Instal·lacions en locals de característiques especials

A l’hora de tractar de les instruccions tècniques especials, cal basar-se en una sistemàtica que, en funció de quines siguin les característiques que facin “especial” la instal·lació es podrà veure lleugerament modificada. Els passos a seguir, però, seran els següents:

• Definició i camp d’aplicació (qui). En primer lloc, cal establir quin ha de ser l’àmbit d’aplicació de la instrucció tècnica complementària, i cal definir-lo amb la màxima determinació possible. Aquest primer punt servirà aleshores per concretar els aspectes més genèrics del Reglament en la seva aplicació més pràctica en el detall de cadascuna de les instal·lacions i, d’aquesta manera, esdevindrà el document d’identitat de la instal·lació electrotècnica.
• Característiques especials de la instal·lació (què). Un cop determinat l’àmbit d’aplicació, cal passar a descriure quines són les característiques que fan especial la instal·lació, és a dir, descobrir per quina raó el Reglament ha hagut de reservar una instrucció particular per a una determinada tipologia d’instal·lacions i no n’ha pogut aprofitar alguna de ja existent i de caire més generalista.

• Afectació de les característiques especials a la instal·lació (per què). A continuació cal observar de quina manera afectaran les característiques especials a les condicions de la instal·lació. Es tracta d’un apartat que s’allunya una mica dels continguts del reglament, ja que allò que aquí se cerca és entendre el per què de les prescripcions particulars de cada instrucció. Segons quines siguin les especificitats de la instal·lació, s’ha de mirar d’entendre quines interferències generaran en una instal·lació comuna i quins efectes tindran aquestes pertorbacions.

• Determinació de les instal·lacions electrotècniques (com). Aquest serà l’apartat més tècnic de tots. Un cop reunits tots els elements que integraran el conjunt de la instal·lació, i una vegada coneguts els seus efectes, arriba l’hora de determinar quina estratègia cal seguir per protegir les persones que, com a usuàries o com a visitants, poden tenir un accés voluntari, o no, a les instal·lacions, com també per evitar el deteriorament o la destrucció dels elements i aparells. Per fer-ho, cal prendre com a punt de partida el coneixement previ que l’instal·lador té de les prescripcions que regeixen les instal·lacions en general mitjançant les instruccions tècniques esmentades. Dins de cada tipologia d’instal·lació, cal detallar les prescripcions particulars de tots o de cadascun dels elements –canalitzacions, cables, conductors, aparellatge i elements de protecció– que integren qualsevol instal·lació elèctrica.

Els elements que integren qualsevol instal·lació elèctrica són, en termes generals, quatre:

• Elements de protecció
• Canalitzacions
• Conductors
• Aparellatge

D’acord amb aquest plantejament, l’aplicació de les prescripcions concretes per a cadascuna de les instal·lacions especials que es descriuen en aquesta unitat es basarà en la determinació de les característiques tècniques d’aquests quatre elements.

La ITC-BT-24 determina quines són les formes de protecció contra els contactes directes i indirectes que el Reglament accepta. El conjunt de mesures és exhaustiu i en determinades instal·lacions algunes d’aquestes formes són més recomanables que no d’altres i, en certs casos, n’hi ha que no són admeses com a vàlides.

En els casos en què calgui i sigui necessària una ordenació sistemàtica dels requeriments referits a la ITC-BT-24 com a admesos, el contingut de l’apartat el trobareu compilat en una taula resum que us servirà per visualitzar de manera ràpida i clara aquesta informació.

Les característiques, els tipus i els models concrets de canals i cables que es poden utilitzar tot considerant les condicions ambientals i de l’ús de la instal·lació les trobareu seguint les prescripcions bàsiques de la ITC-BT-21 com a document marc, el qual conté les característiques mínimes dels tubs en funció del tipus d’instal·lació.

També cal seleccionar els tipus de cables que suporten millor les condicions d’ús i les condicions mediambientals de l’entorn natural de la instal·lació. Per fer-ho, és necessari conèixer com es caracteritzen els cables i quin codi es fa servir per harmonitzar-los. De retruc, també cal saber quins són els cables que, amb aquestes prestacions determinades, ofereix el mercat.

Pel que fa a la constitució dels cables, els elements bàsics que els constitueixen són els següents:

• Conductor o ànima del cable. Es tracta de l’element que transporta l’energia elèctrica, i a través del qual circula el corrent elèctric que ha de formar part del circuit de la instal·lació. Està fet de materials metàl·lics conductors, principalment coure i alumini, ja que aquests metalls presenten una baixa resistivitat. Des del nostre punt de vista, l’interès principal que presenta el conductor està determinat per la seva disposició i facilitat per circular per les canals o els tubs de la instal·lació. Per aquesta raó cal distingir entre conductors rígids i conductors flexibles.
• Aïllament o element plàstic que recobreix el conductor i que té com a missió confinar el camp elèctric, entre el conductor i el blindatge, igualar esforços de voltatge dins de l’aïllament tot minimitzant descàrregues parcials, protegir millor el cable contra potencials induïts i limitar les interferències electromagnètiques o electrostàtiques. Per tant, es tracta d’un element que influeix sobretot en els aspectes electromagnètics de la instal·lació. Atès que el Reglament electrotècnic no preveu els efectes dels camps a les instal·lacions, l’aïllament no és especialment interessant des del punt de vista de la protecció contra els elements ambientals o les condicions d’ús de les instal·lacions.
• Cobertura o capa final de plàstic que es diposita per sobre de l’aïllament i que és la encarregada de protegir el cable gràcies a la seva resistència a l’escalfament, l’envelliment degut a la variació de les temperatures, la resistència a l’ozó i l’efecte de corona com també la resistència a la contaminació. Aquest és, finalment, l’element clau per determinar la capacitat d’un cable determinat per treballar en unes condicions ambientals o d’ús concretes. Els materials més emprats en la seva fabricació són el policlorur de vinil (PVC), la goma, el cautxú, el niló i el polietilè. A partir de les característiques de cada plàstic es poden determinar les prestacions dels cables.

