Dimensionament interior d'un habitatge

El consum d’un habitatge pot ser diferent segons la quantitat de gent que hi visqui o els aparells electrònics que tinguin connectats a la vegada. Per exemple, no serà el mateix consum diari d’una parella que tot el dia es troba fora de casa que no pas el d’una família amb dos adolescents i una àvia.

Els graus d’electrificació d’un habitatge de nova construcció poden ser dos:

• Bàsic.
• Elevat.

1) El grau d’electrificació bàsic és el necessari per cobrir les possibles necessitats d’utilització primàries sense que calguin obres posteriors; per tant, aquest grau d’electrificació ha de permetre la utilització dels aparells elèctrics d’ús comú en un habitatge.

2) El grau d’electrificació elevat és el que correspon a habitatges amb una previsió d’ús dels aparells electrodomèstics superior a l’electrificació bàsica o quan es compleixi alguna de les següents condicions:

• Superfície útil de l’habitatge superior a 160 m².
• Si està prevista la instal·lació d’aire condicionat.
• Si està prevista la instal·lació de calefacció elèctrica.
• Si està prevista la instal·lació de sistemes d’automatització.
• Si està prevista la instal·lació d’una assecadora.
• Si el nombre de punts d’utilització d’enllumenat és superior a 30.
• Si el nombre de punts d’utilització de preses de corrent d’ús general és superior a 20.
• Si el nombre de punts d’utilització de preses de corrent dels banys i auxiliars de cuina és superior a 6.

Segons el consum previst per a l’habitatge, hi ha diferents potències de subministrament monofàsic, tal com es mostra en la taula.

Hi ha diferents tipus de circuits en un edifici; i quan parlem de circuits d’interior ens referim als circuits que tenen com a missió el subministrament d’energia elèctrica als receptors, tant en un habitatge com en una empresa. Un exemple de circuit interior pot ser el destinat a les preses de corrent d’un menjador, però també es considera un circuit interior el circuit que dóna servei a les llums d’un jardí. Per tant, un circuit interior pot estar dintre d’un recinte tancat o pot ser exterior. Diferenciem dos tipus de circuits interiors dintre d’un habitatge:

• Circuits de protecció general.
• Circuits interiors de derivacions.

Uns tipus de circuits que hi ha a l’interior de l’habitatge és el circuit de protecció general.

Els circuits de protecció han de constar com a mínim dels següents components:

• Interruptor general automàtic (IGA).
• Interruptors diferencials.
• Dispositius de protecció contra sobretensions.

L’interruptor general ha de ser independent de l’interruptor per al control de potència (ICP) i no pot ser substituït per aquest.

Els circuits de protecció han de tenir com a mínim un interruptor general automàtic de tall omnipolar amb accionament manual, d’intensitat nominal mínima de 25 A que correspon als 5.750 W de potència mínima i dispositius de protecció contra sobrecàrregues i curtcircuits.

En funció de la previsió de càrrega la intensitat nominal de l’interruptor general automàtic serà el que s’especifica en la taula.

L’interruptor diferencial és l’element destinat a la protecció de persones. Aquest interruptor desconnecta automàticament la instal.lació quan es produeix una derivació a un aparell electrodomèstic o a un punt d’instal.lació. El diferencial està vigilant contínuament el corrent de fase i la del neutre. Quan aquestes no són iguals, el que passa és que la diferència entre l’un i l’altre s’està fugant per alguna part de la instal·lació, generalment el terra. Quan el valor de la fuga és igual o superior al valor de la intensitat de sensibilitat del diferencial, llavors es dispara i desconnecta la instal·lació.

Quan el sistema detecta una avaria o una derivació a instal·lació, la desconnexió de l’interruptor diferencial evita la possibilitat d’un accident elèctric. Si es desconnecta es pot tornar a connectar manualment, però en cas que es tornés a desconnectar seria perquè encara existeix l’avaria o derivació a instal·lació. En aquest cas no hauríem de tornar a connectar fins que en trobem la causa i separar llavors el receptor que ha produït el disparament.

El circuit de protecció ha de tenir un o més interruptors diferencials que han de garantir la protecció contra contactes indirectes de tots els circuits, amb una intensitat diferencial residual màxima de 30 mA i intensitat assignada superior o igual que la de l’interruptor general. Quan s’usin interruptors diferencials en sèrie, s’ha de garantir que tots els circuits queden protegits davant intensitats diferencials residuals de 30 mA com a màxim, i es poden instal·lar altres diferencials d’intensitat superior a 30 mA en sèrie, sempre que es compleixi l’anterior.

