Spinoza
 |
 |
|
Spinoza, Baruch (Benedict) d’ (1632-1677) HIST.
Filòsof
racionalista
holandès, nascut al barri jueu d’Amsterdam, d’una família hebrea
originària d’Espinosa dels Monteros (Burgos), emigrada primer a
Portugal i després a Holanda. Educat a l’escola jueva, es familiaritza
amb la Bíblia
i el Talmud (la llei «oral» jueva, en oposició a l’escrita o Torá). Als
15 anys ajuda en el comerç del seu pare, mentre es prepara per ser rabí
i prossegueix la seva formació coneixent la cultura de tradició
musulmana i judeo-hispana. El 1654 mor el seu pare (la seva mare havia
mort el 1638) i comencen les acusacions d’ateisme
contra Baruch. El 1656 és expulsat de la Sinagoga, atribuint-li
«accions monstruoses» i «heretgies abominables». Abandona Amsterdam i
freqüenta ambients dels anomenats Collegianten,
cristians cartesians liberals. Es
dedica a polir lents i amb aquest ofici, i una pensió que li
aconseguirà el seu amic Jan de Witt, es guanya la vida.
Els seus amics Collegianten, obligats a abandonar Amsterdam, s’instal·len en Rijnsburg, el mateix raval en què viu Spinoza, i constitueixen allí un cercle espinosista d’estudi dels seus escrits. Per aquesta època redacta Breu tractat sobre Déu, l’home i la seva felicitat (1661) i Tractat sobre la reforma de l’enteniment (possiblement del 1662); comença també la redacció de l’Ètica. El 1663 abandona Rijnsburg i s’instal·la en Voorburg, als afores de La Haia, on publica Principis de la filosofia de Descartes (1663). El 1665 es trasllada a hi hagi i redacta el seu Tractat teologicopolític (publicat a Hamburg el 1670); al poc de temps, es descobreix el nom del seu autor i li arriben les més virulentes crítiques. Per aquesta època, arribat al poder Guillem d’Orange, són assassinats els germans de Witt i Spinoza redacta un manifest contra els seus assassins (Ultimi barbarorum), que pretén fixar sobre els murs de la ciutat, cosa que li desaconsella Van der Spick, pintor i amic seu i en la casa dels quals s’allotja. Malgrat un clima que cada cop sent més hostil, rebutja la invitació que el 1674 li fa L. Fabritius, professor en Heidelberg, de part de l’Elector Palatí, a ocupar una càtedra de filosofia, atès que el preu suposava la renúncia a la seva llibertat de pensar i escriure. Acabada ja l’Ètica, viatja a Amsterdam per publicar-la, però desisteix d’això davant els rumors que corren que es tracta d’una obra atea. Tornat a La Haia, rep el 1676 la visita de Leibniz (qui més tard negarà, no obstant això, haver-se trobat amb el «maleït» Spinoza).
Malalt de tisi, mor als 44 anys d’edat, el 21 de febrer de 1677, deixant sense acabar un Tractat polític, una Gramàtica hebraica i un Tractat sobre l’arc iris. Va ser enterrat el 25 de febrer a la fossa comuna.
L’obra central de Spinoza és Ètica demostrada segons l’ordre geomètric, redactada entre 1661 i 1675. Però són notables, i no de poca importància filosòfica i d’interès per a la història de la ciència, les nombroses cartes que Spinoza va escriure a -i va rebre- d’amistats i persones conegudes en l’àmbit de la cultura i de la ciència, de dins i de fora d’Holanda, com per exemple, i sobretot, H. Oldenburg, un dels fundadors de la Royal Society, i secretari d’aquesta en aquesta època, qui l’havia visitat a Rijnsburg, i el mateix Leibniz. De l’Epistolari de Spinoza va dir Goethe que era el llibre més interessant que es podia llegir per la sinceritat i l’amor a l’home que transpirava.
Totes les seves obres (acabades i no acabades) apareixen el mateix any de la seva mort, editades en llatí i holandès pel cercle spinosista d’amics, a excepció del Tractat Breu, que apareix el 1851, editat per J. von Vloten.
L’obra filosòfica de Spinoza s’emmarca en l’espai geogràfic dels antics Països Baixos, acabats d’escindir, el 1579 -Unió d’Utrecht o República de les (set) Províncies Unides, set províncies protestants del nord, i Unió d’Arras o Províncies valones del sud, o resta de províncies catòliques-, en el que posteriorment seran les actuals Holanda i Bèlgica. Políticament, el segon terç del s. XVII és l’època del declivi de l’hegemonia espanyola, de la guerra dels Trenta Anys i de la pau de Westfàlia, que posa fi a la guerra i concedeix a la República de les Set Províncies la independència completa. Holanda és considerada un país tolerant, influït filosòficament pel racionalisme de Descartes, i en el que arrela un esperit modern d’estimació i valoració de la ciència moderna de Galileu.
