Hobbes, Thomas
 |
 |
|
Hobbes, Thomas (1588-1679) HIST. `hobbes.wav’, `play"]
Filòsof
anglès, nascut en Westport, prop de Malmesbury, en Gloucestershire,
l’any de l’armada Invencible. D’intel·ligència precoç, va aprendre bé i
aviat les llengües clàssiques, fins al punt que als 14 anys va poder
traduir Medea, d’Eurípides, del grec al llatí. Després
d’estudiar a Oxford, el 1608 entra al servei de lord William Cavendish
com a tutor, càrrec que el va vincular a aquesta família durant molt
temps i que li proporciona l’ocasió d’emprendre repetits viatges per
França i Itàlia que, a París, li van permetre relacionar-se amb Mersenne
i el seu cercle de cartesians, Herbert de Cherbury i Gassendi
i, en Arcetri, amb Galileu
(1636).
Les seves primeres obres són una traducció de la Història de la guerra del Peloponès (1628), de Tucídides, i un Petit tractat sobre els primers principis (redactat el 1630 i no editat fins a 1889), on exposa la seva teoria de la sensació explicada segons les teories del moviment de Galileu, els Elements de dret (1640), que el 1650 apareixen dividits en Natura humana i De ‘corpore’ politico. Amb ocasió de la convocatòria del «Parlament Llarg», amb el que comença la Revolució Nacional, fuig a França, on roman 11 anys exiliat, i on redacta quinze Objeccions (tercer conjunt) a les Meditacions de Descartes, que apareixen el 1641, a qui critica des d’una perspectiva empirista, i inicia els Elements de filosofia, que comprèn De cive (1642), De ‘corpore’ (1655), i De homine (1658). Durant aquest temps, entre 1646 i 1648, és tutor de Carlos Estuard, Príncep de Gal·les i futur rei Carles II d’Anglaterra. El 1651 publica Leviatan, la seva obra més coneguda. Hobbes defensa en ella l’absolutisme monàrquic sense recórrer a arguments de dret diví. L’aparició de l’obra es produeix quan Carles I havia estat ja executat i en el període en què Cromwell és anomenat Lord Protector de la república, però això no li impedeix tornar a una Anglaterra tolerant. Un cop allí, es veu embolicat en una dura discussió sobre la llibertat humana amb el bisbe John Bramhall, de Derri, a l’Ulster, i posteriorment en una controvèrsia amb dos membres del denominat «col·legi invisible», precedent de la Royal Society (1663), sobre el seu llibre De ‘corpore’. Amb la Restauració de Carles II (1660) rep una pensió real i reinicia l’amistat amb el rei. Després del gran incendi de Londres de 1666, és perseguit com a autor «ateu» i, en endavant, tindrà dificultats per publicar les seves obres. Als 84 anys publica la seva Autobiografia, en versos llatins, i als 86 una traducció en vers de la Ilíada i l’Odissea.
L’orientació fonamental
de tot el seu pensament pot entendre’s com una transcripció de la
física del moviment de Galileu
a tota la realitat: no hi ha més que cossos
en moviment, i així ha d’entendre’s no sols la matèria,
sinó també l’home
i la mateixa societat.
1. Cossos i moviment
Tot el que existeix és material, tot és cos i la filosofia no és més que la ciència dels cossos (veure text). Hi ha cossos naturals, físics o humans, i d’ells tracta la filosofia de la natura, i cossos artificials, com l’Estat, i d’ells tracta la filosofia política. Els esperits existeixen, però també són corporis; dir «substància incorpòria» és el mateix, i igual de contradictori, que dir «cos incorpori», o «matèria immaterial».
Com a matèria que és, tot està subjecte a les lleis del moviment, inclosa la vida psíquica i el mateix coneixement (veure cita).
2. L’home natural
L’home, a qui Descartes anomena «substància pensant», és també cos i res més menys que cos; res se li afegeix dualísticament (veure text). Els moviments d’aquest cos humà són els desitjos, els pensaments, el llenguatge o les accions que jutgem voluntàries (veure text). En realitat, sotmès a les lleis causals del moviment, l’home no és lliure (veure text); ho és com l’aigua que, en la seva caiguda necessària, no es veu impedida de fluir roques avall.
3. L’home artificial
La seva teoria política l’exposa Hobbes en Elements de la llei natural, De cive i el Leviatan. El «Leviatan» (veure text), és l’home «artificial», l’Estat, una manera que té l’art d’imitar a la natura. S’atribueix a si mateix ser l’iniciador de la filosofia política, així com Galileu ho és de la física i Harvey de la fisiologia. Si per a la filosofia anterior, basada en Aristòtil, l’home és un «animal polític» o un animal social, per la qual cosa tendeix naturalment de forma instintiva a la sociabilitat, per a Hobbes, aquesta no és més que un acord artificial, egocèntric i interessat, que persegueix com a objectiu la pròpia seguretat i neix del temor als altres. Resultat inevitable de l’acord és el «déu mortal», el poder absolut, el gran Leviatan (veure text).
4. La teoria del contracte
Ja que per a l’home val l’afirmació homo homini lupus [l’home és un llop per a l’home], l’home sense Estat, o sense societat constituïda, es troba en un estat de «guerra de tots contra tots». Aquesta és la situació en què es troba Anglaterra en l’època de les guerres sota i contra els Estuard, i així és com cabria imaginar el que succeiria si desaparegués l’Estat en qualsevol època determinada. A això anomena Hobbes «estat de natura» (veure text). En una situació així, l’home té dret «a tot», inclosa la vida dels altres. La catàstrofe, doncs, no sols està en potència. No obstant això, en un estat tal de natura l’home no deixa de ser racional i, per això, la raó l’impulsa a sortir d’aquest estat; l’impulsa a observar unes lleis naturals, les tres primeres d’importància vital:
-
1) L’home ha de buscar la pau per tots els mitjans possibles.
-
2) L’home ha de saber renunciar als seus drets sobretot, i a part de la seva mateixa llibertat, d’acord amb la norma d’or tradicional de no fer als altres el que no vulguis que et facin a tu.
-
3) Els homes han de complir els pactes establerts (veure text).
Però aquestes lleis -i
d’altres, fins a un total d’11, que dedueix d’aquestes primeres-
resulten impossibles de complir si no s’estableix la força coercitiva
d’un tercer, que és l’Estat, que obliga a mantenir els pactes (veure
cita).
El millor dels contractes és aquell en què se cedeixen els propis drets
en compensació a la cessió que l’altra part fa igualment dels seus, a
favor d’un tercer -resultant directe de la renúncia de tots-, anomenat
REPÚBLICA, CIVITAS, LEVIATAN o DÉU MORTAL. A aquell qui accepta el
resultat se l’anomena SÚBDIT, i aquell que càrrega sobre les seves
espatlles el poder de la persona moral resultant, SOBIRÀ.
Veure contracte social.
Aquesta obra està sota una llicència
de Creative Commons.