[...] En el que afecta la ment, no obstant això, i a la facultat de pensar no posseïm cap evidència; sembla existir una classe distinta d’ànima que separa el que és etern del que és corruptible; només ella pot existir aïllada d’altres poders. Totes les altres parts de l’ànima, llavors, segons el que precedeix són, malgrat les afirmacions en contra d’alguns filòsofs, incapaços d’existència separada, encara que distingibles, certament, per definició. La quidditat de la facultat sensitiva és diferent de la que distingeix a la quidditat de l’opinió, ja que l’acte de sentir i d’opinar difereixen, i així ocorre amb les formes de vida ja enumerades. A més a més, certs animals posseeixen totes aquestes facultats; altres, algunes, i en fi, altres una sola (i això és el que diferència als animals entre si); per quina causa, ho veurem més tard. Un ordenament semblant es troba també al camp dels sentits: alguns animals els tenen tots; altres, només alguns d’ells; altres, un només, el més indispensable, el tacte.

Ja que l’expressió «allò per la qual cosa vivim i percebem» té dos sentits, just com aquesta una altra «allò per la qual cosa coneixem» pot significar: el coneixement o l’ànima, perquè és per un o altre d’ambdós termes que nosaltres coneixem, segons els casos; i semblantment allò per la qual cosa gaudim de salut representa bé la salut o certa part del cos o bé el cos sencer. No obstant això, en tots aquests exemples, el coneixement i la salut són la figura, la forma, d’alguna manera el concepte, i, per així dir, l’acte del subjecte capaç de rebre, en un cas, el coneixement, i en l’altre, la salut (perquè sembla bé que sigui en el pacient on es pateix l’operació, on es realitza l’acte de l’agent); d’altra banda, l’ànima és, en sentit primordial, allò per la qual cosa vivim, percebem i pensem: d’aquí resulta que ella sigui concepte i forma, i no matèria i substrat. En efecte, segons vam dir, la paraula substància posseeix tres sentits: la matèria, la forma, i el compost d’ambdós; dels tres la matèria és la potencialitat, i la forma, l’entelèquia. Així, llavors, atès que és l’ésser animat, el compost de matèria i forma, el cos no pot ser l’entelèquia de l’ànima; l’ànima és l’entelèquia d’un cos de certa natura. En conseqüència, amb raó alguns pensadors han volgut que l’ànima no pot ser ni sense cos ni un cos, perquè ella no és un cos sinó quelcom relatiu al cos. I per aquesta raó ella està en un cos, i en un cos de natura determinada, i de cap manera de la forma en què els nostres predecessors l’adaptaven al cos sense agregar alguna definida especificació sobre la natura i la qualitat d’aquest cos. La reflexió confirma el fet observat: l’entelèquia d’una cosa donada només pot ser realitzada en el que és ja potencialment aquesta cosa, és a dir, en una matèria apropiada. Que l’ànima sigui, perquè, certa entelèquia i la forma d’allò que posseeix la potència de tenir una natura determinada, això és evident segons el que acabem de dir.

__________________________________________________

De anima, II, 1, 413b-414a. (Juárez Editor, Buenos Aires 1969, p.52-54. trad. esp. d’Alfredo Plans).

Veure també els següents textos d’Aristòtil sobre l’ànima.

Definición d’ànima