja res, entenent per això que el que és no ens interessa, que ens interessem en el que ja no és o en el que hagués pogut ser. La idea d’absència, o de res, es troba, perquè, inseparablement unida a la de supressió, real o eventual, i la de la seva pressió no és ella mateixa una altra cosa que un aspecte de la idea de substitució.

Hi ha aquí maneres de pensar de les que usem en la vida pràctica; importa particularment a la nostra activitat que el nostre pensament vagi en retard respecte a la realitat i que romangui lligat, quan ho crea precís, a la qual cosa era o al que podria ser, en comptes de quedar acaparat pel que és. Però quan passem del domini de la fabricació al de la creació, quan ens preguntem per què hi ha ser, per què quelcom o algú, per què el món o Déu existeix i per què no el no-res; quan plantegem, en fi, el més angoixós dels problemes metafísics, acceptem virtualment un absurd, perquè si tota supressió és una substitució, si la idea d’una supressió no és més que la idea truncada d’una substitució, llavors parlar d’una supressió de tot és plantejar una substitució que no seriosa ja una, és contradir-se a si mateix. O la idea d’una supressió de tot té justament tanta existència com la d’un quadrat rodó -l’existència d’un so, flatus vocis-, o bé, si representa quelcom, tradueix un moviment de la intel·ligència que va d’un objecte a un altre, que prefereix el que acaba de deixar a què troba davant sí, i designa com «absència del primer» la presència del segon. Hem posat el tot; després hem fet desaparèixer, una a una, cadascuna de les seves parts, sense consentir veure el que la reemplaçava: per tant, és la totalitat de les presències, simplement disposades en un nou ordre, la qual cosa tenim al davant quan volem totalitzar les absències. En altres termes: aquesta pretesa representació del buit absolut resulta, en realitat, la d’allò ple universal en un esperit que salta indefinidament d’una part a una altra, amb la resolució de no considerar mai una altra cosa que el buit de la seva insatisfacció en comptes d’allò ple de les coses. El que equival a dir que la idea de Res, quan no és la d’una simple paraula, implica tanta matèria com la de Tot i, a més a més, una operació del pensament.

2) Un altre tant diria de la idea de desordre. Per què està ordenat l’univers? Com la regla s’imposa a allò irregular, la forma a la matèria? D’on prové que el nostre pensament es trobi en les coses? Aquest problema, que s’ha convertit en els moderns en el problema del coneixement, després d’haver estat en els antics el problema del ser, ha nascut d’una il·lusió del mateix gènere. S’esvaeix si es considera que la idea de desordre té un sentit definit en el domini de l’activitat humana o, com diem, de la fabricació, però no en el de la creació. El desordre és simplement l’ordre que no busquem. No podeu suprimir un ordre, fins i tot pel pensament, sense fer sorgir un altre. Si no hi ha finalitat o voluntat, és que hi ha mecanisme; si el mecanisme cedeix, ho és en profit de la voluntat, del capritx, de la finalitat. Però quan espereu un d’aquests dues ordres i trobeu un altre, dieu que hi ha desordre, formulant el que és en termes del que podria o hauria de ser i objectivant el vostre disgust. Tot desordre comprèn així dues coses: fora de nosaltres, un ordre; en nosaltres, la representació d’un ordre diferent que és l’únic que ens interessa. Supressió significa, perquè, també substitució. I la idea d’una supressió de tot ordre, és a dir, d’un desordre absolut, tanca llavors una contradicció vertadera, ja que consisteix en no deixar més que una sola cara a l’operació que, per hipòtesi, comprenia dos. O la idea de desordre absolut no representa una altra cosa que una combinació de sons, flatus vocis, o, si respon a quelcom, tradueix un moviment de l’esperit que salta del mecanisme a la finalitat, de la finalitat al mecanisme, i que, per assenyalar el lloc on està, desitja millor indicar cada cop el punt on no està. Així, perquè, volent suprimir l’ordre, us doneu dues o més. El que equival a dir que la concepció d’un ordre que ve a sobreafegir-se a una «absència d’ordre» implica un absurd i que el problema s’esvaeix.

Les dues il·lusions que acabo d’assenyalar no formen més que una. Consisteixen a creure que hi ha menys en l’idea de buit que en la d’allò ple, menys en el concepte de desordre que en el d’ordre. En realitat, hi ha més contingut intel·lectual en les idees de desordre i de res, quan representen quelcom, que en les d’ordre i d’existència, perquè impliquen diversos ordres, diverses existències, i, a més a més, un joc de l’esperit que juga inconscientment amb ells.

Doncs bé, trobada la mateixa il·lusió en el cas que ens ocupa. En els fons de les doctrines que desconeixen la novetat radical de cada moment de l’evolució hi ha molts malentesos, molts errors Però hi ha sobretot la idea que allò possible és menys que allò real i que, per aquesta raó, la possibilitat de les coses precedeix a la seva existència. Resulten així representables per endavant i podrien ser pensades abans de ser realitzades Però la veritat és allò invers. Si donem de costat als sistemes tancats, sotmesos a lleis purament matemàtiques, aïllables, perquè la durada no mossega sobre ells; si considerem el conjunt de la realitat concreta o simplement el món de la vida, i amb més raó el de la consciència, trobem que hi ha més, i no menys, en la possibilitat de cadascun dels estats successius que en la seva realitat. Perquè allò possible no és més que allò real amb un acte de l’esperit que llança la imatge en el passat un cop que s’ha produït. Però això és el que ens impedeixen percebre els nostres hàbits intel·lectuals.

__________________________________________________

Pensament i moviment: allò possible i allò real, en Obras escogidas, Aguilar, Mèxic 1963, p.1018-1022.

Veure la virtualitat