John Locke
 |
 |
|
Filòsof empirista
anglès, i un dels iniciadors del liberalisme polític, nascut en
Wrington, prop de Bristol, el mateix any en què neix Spinoza;
el seu pare era un advocat que havia lluitat a favor del Parlament
contra els reis Estuardos. Orientat cap a la carrera eclesiàstica,
estudia primer en la Westminster School i després en la Christ Church,
en Oxford, on rep el grau de Màster of Arts el 1658, encara
que
queda profundament descontent del tipus d’ensenyament rebuda, que
considera excessivament aristotèlica. Ensenya per un temps grec i ètica
en aquesta mateixa universitat i, després de rebre la mort del seu pare
una petita herència i renunciar a la carrera eclesiàstica, s’inclina
cap a la ciència i en especial la medicina, estudis que no acaba, pero
en la pràctica del qual adquireix fama reconeguda. Per aquesta època
d’orientació a allò empíric, entaula amistat amb el químic Robert Boyle
i és anomenat membre de la Royal
Society.
Guareix d’una greu malaltia a Lord Hasley, després primer comte de
Shaftesbury, i entra al seu servei passant a desenvolupar algunes
activitats diplomàtiques i polítiques. Les activitats conspiradores del
comte li porten a residir per dos cops a França, circumstància que
aprofita per contactar amb els seguidors de Gassendi
i freqüentar la famosa facultat de medicina de Montpeller. Entre 1683 i
1688 resideix a Holanda, on col·labora en l’idea política d’establir a l’estatúder
Guillermo d’Orange al tron d’Anglaterra, escriu Carta sobre la
tolerància (publicada el 1690) i treballa en la redacció, iniciada
el 1670, del seu Assaig.
Després de la revolució anomenada «gloriosa» i l’expulsió del rei
estuard i catòlic, Jacob II, Locke torna a Anglaterra, el 1689, amb el
seguici de la futura reina Maria Estuard. El 1690 publica la seva dues
obres més importants, Assaig sobre l’enteniment humana i Dos
tractats sobre el govern civil.
Aquesta última obra va influir en la teoria política que defensava una
monarquia parlamentària. El 1691, i fins a la seva mort, s’estableix en
Oates, Essex, al castell de sir Francis Masham i la seva esposa
Damaris Cudworth. Allí pren part en la controvèrsia que susciten les
seves dues obres més notables, que reedita i corregeix, i a la
publicació d’altres, com a Pensaments sobre l’educació (1693) i
La raonabilitat del cristianisme (1695).
En la seva vida i en les seves obres va ser, al contrari que Hobbes, un «liberal». D’acord amb la seva vida, la filosofia de Locke s’orienta menys cap a l’especulació que cap a la pràctica; i pràctic és analitzar fins on arriba la capacitat de l’enteniment per conèixer, cosa plenament consistent amb el tipus de ciència que es desenvolupa en el s. XVII, sobretot a Anglaterra. Segons les seves pròpies paraules, pretén «investigar els orígens, l’abast i la certesa de l’enteniment humana» (veure referència). A ell es deu la formulació clàssica de l’empirisme anglès.
1. Les idees
Igual que Descartes, Locke defensa que coneixem idees, no objectes, però a diferència del primer afirma que aquelles procedeixen només de l’experiència, interna o externa. No hi ha ni idees ni principis innats i l’enteniment és, abans de produir idees a partir de l’experiència, no més que una tabula rasa, un quarts fosc en el que no hi ha res, o un paper en blanc en què res hi ha escrit. Aquestes són les afirmacions fonamentals de l’empirisme anglès clàssic (veure text). Si tinguéssim idees innates, les tindria tothom (nens i incultes inclosos) i seríem conscients d’elles. No obstant això, ni tothom accepta les mateixes idees o idèntics principis, teòrics o morals, ni ningú és conscient dels mateixos, abans d’aprendre’ls per experiència. I, en tot cas, aprendre’ls per experiència és sempre una millor explicació que pretendre tenir-los com innats. Res hi ha en l’enteniment abans de la sensació.