La utilització d’un únic interruptor diferencial per a diversos circuits pot provocar que la seva actuació desconnecti certs electrodomèstics de l’habitatge, com ara frigorífics, congeladors o aparells informàtics, per la qual cosa s’ha d’evitar. Per a aquests circuits és convenient preveure una protecció diferencial individual.

Els petits interruptors automàtics (PIA) protegeixen cada circuit de sobrecàrregues o curtcircuits, segons la capacitat de cada un. Serveixen, per tant, per evitar que es cremin per l’escalfament de la instal·lació elèctrica o qualsevol aparell connectat a aquest circuit. El nombre de PIA serà igual al nombre de circuits que hi hagi dintre de l’habitatge i serveix com a element de tall de cada un dels circuits.

Els circuits interiors de derivacions són els tipus de circuits independents C1, C2, C3, C4 i C5. Cada un d’aquests circuits han d’estar protegits amb un interruptor automàtic de tall omnipolar amb accionament manual i dispositius de protecció contra sobrecàrregues i curtcircuits amb una intensitat assignada segons la seva aplicació: la intensitat assignada de cada circuit és determinada tenint en compte elements com la intensitat prevista, el factor de simultaneïtat i el factor d’utilització. La relació entre cada un d’aquests elements és determinada de la següent manera:

on:

• I_a és la intensitat prevista per presa o receptor
• n és el nombre de preses o receptors
• F_s és el factor de simultaneïtat, és a dir, relació de receptors connectats simultàniament sobre el total
• F_u és el factor d’utilització; el factor mitjà d’utilització de la potència màxima del receptor.

Hi ha cinc circuits independents d’electrificació bàsica, que són els mateixos que els d’electrificació elevada i que es troben obligatòriament als circuits d’electrificació elevada.

Aquests cinc circuits independents d’electrificació bàsica que formen part dels circuits d’electrificació elevada són:

1) C1. Circuit de distribució interna destinat a alimentar els punts d’il·luminació.

2) C2. Circuit de distribució interna destinat a preses de corrent d’ús general i frigorífic.

3) C3. Circuit de distribució interna destinat a alimentar el forn i la cuina.

4) C4. Circuit de distribució interna destinat a alimentar la rentadora, el rentaplats i l’escalfador elèctric. Amb aquest circuit es recomana l’ús de dos o tres circuits independents, sense que això suposi el pas a electrificació elevada ni la necessitat de disposar d’un diferencial addicional. Recordem que el diferencial addicional l’instal·làvem en cas de voler una protecció diferenciada per a segons quins electrodomèstics. Encara que no estigui prevista la instal·lació d’un escalfador elèctric, s’instal·larà la seva presa de corrent, que normalment utilitzarà aquesta caldera del gas.

5) C5. Circuit de distribució interna destinat a alimentar preses de corrent de banys, així com les bases auxiliars de la cuina. També es considera del circuit C5 la presa del forn microones i la presa d’una banyera d’hidromassatge. Les preses de corrent auxiliars de la cuina es col·locaran fora del volum delimitat pels plànols situats a 0,5 m de la pica i del taulell de la cuina.

Si hi ha més de 5 circuits dintre d’un habitatge amb electrificació bàsica, s’ha d’instal·lar un interruptor diferencial addicional. Si no modifiquem l’interruptor general no suposarà el pas a electrificació elevada.

En la figura s’expliquen esquemàticament els circuits d’electrificació bàsica amb els principals circuits que el formen i les característiques dels cables que els componen i la seva utilitat dintre de l’habitatge.

Es posible que en alguns casos sigui recomanable desdoblar els circuits, sense que aixó suposi un canvi d’electrificació de l’habitatge. En la figura s’expliquen esquemàticament un habitatge d’electrificació bàsica amb alguns circuits desdoblats amb les característiques i utilitats dels seus circuits.

L’electrificació elevada s’instal·la quan hi ha una previsió important d’aparells electrodomèstics per la qual estigui obligat a instal·lar més d’un circuit C1, C2, C3, C4 i C5, fins a superar els punts màxims d’utilització o bé es prevegi instal·lar calefacció elèctrica, aire condicionat, automatització, gestió tècnica de l’energia i seguretat o si hi ha una superfície útil dels habitatges superior a 160 m². Llavors, en aquest cas, a més dels circuits corresponents a l’electrificació bàsica, s’han d’instal·lar els 7 circuits d’electrificació elevada següents:

1) C6. Circuit addicional del tipus C1, per cada 30 punts de llum.