Codificació dels cables i tipus de cobertura. D’un cable també interessa conèixer altres característiques com són, per exemple, el nombre de conductors que hostatja al seu interior, la secció d’aquests conductors o altres característiques més específiques com poden ser, per exemple, si està recobert, o no, d’una malla metàl·lica que actua com a blindatge electromagnètic.

Tota aquesta informació ens arriba per mitjà de la interpretació dels codis que caracteritzen els cables, la qual està regida per una sèrie de normes que trobareu resumides en la taula.

Els cables es poden classificar atenent a molts i diversos factors, i primer cal classificar-los segons la tensió assignada. El Reglament electrotècnic (REBT) estableix com a baixa tensió qualsevol valor de corrent altern igual o inferior a 1.000 V. En conseqüència, en l’àmbit de la baixa tensió, la classificació dels cables segons la tensió assignada queda limitada a només dos grups:

• cables d’una tensió assignada de fins a 750 V
• cables d’una tensió assignada de 0,6/1 kV

No és tracta, aquí, de descriure abastament el sistema de codificació dels cables, sinó d’establir simplement els mecanismes i dotar-vos de les eines necessàries perquè pugueu seleccionar els cables que compliran els requeriments específics que el Reglament prescriu per a les diferents instal·lacions especials o amb finalitats especials.

Així doncs, d’entre tota la informació que s’obté per mitjà de la codificació, només ens fixarem en els elements que són rellevants per a aquest propòsit. De fet, de la constitució dels cables, l’element que més ens interessa ara és la cobertura per, així, mirar d’extreure de la codificació els elements que poden oferir informació sobre quina és la cobertura que protegeix el cable. En la taula trobareu els codis dels materials que es poden fer servir com a cobertura dels cables.

Hi ha una característica dels cables que serà especialment rellevant i és la resposta del cable, i en concret de la seva cobertura, davant el foc. Segons el comportament que tenen davant el foc, es poden distingir aquests tres tipus diferents de cables:

• Cables no propagadors de la flama. Són els cables que instal·lats individualment no propaguen el foc al llarg de la instal·lació, ja que són autoextingibles quan la flama que els afecta es retira o s’apaga. (Per designar-los es fa servir la lletra S).
• Cables no propagadors de l’incendi. Són els cables que no propaguen el foc al llarg de la instal·lació, ni tan sols quan aquesta consta d’un gran nombre de cables, ja que són autoextingibles quan la flama que els afecta es retira o s’apaga. (Per designar-los es fan servir les lletres AS).
• Cables resistents al foc. Són els cables que, a més de no propagar el foc al llarg de la instal·lació, mantenen el servei durant i després d’un foc prolongat, tot i que, mentre el foc dura, els materials orgànics del cable a la zona afectada es destrueixin. (Per designar-los es fan servir les lletres i el símbol AS+).

La taula resumeix la codificació de la resposta dels materials plàstics que formen la cobertura dels cables davant del foc.

Els aparells que formen part de la instal·lació, és a dir, els quadres de distribució, les bases de presa de corrent, els aparells de protecció i maniobra, les caixes de distribució, etc., són el que s’anomena l’aparellatge.

L’index IP sempre el trobareu format per dos nombres o xifres característiques a continuació de les lletres. La primera xifra indica la capacitat de penetració que té el recinte que voleu caracteritzar contra els cossos estranys. Es tracta de saber si algun objecte no desitjat es pot introduir al recinte. La segona xifra característica us indica la capacitat del recinte de resistir davant l’efecte que pugui produir l’aigua en el seu contingut.

L’índex IP de protecció contra els efectes de l’aigua és una xifra que va del 0 al 8. Si un recinte no té cap protecció contra l’aigua, es diu que té un index IPX0. En canvi, si és capaç de restar submergit dins l’aigua durant un període de temps prolongat, es diu que té un index IPX8. Entremig hi ha els valors dels diferents nivells de protecció.

En la taula es detalla el significat de cadascuna de les dues xifres característiques segons si es refereix a les partícules sòlides o a la protecció davant la penetració de l’aigua.