Aquesta consisteix en la transmissió, a través dels sentits, de les qualitats sensibles dels objectes a la ment, per a la seva percepció (primera font del coneixement); i així es produeixen les idees de color, calor, duresa, saber, etc. Però la nostra ment és, a més a més, capaç de percebre la seva pròpia activitat mental reflexionant sobre les seves idees (segona font del coneixement); i així es produeixen les idees de percepció, pensament, dubte, creença, etc. (veure text). Respecte a les qualitats sensibles, Locke va difondre la distinció, iniciada per Galileu, entre qualitats primàries i qualitats secundàries (veure text): aquelles estan realment en les coses i les representen tal qual són, com per exemple la solidesa, l’extensió, la forma, el moviment, etc.; aquestes no estan en les coses i no són sinó la manera com ens afecten les qualitats primàries. Les primeres són, doncs, objectives i reals; les segones, subjectives. Només hi ha les qualitats primàries; les secundàries són només modes de les primàries (veure text). La teoria de les qualitats primàries i secundàries es funda en la filosofia corpuscular, pròpia del s. XVII.
Les percepció és, en aquest supòsit, un procés mecànic: les partícules de matèria exerceixen un moviment (un impuls) sobre els sentits, que aquests transmeten a la ment que els percep; la percepció de tota qualitat s’explica únicament pel mecanisme de les partícules en moviment. Però, per què a uns moviments de partícules corresponen determinades sensacions i no altres només és explicable per intervenció de l’acció divina (veure text).
Les idees poden ser simples i complexes. En les primeres la ment està passiva davant la sensació o la reflexió; tota idea que arriba a la ment és de per si simple. La ment, no obstant això, pot
-
1) combinar idees simples,
-
2) relacionar dues o més idees, juxtaposant-les,
-
3) separar unes idees d’altres, això és, abstreure-les, i així sorgeixen, respectivament, les idees complexes, les relacions i les idees generals. Una de les idees complexes (modes, substàncies i relacions) crucials per a la història de l’empirisme és la de substància en general.
2. La substància
La idea de substància l’obtenim només per inferència, en haver d’imaginar-la o suposar-la com a suport de les qualitats (accidentals) que no subsisteixen per si mateixes; no tenim, doncs, d’ella cap idea clara i distinta, per la qual cosa no es tracta d’un vertader coneixement: aquesta idea referida a substàncies particulars, com el ferro, el diamant o l’or, es tracta de les idees simples corresponents a les propietats reals d’aquests cossos unides a una idea confusa de «quelcom al que pertanyen». En general, la idea complexa de substància es forma a través de les qualitats secundàries fundades en les qualitats primàries de les partícules insensibles (veure text).
Res, doncs,
realment existent podria correspondre objectivament a la idea de
substància. Però Locke no arriba a aquesta conclusió; aquest
substratum
desconegut de les idees simples de les coses materials existeix,
com existeix, d’altra banda, el substratum de les idees simples
de la nostra reflexió interna: l’esperit (veure
cita).
3. La identitat personal
La seva doctrina sobre la identitat personal té especial interès. En pura lògica empirista -no hi ha dades en les idees de l’experiència interna de la substancialitat de la ment-, Locke hauria d’haver qüestionat la seva existència i dir d’ella que es tracta, igual que en el cas de la substància, de quelcom desconegut. No obstant això, posa l’essència de la identitat personal en la identitat de la consciència. L’home és idèntic a si mateix no com ho és un cos material o un organisme -perquè es manté la seva estructura-, sinó com li incumbeix a una persona: per tenir una mateixa i idèntica consciència de tots els fets, presents i passats (veure text).
4. El llenguatge
Al llenguatge dedica Locke la Part III del seu llibre: «Les paraules». Així com només coneixem idees, no coses, representades en aquelles, així també les paraules són signes que es refereixen a les idees, no a les coses. La majoria de les paraules són generals, malgrat que només hi ha coses particulars, ja que també la majoria de les idees són generals. A les paraules o termes generals -els universals- corresponen les idees abstractes; aquestes representen, no l’essència real de les coses, sinó la seva essència nominal, és a dir: no quelcom entitativament real, abstracte i comú a les diverses coses, sinó els «noms» que donem al conjunt de trets comuns que pertanyen a les coses individuals. Tals essències nominals, i els noms que els corresponen, no són sinó abstraccions o «retalls» d’idees més complexes. Així, «home» no significa ni més ni menys que el que entenem per «Pere», «Pau» o «Carme» (veure text ).