2) C7. Circuit addicional del tipus C2, per cada 20 preses de corrent d’ús general o si la superfície útil de l’habitatge és més gran de 160 m².

3) C8. Circuit de distribució interna, destinat a la instal·lació de calefacció elèctrica, quan hi ha la previsió d’instal·lar-la.

4) C9. Circuit de distribució intern, destinat a la instal·lació d’aire condicionat quan hi ha previsió de fer-ho.

5) C10. Circuit de distribució interna, destinat a la instal·lació d’assecadora independent.

6) C11. Circuit de distribució interna, destinat a l’alimentació del sistema d’automatització, gestió tècnica de l’energia i de seguretat, quan hi ha previsió d’aquest.

7) C12. Circuits addicionals de qualsevol dels tipus C3 o C4, quan es prevegin, o circuit addicional del tipus C5, quan el nombre de preses de corrent passi de 6.

Les característiques dels circuits depenen bàsicament de la intensitat que hi circularà. Per aquest motiu, depenent de les seves utilitats s’utilitzaren unes seccions o unes altres. També s’ha de comprovar l’ús que es farà d’aquest circuit i la seva utilitat.

En la taula es detallen les característiques elèctriques dels circuits mínims requerits pel Reglament de baixa tensió.

La secció mínima del cable indicada per circuit està calculada per als nombres màxims de punts d’utilització. Si s’amplien aquests punts s’han d’instal·lar circuits addicionals, com per exemple el C6 en el cas que s’ampliïn els punts de llums del C1, que són 30 en aquest cas.

Cada element del circuit ha de tenir un corrent assignat, que no pot ser inferior al corrent previst pel receptor on s’ha de connectar. El valor de la intensitat de corrent prevista a cada circuit s’ha de calcular amb la següent fórmula

on:

• I_a és la intensitat prevista per presa o receptor
• n és el nombre de preses o receptors
• F_s és el factor de simultaneïtat, és a dir, relació de receptors connectats simultàniament sobre el total
• F_u és el factor d’utilització; el factor mitjà d’utilització de la potència màxima del receptor.

En la taula trobem les característiques comunes dels circuits d’un habitatge. No tots els punts d’il·luminació se solen utilitzar a la vegada i, per tant, hi ha un factor de simultaneïtat i d’utilització per cada circuit: penseu que la rentadora no sempre està encesa, però s’utilitza més que alguns endolls comuns del circuit 2.

Els dispositius automàtics de protecció tant per al valor de la intensitat assignada com per a la intensitat màxima de curtcircuit s’han de correspondre amb la intensitat admissible del circuit i la de curtcircuit.

Els conductors han de ser de coure i la seva secció ha de ser com a mínim la indicada en la taula i, a més, ha d’estar condicionada al fet que la caiguda de tensió sigui com a màxim el 3%.

La caiguda de tensió es calcula per a una intensitat de funcionament del circuit igual a la intensitat nominal de l’interruptor automàtic del circuit esmentat i per a una distància corresponent a la del punt d’utilització més allunyat de l’origen de la instal·lació.

En la taula es mostren els colors que s’han d’utilitzar obligatòriament per als circuits d’una instal·lació d’interior.

Confort és tot allò que produeix benestar i comoditats. A la llar es pressuposa el confort i la funcionalitat per als seus habitants, però en alguns casos no es produeix. De què depèn la necessitat de confort?. Hi intervenen diversos factors: aïllaments, climatització, mobiliari, matalassos i roba de llit apropiats, il·luminació adequada per a cada estança i feina, armaris i contenidors per distribuir l’ordre, electrodomèstics per facilitar les feines domèstiques i espais íntims delimitats. És necessari, doncs, determinar els punts elèctrics d’utilització mínims que ha de tenir una instal·lació d’un habitatge, des d’un punt de vista de la seguretat i el confort.