Taula Significat de les xifres característiques del codi IP

Xifra	1a xifra protecció contra contacte amb cossos estranys	Simbologia assaig	2a xifra protecció contra l’aigua	Simbologia assaig
0	Sense protecció		Sense protecció
1	Protecció contra cossos estranys sòlids Ø ≥ 50 mm		Protecció contra degoteig vertical d’aigua
2	Protecció contra cossos estranys sòlids Ø ≥ 12 mm		Protecció contra esquitxos laterals d’aigua (inclinació de 15° des de dalt)
3	Protecció contra cossos estranys sòlids Ø ≥ 2,5 mm		Protecció contra esquitxos de costat en una inclinació de fins a 60° des de dalt
4	Protecció contra cossos estranys sòlids Ø ≥ 1 mm		Protecció contra esquitxos d’aigua des de qualsevol direcció
5	Protegit contra la pols		Protecció contra ràfegues d’aigua
6	Estanc a la pols		Protecció contra una ràfega potent d’aigua
7			Protecció contra immersió esporàdica en aigua
8			Protecció contra immersió permanent en aigua; cal establir les condicions de comprovació, especialment respecte a l’aplicació de netejadors a alta pressió
9			En neteja a alta pressió IPX9 segons la DIN4005

Tot i que el marcatge del grau de protecció IP en els embolcalls acostuma a adoptar la forma de les mateixes xifres, per exemple IP54, de vegades les xifres característiques es poden substituir per símbols tal com ho indica la taula.

Taula Símbols utilitzats normalment per als graus de protecció

Primera xifra
IP5X		Malla sense requadres
IP6X		Malla amb requadres
Segona xifra
IPX1		Una gota
IPX3		Una gota dins un quadrat
IPX4		Una gota dins un triangle
IPX5		Dues gotes, cadascuna dins un triangle
IPX7		Dues gotes
IPX8		Dues gotes seguides d’una indicació de la profunditat màxima d’immersió expressada en metres

La selecció del material, l’heu de fer a partir dels resultats obtinguts prèviament en els càlculs tècnics i en les prescripcions que dicta la instrucció tècnica pertinent. Per a fer-ho, però, prèviament cal adaptar els resultats teòrics a allò que el mercat ofereix.

El procés de selecció del material, per tant, passa per una tria inicial dels fabricants que puguin subministrar els elements que us fan falta.

El procés de tria és molt important per obtenir un muntatge de qualitat al final del procés. Les característiques tècniques resultants dels càlculs previs no completen mai la descripció exhaustiva del producte. Els processos de manufactura industrial per a la fabricació dels productes de cada proveïdor poden variar enormement i dos cables de la mateixa referència poden tenir, a la pràctica, un comportament molt diferent.

No hi ha cap regla d’or per a la tria de proveïdors ni es disposa de cap registre o índex homologat i reconegut que classifiqui i puntuï els nivells de qualitat de les empreses. Una ajuda en el procés de tria es troba en la norma ISO 9000.

Tot i això, aspectes com l’estudi de la fiabilitat de la producció, els assajos de laboratori o les capacitats dels processos, entre molts d’altres, són factors que ajuden a diferenciar els millors fabricants entre la llista de tots els disponibles.

El Reial decret 614/2001 classifica els riscos elèctrics en tres grans grups:

• Riscos elèctrics per contacte directe
• Riscos elèctrics per contacte indirecte
• Riscos elèctrics per encebament de l’arc elèctric.

Un aspecte, en certa mesura força diferent, és la prevenció dels riscos laborals en els processos d’execució del muntatge de les instal·lacions elèctriques especials. En aquest cas, cal circumscriure les mesures de prevenció a les actuacions concretes de cada instal·lació, en particular en funció de les condicions en què es duen a terme.

En tot cas, cal analitzar, de manera individualitzada, les mesures concretes, la qual cosa és un dels objectius d’aquest apartat.

La documentació que cal entregar per a la tramitació de les instal·lacions elèctriques en l’administració competent requereix incloure la representació de l’esquema elèctric unifilar del circuit.

La taula presenta la simbologia de la representació unifilar, la qual és diferent de la simbologia més coneguda dels esquemes funcionals.

Taula Simbologia unifilar de les instal·lacions elèctriques especials

Elements de maniobra
Nom	Simbologia	Descripció
Polsador		Interrupció sense enclavament mecànic
Interruptor		Interrupció amb enclavament mecànic i una sola posició activa
Commutador		Interrupció amb enclavament mecànic i dues posicions actives
Creuament		Interrupció amb enclavament mecànic i dues posicions actives paral·leles o de creuament entre dues línies
Elements receptors
Nom	Simbologia	Descripció
Bombeta		Llum incandescent
Fluorescent		Llum fluorescent
Bases de presa de corrent
Nom	Simbologia	Descripció
Base monofàsica		Sense presa de terra
Base monofàsica		Amb presa de terra
Base trifàsica		Sense presa de terra
Base trifàsica		Amb presa de terra
Referències de voltatge
Nom	Simbologia	Descripció
Xassís		Estructura metàl·lica de l’aparellatge
Terra		Punt d’unió equipotencial entre la instal·lació i el conductor de protecció
Elements de protecció
Nom	Simbologia	Descripció
Interruptor diferencial		Protecció contra els contactes indirectes
Interruptor magnetotèrmic		Protecció contra els contactes directes

En un esquema unifilar, els cables es representen només amb una ratlla que simbolitza la canalització per la qual circula amb tantes marques transversals com fils du a l’interior. La taula recull els casos més comuns de simbologia unifilar en les instal·lacions elèctriques especials.