L’enteniment,
doncs, pensa les essències nominals de les coses, no les seves
essències reals; a aquestes no correspon res en la realitat, perquè
només hi ha coses individuals; aquelles només existeixen a la ment i
són obra de l’enteniment, però no són del tot arbitràries, ja que es
funden en la semblança de les coses existents; allò arbitrari és la
relació que existeix entre la paraula i el pensament. Per això mateix,
les definicions
no són la senyalització, per gènere i diferència,
de l’essència d’una cosa, sinó la «indicació del significat» d’una
paraula mitjançant termes no sinònims (veure
cita).
5. El coneixement
El llibre IV, dedicat al «coneixement humà» és en realitat molt poc empirista; malgrat distingir en ell un coneixement intuïtiu, un coneixement demostratiu i un coneixement sensible, la teoria que exposa es combina malament amb l’exposició de l’empirisme clàssic feta en els dos primers llibres.
Sabem que una cosa existeix de tres maneres:
-
per intuïció (així coneixem la nostra pròpia existència);
-
per demostració (així coneixem, per exemple -diu Locke-, l’existència de Déu) i
-
per sensació (veure referència), és a dir, aquella percepció que la ment té que hi ha coses particulars finites (així sabem, amb menor certesa, no obstant això, ue la que proporcionen la intuïció i la demostració, que les coses externes existeixen [veure text i compari’s amb el text 1 i el text 2 de Descartes, per exemple] ).
El coneixement cert és
escàs; per això importa el coneixement probable, és a dir, el
coneixement versemblant i que només s’acosta a la certesa, tant pel que
fa a la teoria com a la pràctica (veure
text).
6. Societat i Estat
La filosofia política l’exposa Locke en
Dos tractats del govern civil
i la moral en Carta sobre la
tolerància (ambdues de 1690). El
primer dels tractats és una crítica a l’absolutisme polític i a la idea
d’una monarquia de dret diví (tal com l’entenia Robert Filmer en el Patriarca);
el segon, molt més important, tracta de l’origen i dels objectius del
govern civil, iniciant així la teoria del
liberalisme polític.
Tota
la seva filosofia política parteix de la idea d’una llei
natural: alhora llei de Déu i de la raó, que governa la natura
i és, al mateix temps, la llei
moral a la qual està sotmès l’home; l’home està capacitat per
comprendre els seus deures morals i el compliment d’aquests és, per
aquest, raonable. Els deures/drets morals a què obliga la llei natural
són: la vida, la llibertat i la propietat. Aquests drets/deures
existeixen ja en l’estat
de natura que l’home es troba abans d’iniciar la vida en un Estat
polític, i els elements bàsics del qual són la llibertat
i la igualtat; l’home raonable així ho comprèn i admet ambdues, però la
seva situació de mera natura -malgrat no ser un estat de guerra de tots
contra tots, com en Hobbes-
no assegura que aquests drets/deures s’aconsegueixin. Per aquesta raó,
els homes desitgen viure en una societat on el dret a la vida, a la
llibertat i a la propietat estigui garantit a través de l’existència
d’un «sistema jurídic i judicial» (veure
text).
Es passa de la societat natural a la civil per «consentiment», per un contracte social (si bé Locke no utilitza aquesta expressió). Els homes s’uneixen en societat, no per escapar, com en Hobbes, a l’amenaça de mort, sinó portats per la llibertat que senten i volen protegir, perquè la veuen amenaçada: els homes lliures, iguals i independents es tornen ciutadans per decisió pròpia, per consentiment o per convenció, accepten als altres com associats per salvaguardar les seves vides, les seves llibertats i les seves propietats (veure text).
L’objectiu primari que explica el sorgiment de la societat és la necessitat de defensar la propietat, que Locke considera un dret natural que difícilment pot mantenir-se en l’estat de natura. En segon lloc, ho explica la necessitat del jutge i de l’existència del dret, garantia d’imparcialitat. Finalment, el poder capaç de prendre decisions adequades davant la necessitat del càstig.
L’empirisme
de Locke no
ha d’entendre’s merament com una teoria (psicològica, per a alguns) de
l’origen del coneixement a partir de la experiència,
sinó que ha de ser vist també com una reducció modesta i raonable dels
límits de la raó.
L’«home raonable» de Locke deixa de costat les optimistes i excessives
capacitats de la raó racionalista de Descartes i s’até a unes poques
certeses possibles i a moltes conjectures
i probabilitats, tant pel que fa a la filosofia teòrica, com a la
política i l’ètica (veure
text): «La petita làmpara que ens dóna llum brilla prou per a tots
els nostres menesters.»
Veure empirisme.
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.