No obstant això, a l’hora de dissenyar la instal·lació es recomana que es tinguin en compte les possibles necessitats particulars de l’usuari i les seves limitacions (a causa de l’edat, discapacitats, etc.), així com els seus futurs requeriments. Per tant, es recomana seguir els quatre punts següents a l’hora de realitzar el projecte de la instal·lació:

• Preveure futures ampliacions sense necessitat de fer obres, conductes buits i reservar espai al quadre de distribució per a futurs dispositius.
• Preveure un nombre de preses de punts d’il·luminació, preses de corrent d’usos generals o al bany i auxiliars de cuina, superior als indicats en la taula; d’aquesta manera, a més de tenir una instal·lació d’acord amb la necessitat de l’usuari, se’n millora la seguretat, ja que es redueix l’ús de connectors multivia o prolongadors i s’evita la realització de futures modificacions de la instal·lació per personal no qualificat.

• No intentar un estalvi fictici esgotant al màxim les preses per circuit per reduir el nombre de circuits. Incrementar els circuits i passar al grau d’electrificació elevat no té obligatòriament conseqüències pràctiques de canvi de potència contractada a la companyia subministradora. Si es fa això s’obté més confort, però no necessàriament un consum més gran.
• En habitatges amb més d’una altura, per exemple unifamiliars o dúplexs, se situarà un quadre general de comandament i protecció a cada planta de manera que els circuits de cada planta estiguin protegits al quadre ubicat a la seva planta.

Les ubicacions dels punts d’utilització mínim de confort indicades en la taula es consideren orientatives, ja que, per exemple, la rentadora pot estar instal·lada en un safareig. El timbre no computa com a “punt d’utilització” al circuit C1. Els commutadors, encreuaments, teleruptors i altres dispositius de característiques similars es consideren englobats en el genèric “interruptor” indicat en la taula.

A cada una de les estances de l’habitatge hi ha dos tipus de prescripcions que podem considerar:

• Prescripcions reglamentàries. Són aquelles obligades pel Reglament per a baixa tensió, més concretament, allò que especifica la ITC-BT-25.
• Prescripcions de confort d’ús no obligatori.

L’accés a l’habitatge és el replà que trobem just abans de la porta d’entrada. En els accessos a l’habitatge només és reglamentari que hi hagi un polsador, però seria convenient també, tant per confort com per comoditat, tenir-hi també un punt de llum i fins i tot un videoporter.

Els elements mínims per a l’accés a l’habitatge són els que apareixen a la taula. Les prescripcions de confort no obligatòries, però recomanades, són les corresponents a la taula.

Segons les dimensions del vestíbul hi haurà més d’un punt de llum, que és el que marca el Reglament per a baixa tensió.

Els elements mínims per a l’electrificació del vestíbul són els que apareixen a la taula. Les prescripcions de confort no obligatòries, però recomanades, són les corresponents a la taula.

En la figura teniu les prescripcions obligatòries (reglamentàries), el plànol en planta de l’accés de l’habitatge i el vestíbul.

Per a cada punt de llum al saló pot haver-hi més d’un interruptor per encendre’l. És el que anomenem commutador. Igual que al vestíbul, segons les dimensions de la sala d’estar s’instal·laran més punts de llums i més bases de 16 A.

Malgrat que a les prestacions reglamentàries no hi ha presa de telèfon, se n’aconsella la instal·lació (dues com a mínim). Una per al telèfon fix i l’altra per a la connexió d’un ordinador si s’escau al saló.

En aquest món canviant de noves tecnologies cada vegada més ens imaginem un saló amb un petit ordinador que ens permeti la connexió a Internet amb el nostre televisor, o una televisió per cable, etc.

Els elements mínims per a la sala d’estar o saló són els que apareixen a la taula. Les prescripcions de confort no obligatòries, però recomanades, són les corresponents a la taula.

En la figura teniu un plànol amb la configuració d’una sala d’estar amb les prescripcions mínimes reglamentàries.

La cuina és una de les estances amb més circuits de tota l’electrificació, per això és molt important, dins d’un habitatge, tenir una bona instal·lació elèctrica a la cuina.

A la cuina de l’habitatge es troben tots els circuits que són obligatoris a l’electrificació bàsica C1, C2, C3, C4 i C5.

Els elements mínims per a la cuina són els que apareixen a la taula. Les prescripcions de confort no obligatòries, però recomanades, són les corresponents a la taula.

En la figura teniu el plànol en planta de la cuina amb els principals mecanismes que són necessaris en una cuina.

Un habitatge pot tenir més d’un bany o un bany i un lavabo. El circuit C5 és el que té les preses dels banys i ha d’estar repartit a tot l’habitatge, si és el cas.