Taula Simbologia unifilar de les instal·lacions elèctriques especials

Cables
Simbologia	Descripció
	Cable monofàsic
	Cable trifàsic sense conductor neutre

El Reglament electrotècnic per a baixa tensió (REBT) reuneix, en la seva ITC-BT-30, les condicions específiques de la instal·lació elèctrica dels locals que, ateses les seves característiques ambientals, requereixen un tracte diferent respecte dels locals de concurrència pública (regulats en la ITC-BT-28) o dels que presenten risc d’incendi o d’explosió (regulats en la ITC-BT-29).

El Reglament no és ni pot ser exhaustiu atesa la impossibilitat de cobrir i detallar totes i cadascuna de les ubicacions existents. S’estableixen, però, uns criteris generals amb la intenció d’orientar les recomanacions per a tots els locals que no s’han vist en la instrucció. Així la ITC-BT-30 inclou, entre els locals de característiques especials, els que es troben sotmesos a les condicions ambientals següents:

• locals humits
• locals molls
• locals amb risc de corrosió
• locals polsosos sense risc d’incendi ni d’explosió
• locals a temperatura elevada
• locals a temperatura molt baixa
• locals on hi ha bateries d’acumuladors
• locals afectes a un sistema elèctric

Els equips elèctrics s’han de seleccionar i instal·lar d’acord amb les influències externes a les quals poden estar sotmesos. En cas de no disposar d’equips amb el grau suficient de protecció, és necessari afegir-hi una protecció complementària la qual, en cap cas, ha d’afectar les condicions de funcionament inicials.

Si es produeixen diferents influències externes, cal analitzar l’efecte que cada una produeix, i determinar si són independents o si s’influeixen entre elles. La pols i la humitat, per exemple, poden provocar l’aparició de fang, i modificar l’efecte que cada element produeix per separat. Els graus de protecció s’han de seleccionar en conformitat amb això.

Quan es parla d’equips i instal·lacions elèctriques aplicades a locals amb característiques especials, de fet es fa referència a qualsevol equipament que s’encarregui de transportar l’energia elèctrica des del circuit de protecció, que actua com a element d’entrada al recinte, com, per exemple, el petit interruptor automàtic (PIA) que protegeix de sobrecorrents en el circuit, fins al receptor o l’encarregat de transformar l’energia elèctrica en alguna altra forma d’energia, tant si és calorífica (estufes) com lumínica (làmpades) entre d’altres. La figura mostra l’esquema del que seria una instal·lació elèctrica amb tots els elements que la integren.

La ITC-BT-30 us permetrà de determinar les característiques que han de tenir aquests elements constitutius d'una instal·lació electrotècnica perquè compleixin els requeriments segons les condicions mediambientals del local on es troba.

Ara bé, la guia tècnica de la ITC-BT-30 proposa uns tipus determinats de conductors per a cada instal·lació. Atès que aquesta informació pot ser útil a l’hora de fer el càlcul de la instal·lació, en cadascun dels apartats següents trobareu els conductors proposats. No es tracta en cap cas d’una obligació, sinó d’una simple recomanació.

Un local és humit quan la condensació de l’aigua no arriba a fer cap gota sinó que es limita a aparèixer en forma de taques salines o floridura. La humitat és nociva per als circuits elèctrics bàsicament per dos motius: la corrosió i els contactes indirectes.

Les instal·lacions d’interior estan formades pels conductors, els aparells de protecció i maniobra, les canalitzacions i els receptors. Dels quatre elements esmentats, només les canalitzacions poden ser exclusivament de plàstic. La resta conté forçosament parts metàl·liques. El contacte amb la humitat pot rovellar el metall de manera que el material perdi parcialment o totalment les seves propietats elèctriques.

L’aigua és una bona conductora de l’electricitat i un nivell suficient d’humitat a la instal·lació podria provocar derivacions no desitjades del corrent en forma de contactes indirectes amb altres conductors o parts metàl·liques del circuit i provocar la caiguda de l’interruptor diferencial. La manera d’anticipar-se a aquests defectes passa per evitar que la humitat pugui arribar a les parts metàl·liques de la instal·lació. La humitat es transmet en forma de condensació de l’aigua a l’aire i es pot introduir per tot arreu on no hi hagi l’aïllament suficient.

Tot seguit es detallen les característiques que ha de tenir el material elèctric en el cas dels locals humits

Canalitzacions elèctriques. De la ITC-BT-20 sabem que els conductors poden discórrer per diferents formes de canalització. En locals humits totes les canalitzacions han de ser estanques i respectar el grau de protecció IPX1, corresponent a la caiguda vertical de gotes d’aigua.

La taula, la taula i la taula detallen les referències dels tipus de cables recomanats per a cada forma de canalització elèctrica, en funció dels diferents nivells de protecció i capacitat de dissipació de la calor.

Els cables aïllats a l’interior de canals aïllants, la referència dels quals mostra la taula, s’han d’instal·lar en superfície, i les connexions s’han de fer a l’interior de la caixa.

Els cables aïllats armats amb fils galvanitzats –les referències dels quals trobareu en la taula– i sense tub protector han de tenir una tensió assignada de 0,6/1 kV i han de discórrer per l’interior dels buits de la construcció o, si van per la superfície, han d’anar fixats mitjançant dispositius hidròfugs i aïllants.

Aparellatge. Tots els aparells de protecció, maniobra i connexió que formen part de la instal·lació elèctrica han de presentar un nivell de protecció corresponent a l’índex IPX1. Les carcasses i les parts accessibles de l’aparellatge no poden ser metàl·liques.

