autarquia GEN.

(del grec GÛJVDP,4", terme format per autós si mateix i arkéo, bastar: autosuficiència o independència) Aplicat a una societat, significa aquella que és capaç d'autoabastar-se i ser plenament autosuficient, sense necessitat de dependre d'altres. En el seu sentit social, aquest ideal va ser reivindicat per Plató i per Aristòtil. Aplicat a l'home, significa aquell que es basta a si mateix perquè es posseeix plenament. Plató i Aristòtil conceben l'autarquia com a perfecció, encara que sense un sentit moral tan marcat com el que es donarà en la filosofia hel·lenística posterior. Així, per a Plató, l'autarquia és una de les propietats d'allò perfecte: allò propi del bé (Fileb, 66 b) i del cosmos (Timeu, 33d). També per a Aristòtil el bé és autàrquic, en el sentit que es basta a si mateix per a la felicitat de l'home. No obstant això, aquest concepte adquireix el seu ple sentit filosòfic en la filosofia moral del període hel·lenístic. Així, tant per als cínics com per als epicuris (veure cita) i els estoics, l'autarquia és la forma d'autonomia que procedeix de la carència de necessitats i de la indiferència davant les riqueses i béns materials, i de la vida conforme a la natura (veure text). Per a ells, l'autarquia forma part de l' ideal del savi (veure text), autosuficient i lliure, que fa la seva vida en funció de la virtut interior i el domini d'un mateix, que són les condicions per a la consecució de la felicitat o eudaimonia.

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.