Els elements mínims per al bany són els que apareixen a la taula. Les prescripcions de confort no obligatòries, però recomanades, són les corresponents a la taula.

Les banyeres i dutxes han de seguir la normativa dictada per la ITC-27, que forma part del REBT, per garantir la seguretat de les persones.!

No es diferencia entre el tipus de dormitori si és individual o doble, però sí que es fa referència a m². Igual que en el cas del saló o sala d’estar, malgrat que a les prescripcions reglamentàries no es fa referència a cap presa d’antena per connectar televisors o endolls per a telèfon, i atès que els habitatges són més petits, cada vegada més les habitacions dobles es converteixen en petits despatxos.

Els elements mínims per al dormitori són els que apareixen a la taula. Les prescripcions de confort no obligatòries, però recomanades, són les corresponents a la taula.

En la figura trobareu els princpals mecanismes que són necessaris en un dormitori.

En el cas que un habitatge disposi de jardí, la instal·lació elèctrica d’aquest ha de ser un circuit independent de la resta de l’habitatge. Les bases exteriors destinades a alimentar aparells fixos o mòbils han d’estar protegides per un diferencial independent del dels circuits interiors, de 30 mA.

Les bases, interruptors i llums instal·lats al jardí han de tenir un grau IP44.

Els elements mínims per a la terrassa o jardí són els que apareixen a la taula. Les prescripcions de confort no obligatòries, però recomanades, són les corresponents a la taula.

No tots els habitatges tenen passadís, i moltes vegades el vestíbul distribuïdor fa aquesta funció; per tant, no sempre haurem d’utilitzar aquestes regles i recomanacions de confort.

Els elements mínims per al passadís són els que apareixen a la taula. Les prescripcions de confort no obligatòries, però recomanades, són les corresponents a la taula.

La figura ens permet veure els principals mecanismes d’un passadís.

Els elements mínims per a un garatge unifamiliar, no per a un d’un edifici d’habitatges, són els que apareixen a la taula. Les prescripcions de confort no obligatòries, però recomanades, són les corresponents a la taula.

Un garatge no és obligatori en un habitatge, però en cas que n’hi hagi hi ha una prescripció obligatòria i de confort per a aquesta part de l’habitatge.

La Instrucció tècnica complementària del Reglament per a baixa tensió número 27, és a dir, la ITC-BT-27, és la que regula la normativa que s’ha d’aplicar a habitatges i locals que contenen una banyera o dutxa. Aquests espais, a causa de la proximitat de l’aigua, presenten un risc important per a la seguretat de les persones i, per això, es divideixen en volums, amb la finalitat de delimitar les zones de risc i establir els equips i materials elèctrics que es poden instal·lar en cadascun d’aquests volums.

Les prescripcions objecte d’aquesta instrucció, ITC-BT-27, són aplicables a les instal·lacions d’interior d’habitatges, i també, en la mesura que els pugui afectar, a les de locals comercials, d’oficines i a les de qualsevol altre local destinat a finalitats anàlogues que continguin una banyera o una dutxa o una dutxa prefabricada o una banyera d’hidromassatge o aparell per a un ús anàleg.

Resulta molt important establir les normes necessàries per a l’execució correcta i reglamentària d’una instal·lació elèctrica en locals o habitatges amb banyera o dutxa, ja que són espais de possible risc elèctric.

Depenent de la proximitat o no a les zones de risc s’estableix una classificació dels volums.

En la figura es pot observar la representació dels quatre volums en conjunt.

Cal tenir en compte i recordar que els falsos sostres i les mampares no es consideren barreres als efectes de la separació de volums.

En un lloc que contingui una dutxa sense plat, el volum 0 és delimitat pelterra i per un pla horitzontal situat a 0,05 m per sobre del terra.

Quant al plànol vertical, es poden distingir dos casos depenent de si el difusor és fix o si es pot desplaçar: Dutxa sense plat i amb difusor fix: el volum 0 és limitat pel pla generatriu vertical situat a un radi de 0,6 m entorn del difusor.Dutxa sense plat i amb difusor que es pot desplaçar durant l’ús: el volum 0 és limitat pel pla generatriu vertical situat a un radi d’1,2 m entorn de la presa d’aigua de la paret o el pla vertical que tanca l’àrea prevista perquè l’ocupi la persona que es dutxa.