Receptors. De la mateixa manera, els receptors d’enllumenat han de presentar el mateix índex de protecció contra la humitat, IPX1.

Si als locals l’aigua es manifesta durant llargs períodes en forma de bafs o de llot o fang a terra, també es consideren locals molls. Les instal·lacions a la intempèrie estan subjectes a l’efecte de la pluja i altres fenòmens meteorològics, per la qual cosa aquestes instal·lacions s’inclouen en aquest apartat.

Cal tenir en compte que no es consideren locals molls ni les dutxes ni les piscines, ja que per a aquestes instal·lacions el REBT ja té unes instruccions tècniques complementàries particulars (com, per exemple, la ITC-BT-31). La ITC-BT-09 només preveu els locals on la humitat es condensa en forma d’aigua però l’aigua no raja de manera permanent.

De la mateixa manera que la humitat afectava les instal·lacions en forma de contactes indirectes i corrosió dels materials, les gotes d’aigua i el baf no fan més que empitjorar aquests defectes. La manera d’evitar-ho segueix la que es fa servir en el cas dels locals humits: cal aïllar les instal·lacions protegint els recintes respecte de l’aigua.

Tot seguit es detallen les característiques que ha de tenir el material elèctric en el cas de les instal·lacions elèctriques en llocs i locals molls.

Canalitzacions elèctriques. Les canalitzacions als locals molls han de ser estanques i respectar el grau de protecció IPX4 corresponent a les projeccions d’aigua. Els tipus de cables recomanats per a les instal·lacions en locals molls són els mateixos que els tipus de cables que es fan servir en el cas d’instal·lacions en locals humits:

• Cables aïllats a l’interior de tubs. Els conductors han de tenir una tensió assignada entre 450 V i 750 V i han de discórrer per l’interior de tubs, per la superfície o encastats segons disposa la ITC-BT-21.
• Cables aïllats a l’interior de canals aïllants. Els conductors han de tenir una tensió assignada entre 450 V i 750 V i han de discórrer per l’interior de canals col·locades a la superfície. Les connexions s’han de fer a l’interior de caixes.

Aparellatge. Qualsevol aparell elèctric s’ha de situar a l’exterior de la instal·lació per minimitzar l’efecte de l’aigua. Si això no és possible, cal que els aparells presentin un grau IPX4 de protecció contra les projeccions d’aigua o bé instal·lar-los a l’interior de caixes que sí tinguin aquest grau de protecció.

Dispositius de protecció. El Reglament diu que tots els circuits elèctrics han de dur dispositius de protecció en funció de la potència que carreguin i també del nombre total de circuits que formin la instal·lació. Quan un circuit elèctric deriva cap a l’interior d’un recinte moll, cal afegir, a l’inici d’aquest circuit, un element addicional de protecció (un petit interruptor automàtic o PIA, i/o un interruptor diferencial o ID) dedicat en exclusiva al recorregut que el circuit fa a la instal·lació.

Receptors. Els receptors d’enllumenat han d’estar protegits contra les projeccions d’aigua amb un grau de protecció corresponent a l’IPX4.

Tant l’alumini com el coure són materials bàsics en les intal·lacions elèctriques com a elements conductors més comuns i més utilitzats. Les prestacions elèctriques d’aquests metalls es fonamenten en la seva baixa resistivitat, és a dir, en la capacitat per permetre el pas del corrent a través d’ells.

La manera de protegir la instal·lació contra el risc de corrosió s’ha de basar com en la resta de casos analitzats en l’aïllament mecànic dels components elèctrics per mitjà de les proteccions de les envolupants.

L’ús de cintes adequades, pintures o greixos pot significar una protecció complementària adequada per al tipus d’instal·lació elèctrica en locals amb risc de corrosió.

A hores d’ara ja s’haurà fet evident que el fil conductor de la ITC-BT-30 són les mesures per evitar els desperfectes que pot causar a les instal·lacions la intromissió de petites partícules a les parts metàl·liques que poden generar defectes generals d’aïllament o l’augment de la resistència. En conseqüència, la pols és l’altre element a considerar un cop s’han analitzat les partícules líquides i gasoses.

Aquí cal fer un gir en les condicions d’aplicació de la instrucció tècnica ITC-BT-30. Si fins ara s’havia restringit als defectes produïts per petites partícules en formes diferents, ara passa a detallar les condicions dels locals sotmesos a altes temperatures. Es parla d’altes temperatures quan la calor es manté permanentment per sobre els 35 °C o bé passa freqüentment dels 40 °C.

Els riscos que les temperatures elevades comporten per a les instal·lacions elèctriques presenten dos aspectes diferents. D’una banda, poden malmetre els materials aïllants que no estiguin preparats per suportar aquestes temperatures. De l’altra, la resistència dels materials augmenta per causa de l’efecte que la temperatura té en la resistivitat i, en conseqüència, cal rectificar el corrent màxim admissible per evitar l’escalfament provocat per l’efecte Joule. Les prescripcions del REBT i les ITC consideren totes dues situacions.

Tothom sap que en l’elecció d’un cable en primer lloc cal tenir en compte la secció del conductor i s’ha de dimensionar seguint els criteris coneguts d’intensitat màxima admissible, caiguda de tensió i corrent de curtcircuit. Els catàlegs dels fabricants també incorporen dades sobre les característiques tèrmiques i mecàniques del seu aïllant.

