[...] D’això es dedueix que cada cos natural que posseeix vida és una substància en el sentit de substància composta. Però ja que es tracta d’un cos de certa qualitat, això és, que té vida, no pot ser idèntic a l’ànima, perquè el cos animat és el subjecte o matèria, no el que li és atribuït. Per consegüent, l’ànima ha de ser substància en el sentit de la forma d’un cos natural que té dins ell la vida en potència. Mes la substància formal és entelèquia; l’ànima és, llavors, l’entelèquia d’un cos d’aquesta natura. Ara bé, la paraula entelèquia es pren en un doble sentit que correspon, respectivament, tant al coneixement com al seu exercici. És així manifest que l’ànima és una entelèquia com el coneixement, ja que el son com la vigília impliquen la presència de l’ànima: la vigília és quelcom anàleg a l’exercici del coneixement, mentre que el son semblança la ciència posseïda sense la seva aplicació. En la història de l’individuo el coneixement apareix primer que la seva ocupació o exercici.

Per aquesta raó l’ànima és, en definitiva, una entelèquia primera d’un cos natural que té la vida en potència, és a dir, d’un cos organitzat. Les parts de les plantes són així òrgans encara que extremadament simples: per exemple, el full serveix d’abric al pericarp, i aquest per preservar el fruit, mentre que les arrels són l’anàleg de la boca, perquè ambdues absorbeixen l’aliment. Si llavors hem de donar una fórmula general aplicable a tota mena d’ànima, direm que l’ànima és l’entelèquia primera d’un cos natural organitzat. Per això podem descartar per complet com innecessària la qüestió de si l’ànima i el cos constitueixen una sola entitat; això manca de sentit, com preguntar si la cera i la figura a ella donada pel segell són una sola cosa, o, si en general, ho és la matèria d’un objecte i allò de tot això ell és la matèria. Ho Uneixo i l’ésser tenen múltiples accepcions, però el seu sentit fonamental és l’entelèquia.

Nosaltres hem definit, en termes generals, què és ànima: és una substància en el sentit de la forma, és a dir, l’essència d’un cos d’una qualitat determinada. Suposem, per exemple, que una eina, tal com la destral, fora un cos natural: l’essència de la destral seria la seva substància i, per tant, la seva ànima, perquè si la substància estigués separada de la destral, aquesta no existiria, sinó en quant al nom. Com ella és no resulta més que una destral. En realitat l’ànima no és l’essència i la forma d’un cos artificial sinó d’un cos natural orgànic, és a dir, que té un principi de moviment i repòs en si mateix. [....]

D’altra banda, no és el cos separat de la seva ànima el que és potencialment capaç de viure, sinó aquell que encara la posseeix. [...]

L’ànima és, llavors, inseparable del cos, almenys certes parts de l’ànima, si ella és naturalment divisible. En efecte, per a certes parts del cos, la seva entelèquia és la de les parts mateixes. No obstant això res impedeix que algunes altres parts no siguin almenys separables, en raó que no són l’entelèquia de cap cos. Així, no es veu bé si l’ànima és l’entelèquia del cos, com el pilot del navili.

Això ha de bastar com a exposició esquemàtica i esbós d’una definició general de l’ànima.

__________________________________________________

De anima, II, 1, 412a-413a. (Juárez Editor, Buenos Aires 1969, p.47-50. trad. esp. d’Alfredo Plans).

Veure també els següents textos d'Aristòtil sobre l’ànima.

El ànima no pot ser sense cos