En una dutxa sense plat i depenent de si el difusor és fix o es pot desplaçar, se’n poden distingir dos casos:

• Dutxa sense plat i amb difusor fix: el volum 1 és delimitat per la superfície generatriu vertical situada a un radi de 0,6 m entorn del ruixador. * Dutxa sense plat i amb difusor que es pot desplaçar durant l’ús: el volum 1 és limitat pel pla generatriu vertical situat a un radi d’1,2 m des de la presa d’aigua de la paret o el pla vertical que tanca l’àrea prevista perquè l’ocupi la persona que es dutxa.

A més, quan l’alçada del sostre excedeixi els 2,25 m per sobre del terra, l’espai comprès entre el volum 1 i el sostre o fins a una alçada de 3 m persobre del terra, sigui quin sigui el valor menor, es considera volum 2.

A més, quan l’alçada del sostre excedeixi els 2,25 m per sobre del terra, l’espai comprès entre el volum 2 i el sostre o fins a una alçada de 3 m per sobre del terra, sigui quin sigui el valor menor, es considera volum 3.

El volum 3 comprèn qualsevol espai per sota de la banyera o dutxa que sigui accessible només mitjançant l’ús d’una eina sempre que el tancament d’aquest volum garanteixi una protecció com a mínim IPX4. Aquesta classificació no és aplicable a l’espai situat per sota de les banyeres d’hidromassatge i cabines, ja que aquests espais estan considerats amb un grau de protecció IPX5 mínim.

Quan es fa servir MBTS (molt baixa tensió de seguretat), sigui quina sigui la tensió assignada, la protecció contra contactes directes ha d’estar proporcionada per dues possibilitats:

• Barreres o embolcalls amb un grau de protecció mínim IP2X o IPXXB, d’acord amb la UNE 20.324.
• Aïllament capaç de suportar una tensió d’assaig de 500 V en valor eficaç en altern durant 1 minut.

Una connexió equipotencial (figura) local suplementària ha d’unir el conductor de protecció associat amb les parts conductores accessibles dels equips de classe I als volums 1, 2 i 3, incloses les preses de corrent i les parts conductores externes següents dels volums 0, 1, 2 i 3:

• Canalitzacions metàl·liques dels serveis de subministrament i desguassos (per exemple aigua, gas).
• Canalitzacions metàl·liques de calefaccions centralitzades isistemes d’aire condicionat.
• Parts metàl·liques accessibles de l’estructura de l’edifici. Els marcs metàl·lics de portes, finestres i similars no es consideren parts externes accessibles, llevat que estiguin connectades a l’estructura metàl·lica de l’edifici.
• Altres parts conductores externes, per exemple, parts que són susceptibles de transferir tensions.

Aquests requisits no s’apliquen al volum 3, a recintes en què hi hagi una cabina de dutxa prefabricada amb els seus sistemes de drenatge, diferents d’un bany, per exemple d’un dormitori.

Les banyeres i dutxes metàl·liques s’han de considerar parts conductores externes susceptibles de transferir tensions, llevat que s’instal·lin de forma que quedin aïllades de l’estructura i d’altres parts metàl·liques de l’edifici. Les banyeres i dutxes metàl·liques es poden considerar aïllades de l’edifici, si la resistència d’aïllament entre l’àrea dels banys i dutxes i l’estructura de l’edifici és com a mínim de 100 KΩ.

Per obtenir un valor de la resistència d’aïllament fiable s’han de fer almenys tres mesures al mateix local, una de les quals se situa a l’elèctrode, aproximadament a 1 m d’un element conductor accessible al local. Les altres dues mesures s’han d’efectuar a distàncies superiors. Aquesta sèrie de tres mesuraments s’ha de repetir per a cada superfície important del local.

S’ha d’utilitzar per a les mesures un megaòhmmetre capaç de subministrar en buit una tensió d’uns 500 volts de corrent continu (1.000 volts, si la tensió nominal de la instal·lació és superior a 500 volts).

Es poden utilitzar dos elèctrodes de mesura (el tipus 1 o el tipus 2), encara que és recomanable utilitzar-ne el tipus 1.