La temperatura ambient que el Reglament considera normal és de 25 °C. Per sobre o per sota d’aquest valor, el Reglament fa rectificar els valors obtinguts –a l’alça o a la baixa– amb els factors de correcció corresponents. Per aquesta raó la majoria dels cables porten aïllants que resisteixen fàcilment aquestes temperatures.

Si les temperatures ambient que han de suportar els cables són superiors a 25 °C, aleshores les matèries plàstiques o elastòmers que els formen han d’estar adequats a la nova temperatura. Es recomana que els cables que s’utilitzin en instal·lacions sotmeses a altes temperatures es puguin fer servir en ambients de fins a 50°C.

La taula deixa constància dels tipus de cables que recomana la Guia tècnica per a les instal·lacions en locals a temperatura elevada i les seves característiques.

En darrer terme, també cal tenir en compte l’adaptació de l’aparellatge a les temperatures elevades. Des del punt de vista elèctric però també des del punt de vista mecànic, ja que una temperatura elevada pot provocar dilatacions i estovaments en els materials que conformen els aparells, i d’aquesta manera debilitar-los davant els esforços mecànics que han de suportar.

Si la temperatura del locals es manté a temperatures ambientals per sota dels -20 °C, aleshores cal tenir en consideració allò que el Reglament estableix per a locals a temperatures molt baixes.

L’aïllament i els altres elements de protecció del material elèctric utilitzat han de tenir, en conseqüència, la propietat de no patir cap deteriorament a la temperatura a què s’han d’utilitzar. Per la seva banda, els aparells elèctrics també han de poder suportar els esforços resultants de les condicions ambientals a què es veuran sotmesos.

La tecnologia entorn dels acumuladors avança molt de pressa impulsada en bona mesura per la revolució de les noves tecnologies i l’enorme varietat de gadgets que dia a dia ens acompanyen. Tots portem a sobre com a mínim un telèfon mòbil i un ordinador portàtil que funcionen gràcies a l’acumulador que duen incorporat. Tot i això, encara és força habitual trobar bateries d’acumuladors d’àcid-plom, ja que la relació entre el seu cost i la seva capacitat encara és molt eficient.

L’expressió que encapçala aquest apartat és la manera acurada d’usar les paraules bateria i acumulador.

Els riscos que presenten els locals amb bateries d’acumuladors es manifesten en dos aspectes diferents:

• Els derivats de l’emissió de gasos i, per tant, associats als locals amb risc de corrosió.
• Els riscos provinents de l’explosió dels gasos.

Els locals amb acumuladors s’han d’ajustar als requeriments que s’aplicaven en els casos de locals amb risc de corrosió, però la presència de vapors explosius ens farà afegir encara altres requeriments com, per exemple:

• Els locals on es troben els acumuladors han de ser habitacions que han de poder rebre la visita del personal que s’encarregui del seu manteniment i la reparació dels elements avariats. Ha de ser, doncs, una habitació on la possible presència de persones afegeixi encara més mesures de seguretat al voltant de les instal·lacions elèctriques. Com tothom sap, l’electricitat és un dels detonants més perillosos que hi ha en entorns explosius. Es fa necessari, aleshores, que la instal·lació es faci d’acord a aquests condicionants.
• La sala ha d’estar proveïda de ventilació natural o forçada que garanteixi una renovació perfecta i ràpida de l’aire. Els vapors evacuats no han de penetrar als locals contigus.
• Si hi ha il·luminació artificial, ha d’utilitzar únicament làmpades d’incandescència o de descàrrega, les quals han de ser d’un material apropiat per suportar l’ambient corrosiu i evitar la penetració dels gasos al seu interior.
• Els acumuladors que no assegurin per sí mateixos un aïllament suficient entre les parts en tensió i el terra de la instal·lació han de presentar un aïllament suplementari, el qual, al seu torn, no es vegi afectat per la humitat. La ubicació d’aquest aïllament complementari ha de permetre que es duguin a terme amb comoditat les tasques de manteniment i de substitució.
• Els passadissos de servei han de tenir una amplada mínima de 0,75 m.
• Si la tensió de servei dels acumuladors és superior als 75 V amb relació al terra de la instal·lació i hi ha parts metàl·liques que són susceptibles de tocar-se de manera accidental, el terra dels passadissos de servei ha de ser aïllat elèctricament.

En la figura es pot veure la distribució real d’un grup d’acumuladors en un local destinat a aquest efecte.

Els locals afectes a un servei elèctric són locals destinats a l’explotació d’instal·lacions elèctriques. L’accés està restringit al personal autoritzat i qualificat. En certa manera es pot dir que l’electricitat és la matèria primera o l’eina de treball i, en conseqüència, les mesures prescrites per la instrucció tècnica no van adreçades a evitar els contactes elèctrics accidentals com en la resta de casos estudiats fins ara sinó que s’adrecen a establir mesures ergonòmiques que garanteixin la comoditat del personal en l’ús de les instal·lacions.

L’accés als locals afectes a un servei elèctric ha de tenir una alçada mínima de 2 m, ha d’estar lliure de qualsevol obstacle i la seva amplada no pot ser inferior a 0,70 m. L’obertura ha de ser sempre cap a l’exterior per facilitar la fugida del personal en cas d’accident. La porta, a més, ha de disposar de pany i clau per poder tancar la instal·lació quan no hi quedi ningú.

