I ara recapitulem les nostres afirmacions respecte de l’ànima. Direm novament que l’ànima és, en un sentit totes les coses. Tots els éssers són, en efecte, o sensibles o intel·ligibles i la ciència s’identifica, d’alguna manera, amb els objectes del saber, com la sensació amb els objectes sensibles. Com succeeix això és el que cal investigar.

Se sap que la ciència i la sensació es divideixen de la mateixa manera que els seus objectes: considerades ambdues en potència corresponen als seus objectes en potència; segons l’acte corresponen als seus objectes en acte. En l’ànima mateixa les facultats sensitiva i intel·lectual són en potència els seus propis objectes: d’una banda, allò intel·ligible i, per una altra, allò sensible. I és necessari que aquestes facultats siguin idèntiques als objectes mateixos, o almenys a les seves formes. És impossible que siguin els objectes mateixos, perquè no és la pedra la que està en l’ànima sinó la seva forma. Es dedueix d’això que l’ànima és anàloga a la mà: com la mà ella és l’instrument dels instruments; així l’intel·lecte és la forma de les formes, i el sentit, forma de les qualitats sensibles. Mes, ja que no hi ha, sembla, cap cosa que existeixi separadament fora de les magnituds sensibles, els intel·ligibles existeixen en les formes sensibles, tant les així crides abstraccions [matemàtiques]com totes les qualitats i atributs dels objectes sensibles. Per aquesta causa, si no es tingués cap sensació no es podria aprendre ni comprendre res, [...]

__________________________________________________

D’anima, II, 8, 431b-432a. (Juárez Editor, Buenos Aires 1969, p. 132-133. trad. esp. d’Alfredo Plans).

Veure també els següents textos d’Aristòtil sobre l’ànima.

Definició d’ànima