• L’elèctrode de mesura tipus 1 és constituït per una placa metàl·lica quadrada de 250 mm de costat i un paper o tela hidròfila mullada i escorreguda d’uns 270 mm de costat que es col·loca entre la placa i la superfície per assajar. Durant els mesuraments s’aplica a la placa una força de 750 N o 250 N, segons es tracti de sòl o parets.
• L’elèctrode de mesura de tipus 2 és constituït per un triangle metàl·lic, en què els punts de contacte amb el sòl o paret es col·loquen a prop dels vèrtexs d’un triangle equilàter. Cadascuna de les peces de contacte que el sosté està formada per una base flexible que garanteix, quan està sota l’esforç indicat, un contacte íntim, amb la superfície per assajar, d’aproximadament 900 mm², presentant una resistència inferior a 5.000 . En aquest cas, abans d’efectuar les mesures, la superfície per assajar es mulla o es cobreix amb una tela humida. Durant el mesurament, s’aplica sobre el triangle metàl·lic una força de 750 N o 250 N, segons es tracti de sòls o parets (figura).

A l’hora de fer la instal·lació elèctrica s’ha de tenir en compte l’equip que cal instal·lar i la seva norma UNE corresponent (taula).

En el volum 3, la norma UNE 20460-7-701 estableix que el grau de protecció mínim per a l’equip elèctric serà IPX1.

En l’espai existent sota banyeres o dutxes que sigui accessible només mitjançant l’ús d’una eina, el grau de protecció de l’equip elèctric serà IPX4.

Els blocs d’alimentació d’afaitadores d’acord amb la UNE-EN 60742 o UNE-EN 61558-2-5 instal.lats en el volum 2 han de presentar un grau de protecció mínim IPX1 i, per tant, no se’ls aplica el requisit general d’IPX4.

Les caixes de connexió s’hauran d’instal·lar fora dels volums 0, 1 i 2, d’acord amb la norma UNE 20460-7-701 (taula).

Hi ha uns requisits particulars per a instal·lacions especials, com banyeres d’hidromassatge, cabines de dutxa amb circuits elèctrics i aparells anàlegs.

El fet que en aquests aparells coexisteixi, als espais compresos entre la banyera i el terra i les parets i el sostre de les cabines i les parets i els sostres del local on s’instal·len, equip elèctric tant de baixa tensió com de molt baixa tensió de seguretat (MBTS) amb canonades o dipòsits d’aigua o altres líquids, fa necessari que es requereixin condicions especials d’instal·lació.

En general, qualsevol equip elèctric, electrònic, telefònic o de telecomunicació incorporat a la cabina o banyera, inclosos els alimentats en MBTS, han de complir els requisits de la norma UNE-EN 60.335-2-60.

La connexió de les banyeres i cabines s’ha d’efectuar amb cable amb coberta de característiques no menors que el de designació H05W-F o mitjançant cable sota tub aïllant amb conductors aïllats de tensió assignada 450- 750 V. S’ha de garantir que, una vegada instal·lat el cable o tub a la caixa de connexions de la banyera o cabina, el grau de protecció mínim que s’obté sigui IPX5.

Els cables i conductors unipolars aïllats comunament utilitzats corresponen als tipus de la taula.

Totes les caixes de connexió (com la de la figura) localitzades en parets i al terra del local sota la banyera o el plat de dutxa, o a les parets o els sostres del local, situades darrere de parets o sostres d’una cabina per on discorren tubs o dipòsits d’aigua, vapor o altres líquids, han de garantir, juntament amb la seva unió als cables o tubs de la instal·lació elèctrica, un grau de protecció mínim IPX5. Per obrir-les cal que sigui necessari l’ús d’una eina.

No s’admeten empalmaments als cables i les canalitzacions que discorrin pels volums determinats per les superfícies esmentades excepte si es duen a terme amb caixes que compleixin el requisit anterior.

Es representen figures explicatives per classificar els volums (figura, figura, figura, figura, figura, figura i figura), tenint en compte la influència de les parets i del tipus de bany o dutxa. Els falsos sostres i les mampares no es consideren barreres per a la separació de volums.

• Volum 1 si aquest espai és accessible sense l’ús d’una eina o el tancament no garanteix una protecció mínima IPX4.
• Volum 3 si aquest espai és accessible només mitjançant una eina o el tancament garanteix una protecció mínima IPX4.
• Volum 1 si aquest espai és accessible sense l’ús d’una eina o el tancament no garanteix una protecció mínima IPX4.
• Volum 3 si aquest espai és accessible només mitjançant una eina o el tancament garanteix una protecció mínima IPX4.