Els desplaçaments per l’interior també s’han de poder fer de manera còmoda i confortable. El local afecte a un servei elèctric ha de disposar d’enllumenat de seguretat. Cal evitar els passos estrets que afavoreixin contactes involuntaris amb elements actius. Els passadissos de servei han de tenir 1,90 m d’alçada, la qual s’haurà d’elevar fins a 2,30 m si en la part superior del recinte hi ha peces no protegides en tensió. La figura mostra les dimensions que han de tenir els locals afectes a un servei elèctric.

En aquest plànol esquemàtic de la planta apareixen detallades les dimensions que estableix la instrucció tècnica complementària ITC-BT-30. Si l'emplaçament del recinte, però, es troba sota rasant, ha de disposar d'un clavegueró per a l'evacuació d'aigües en cas de pluja.

L’amplada del passadís de servei varia en funció de la presència o no de material sota tensió i/o instruments mesuradors. Les mides mínimes són les següents:

• 1,10 m si conté instruments o aparells que s’han d’observar contínuament o manipular.
• 1,30 m si conté peces nues, no protegides, sota tensió.
• 0,80 m si no hi ha elements sota tensió en cap banda del passadís.

El procés de muntatge de les instal·lacions elèctriques en locals especials ha de seguir els passos que es detallen a continuació:

• Selecció o adaptació del material comercial. A partir de les exigències tècniques que imposa el Reglament cal contactar amb el vostre proveïdor habitual o bé consultar els catàlegs disponibles en el web per escollir el material que utilitzareu en el muntatge. No sempre les característiques que exigeix la normativa de baixa tensió es troben disponibles en les condicions que a vosaltres com a empresa instal·ladora us convenen. Per tant, cal fer una tasca d’interpretació tècnica dels requeriments per garantir que el material del qual disposeu garanteix i compleix les prescripcions de la instrucció sobre el local de característiques especials.
• Definició del traçat de la instal·lació. Sobre el plànol del local heu de marcar inicialment les zones per les quals es vol fer circular la instal·lació. Els criteris que heu de seguir en aquest procés s’han de basar en primer lloc en l’optimització del traçat, és a dir, a fer que sigui el més curt possible a fi d’estalviar material. Però també cal considerar les instal·lacions prèvies del local (si n’hi ha) per no interferir entre elles i respectar les distàncies mínimes obligatòries. En el cas de les instal·lacions en locals de característiques especials, també cal definir un traçat que eviti al màxim la proximitat als elements ambientals que condicionen la instal·lació amb la intenció de minimitzar-ne els efectes nocius corresponents.
• Preparació del local. En funció del tipus d’instal·lació que s’esculli i segons el tipus de canalització que es fa servir, cal preparar les canals a la paret per enterrar posteriorment les canalitzacions i les caixes de connexió. En cas de canalitzacions soterrades és molt important respectar el traçat de la instal·lació que hàgiu definit per, d’una banda, evitar conflictes amb les instal·lacions anteriors i, de l’altra, facilitar les tasques de reparació si en el futur hi sorgeix una avaria.
• Muntatge de l’aparellatge. Un cop preparat el local segons el traçat establert cal enterrar a la paret o fixar superficialment tot l’aparellatge: canalitzacions, caixes de connexions, quadres de distribució, quadres de protecció, bases de presa de corrent, etc. segons ho determini l’esquema topogràfic unifilar de la instal·lació. En el procés de muntatge de l’aparellatge cal vigilar sobretot que tots els elements siguin manipulats amb cura, per no afectar-ne les propietats mecàniques i tèrmiques, fonamentals a l’hora de mantenir la instal·lació en condicions òptimes de funcionament en qualsevol de les seves circumstàncies de treball especial.
• Muntatge de la instal·lació. Sovint hem insistit que qualsevol instal·lació elèctrica consisteix en el transport de l’energia elèctrica des d’algun punt de distribució fins al receptor, el qual convertirà l’energia elèctrica en alguna altra forma d’energia com ara calor, llum o moviment. El transport es fa exclusivament a través de cable elèctric, segons el tipus de cable que haureu escollit prèviament i d’acord amb les condicions i les característiques dels locals especials. Un cop tot l’aparellatge ja és a punt, cal procedir a interconnectar les parts i establir els canals de conducció de l’electricitat a fi d’aconseguir tancar el circuit. La importància d’aquest procés rau en la qualitat de les connexions. En aquest punt és a on posteriorment poden sorgir més defectes si, a l’hora de connectar els cables amb els aparells i els receptors, no es procedeix amb cura.
• Connexió a l’alimentació. El punt final de qualsevol instal·lació elèctrica és la connexió a l’alimentació. Sempre que es treballi amb instal·lacions que poden presentar algun tipus d’energia o voltatge cal recordar i respectar les cinc regles d’or del treball amb tensió. Així, un cop us hàgiu assegurat de l’absència de tensió en la font, heu de fer la connexió de la instal·lació a l’alimentació. Posteriorment, haureu de seguir en sentit invers les cinc actuacions d’or i ja podreu procedir a verificar el funcionament correcte de la instal·lació que ha quedat així finalitzada.