La filosofia de Spinoza no és més que el desenvolupament ple del racionalisme de Descartes i del seu mètode, que ell denomina «mètode geomètric», encara que en el seu sistema no hi ha lloc per al dubte metòdic, que busca un criteri de veritat;: «La veritat és norma de si mateixa, al mode com la llum es revela a si mateixa i revela les tenebres» (Ètica, II, XLIII, escol.). En el seu inicial Tractat sobre la reforma de l’enteniment, distingeix quatre maneres de conèixer:
-
1) la que ens arriba passivament per l’ús del llenguatge;
-
2) la que obtenim activament generalitzant a partir de l’experiència
(inducció); -
3) el coneixement que adquirim amb inferències de l’efecte a la causa o de l’universal al particular (en ambdós casos, deducció imperfecta), i
-
4) el coneixement que aconseguim intuint l’essència o la causa d’una cosa (deducció perfecta). Aquest és el coneixement adequat, que part de idees innates i evidents i, per aquest, vertaderes; el mètode consisteix a seguir l’ordre i la relació de les idees entre si, a partir del coneixement d’unes idees clares i distintes, i de la «força innata» de l’enteniment fins a desenvolupar deductivament tota l’estructura de l’univers. Per això és el mateix l’ordre de les idees -com es pensa fundadament- i l’ordre de les coses -la realitat- (veure cita).
L’Ètica desenvolupa justament aquest mètode, partint de les idees fonamentals de Descartes, que desenvolupa fins a les seves últimes conseqüències o bé critica.
La seva noció de substància és la de Descartes (veure cita) entesa estrictament (veure text): allò que es pensa per si mateix i existeix per si mateix i que, en conseqüència, és la raó o la causa de si mateix; només Déu és substància i només hi ha una única substància, o «ser absolutament infinit», que consta d’infinits atributs (veure cita), existeix necessàriament, ja que la seva essència implica la seva existència, i és la causa necessària de tot el que existeix; tot el que existeix és, per tant, Déu mateix (panteisme).
D’aquesta substància única (veure cita), que és «Déu o la natura» (veure cita), i que pot concebre’s en si mateixa, com Natura naturant, o com el que ella ha produït, o sigui, com a Natura naturada (veure cita), l’home només coneix dos dels seus infinits atributs: el pensament i l’extensió. Tot és pensament i extensió a un temps, encara que res pot ser pensat com ambdues coses a un mateix temps (veure cita). La substància (Déu o la natura) apareix, no obstant això, en infinitat de modes: les coses, l’home inclòs, són infinits modes de ser la substància infinita.
|
«Déu o la naturalesa» una única substància |
considerada com pensament i extensió | = «Natura naturans» |
| considerada com modes finits | = «Natura naturata» |
L’home és un mode finit de manifestar-se el pensament i l’extensió de la substància. Com a part de la Natura naturata, on no hi ha res contingent, pertany al món del que és necessari; no hi ha en ell llibertat per la mateixa raó que no hi ha finalitat en la natura: «Totes les causes finals són, senzillament, ficcions humanes» (Ètica, Apèndix). La seva essència -com igualment passa en Déu- s’expressa en el conatus, a saber, en la conservació del propi ser, en l’obrar, el viure, en el «desig» -que en Déu és potència (veure text ). L’home és desig de viure feliçment i viure bé, d’acord amb la raó (veure text ).
No
hi ha en l’home cap substancialitat; és només una modificació -un mode-
de la substància divina (veure
text);l’home no és substància pensant, és una manera de
manifestar-se el pensament en la natura, és a dir, és consciència
o reflexió (veure
cita). El resultat d’aquesta consciència del propi cos
i dels seus estats l’anomena «imaginació», o «experiència vaga»:
coneixement derivat dels sentits. Un altre mode de conèixer, basat en
«nocions comunes» - percebudes clarament i distintament per tots-, que
proporciona idees adequades de les coses, o coneixement per la «raó»:
el raonament. Aquest arriba a un coneixement vertader de les coses com
són en si, «des d’una certa perspectiva de l’eternitat», com
necessàries, per tant. Però el mode acabat de conèixer és el que
denomina «ciència intuïtiva»: tota ànima, perquè és part del pensament
infinit, pot arribar, a partir del coneixement de Déu (o la natura) al
coneixement adequat de les essències de les coses (veure
text).
Aquesta és la classe de coneixement a què pot aplicar-se rigorosament
el «mètode geomètric» de pensar: a partir de definicions captades
intuïtivament es construeix deductivament la idea, o essència
concreta, d’una cosa.
En cap altra cosa distinta que l’èxit del major coneixement possible consisteix la llibertat de l’home: «és lliure qui es guia només per la raó»; la llibertat no és cosa de la voluntat humana, sinó de l’enteniment. L’home, parteix de la Natura naturada, desplegament de la natura divina segons raons i causes necessàries, està també ell subjecte a la necessitat; és extensió, tant com pensament i, per consegüent, sotmès a la llei del «repòs i el moviment». Si l’home es creu lliure, és perquè ignora les causes que el determinen (veure cita). La llibertat no és sinó lluita contra la ignorància i els prejudicis: llibertat de pensament.
L’Ètica -la metafísica- de Spinoza té a veure amb la teoria política. El fi de l’Estat no és diferent al de l’individu: mantenir el dret que tots els homes tenen a la seva existència, a «perseverar en el seu propi ser», a ser veritablement lliures (veure text). La llibertat que s’aconsegueix pel coneixement és també llibertat d’obrar racionalment, moralment. Tal llibertat i moralitat, no obstant això, no poden subsistir en un mer estat de natura; són necessaris l’ordre social, el dret o l’autoritat política com una exigència mateixa de la raó (veure cita).
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.