La normativa ISO 9000 és un punt de referència pel que fa als aspectes de qualitat en qualsevol procés tant de fabricació com de servei. La norma descriu les condicions i les característiques que han de tenir tots els processos, sigui quina sigui la seva finalitat, per complir amb el compromís de qualitat.

Al començament del segle XX, el concepte de qualitat anava estretament associat a un increment considerable del cost del producte. S’interpretava la qualitat només com un augment dels processos associats o bé com una millora en els elements primers que hi intervenien. Per entendre’ns es creia que un producte tenia més qualitat només quan s’hi afegien més components i els materials eren més bons. Es tracta del model que podríem anomenar americà perquè els primers exemples els trobem en les línies de producció de les empreses dels Estats Units d’Amèrica del Nord, en les quals es van col·locar operaris que inspeccionaven les peces un cop fabricades i en separaven les que no havien quedat bé amb la finalitat de reduir el nombre de productes defectuosos.

La desfeta econòmica del Japó després de la II Guerra Mundial va obligar aquest país a fabricar els productes que es comercialitzaven a Europa i Amèrica amb una qualitat millor i a un cost inferior. El canvi de model va aparèixer en el moment en què la qualitat es va desplaçar des de les inspeccions finals al procés productiu. El lema d’aquest nou model és que la qualitat es fabrica. El sentit d’aquestes paraules és el següent: els costos de rebutjar tot allò que no ha sortit bé són molt elevats; en canvi, és molt més eficient analitzar les causes dels defectes i actuar sobre allò que provoca els problemes; és a dir, cal actuar sobre el procés de producció en el moment de la fabricació, i no un cop el producte ha estat fabricat.

Basades en aquesta filosofia van aparèixer les anomenades eines de la qualitat, un conjunt de procediments fonamentats en l’anàlisi estadística que volen descobrir l’origen dels defectes.

El model japonès va arrelar a tot el món i avui dia resulta impensable un procés productiu en el qual no s’analitzin els defectes per mirar d’establir-ne les causes. Tanmateix, l’evolució del mercat i l’enorme competitivitat que s’ha imposat arreu del planeta han fet que no n’hi hagi prou de fabricar bé i que calgui buscar alguna cosa més, alguna cosa diferent que marqui diferències subtils, a voltes difícilment interpretables, alguna cosa que afavoreixi que un client esculli un producte i no un altre.

En aquest context és quan la satisfacció del client apareix com l’objectiu final. No tan sols cal fabricar sense defectes, sinó que la persona que rep el nostre producte o el nostre servei se n’ha de poder adonar i s’ha de sentir satisfeta amb la tria que ha fet. Aquest nou gir en el que s’ha anomenat el compromís de la qualitat cerca evitar d’entrada la possibilitat que hi hagi defectes. Cal treballar no en la cerca dels problemes, sinó en la seva eliminació total. Només així es podrà fabricar amb zero defectes.

De fet, avui en dia, sembla ja del tot impossible concebre una empresa sense tenir en compte tots aquests altres factors que sens dubte decantaran la balança dels possibles compradors en un o altre sentit.

L’aplicació dels conceptes i procediments de qualitat establerts per les insta.lacions elèctriques en general en el muntatge d’instal·lacions en locals de característiques especials ha de partir sempre d’un coneixement exhaustiu d’allò que el client vol. Com a responsables de la instal·lació especial, heu de conèixer molt bé la reglamentació i els requeriments tècnics que la normativa us exigeix. Però, això no obstant, l’aplicació d’aquests coneixements en una instal·lació concreta pot tenir moltes i diverses interpretacions.

En primer lloc, la selecció dels productes s’ha de fer considerant les necessitats específiques del local i del client. No és el mateix un local dedicat a la rentada de cotxes que un laboratori d’homologacions, en el qual es treballa amb aigua, o una instal·lació a la intempèrie. De la mateixa manera, no és el mateix un forn d’aliatge industrial que el forn d’un restaurant. Tot i que el primer lloc formi part dels locals molls i que el segon sigui un tipus de locals sotmesos a temperatures elevades, i la reglamentació sigui efectivament la mateixa, el muntatge final no tindrà les mateixes exigències en un cas i en l’altre.

Els acabats dels aparells, la polidesa en el muntatge o les verificacions posteriors que del muntatge esperarien uns i altres no coincidiran en absolut. En el cas dels alts forns s’ha de donar prioritat a la fiabilitat, per exemple, en el laboratori d’homologacions caldria considerar la precisió i, en darrer terme, en el restaurant, els acabats i la polidesa.

Tanmateix, el concepte de qualitat mai no ha exclòs en la seva evolució els estadis anteriors. I això vol dir que, tot i que l’objectiu final sigui la satisfacció del client, continuen essent necessàries la política de zero defectes, les anàlisis de fallades i conseqüències i, en darrer terme, la verificació final del producte que garanteixi que s’han satisfet les demandes prèvies. En conseqüència, inclosos en el terme de qualitat, les instal·lacions elèctriques especials han de satisfer les exigències més bàsiques. Caldrà, doncs, verificar les instal·lacions des de qualsevol punt de vista. No us heu de limitar només als paràmetres que el Reglament exigeixi sinó que us heu d’anticipar a les necessitats tècniques i d’ús dels clients, satisfer-les i comprovar que el resultat ha estat tal com s’esperava.