Manteniment, avaries, prevenció de riscos laborals i protecció ambiental

Les característiques i les prestacions de l’enllumenat es modifiquen i degraden amb el pas del temps. Una explotació correcta i un bon manteniment permeten conservar la qualitat de la instal·lació, assegurar-ne el millor funcionament possible.

A més, les tasques de manteniment permeten aconseguir un estalvi indirecte d’energia, ja que, si no es fessin, una proporció important de l’energia consumida en lloc de traduir-se en energia lumínica s’acabaria utilitzant per compensar l’envelliment dels llums, la brutícia dels sistemes òptics i els tancaments dels aparells d’enllumenat.

A més, s’han de tenir en compte els desperfectes mecànics l’origen dels quals són actes de vandalisme, cops ocasionats per accidents de trànsit, fenòmens de vibracions degudes a l’acció del vent, efectes de la radiació ultraviolada sobre els tancaments de plàstic dels aparells d’enllumenat, accions de corrosió, etc.

Finalment, cal tenir en compte les fallades elèctriques, que tenen com a causes més freqüents l’envelliment dels diferents components de la instal·lació d’enllumenat exterior, conductors i diferents xarxes elèctriques; l’oxidació i l’afluixament dels contactes elèctrics; en els defectes en els dispositius i en els sistemes de posada a terra; i en les ruptures de conductors degudes a treballs i lliscaments del terreny entre d’altres.

La implantació d’aquest tipus d’instal·lacions a la intempèrie, la qual cosa comporta el risc que els elements instal·lats acabin essent accessibles, com també la funció important que aquestes instal·lacions tenen en matèria de seguretat, obliguen a vetllar perquè funcionin correctament.

Per tant, i a fi d’evitar la degradació de les instal·lacions d’enllumenat exterior pel pas del temps, cal dur a terme una doble tasca adequada: primer de manteniment preventiu, que ha d’establir una programació en el temps d’una sèrie d’intervencions sistemàtiques, i un manteniment correctiu, consistent en una sèrie d’operacions necessàries per restaurar les instal·lacions avariades o que s’han deteriorat a fi d’assolir un funcionament correcte.

Manteniment preventiu: programació i periodicitat. La programació del manteniment preventiu i la seva periodicitat s’ha d’establir tenint en compte la vida mitjana i depreciació lumínica dels llums, la brutícia dels llums en funció de la seva estanquitat i grau de contaminació atmosfèrica, pintat de suports, verificació i revisió de quadres d’enllumenat, etc.

Els treballs de manteniment preventiu han d’incloure, entre d’altres, les accions planificades següents:

• Reposició de llums.
• Verificació, conservació i neteja dels llums.
• Verificació i conservació dels equips auxiliars.
• Verificació i conservació dels suports.
• Verificació, conservació i neteja d’armaris i de materials d’encesa i apagada.
• Verificació i conservació de les canalitzacions elèctriques.
• Control de rases.
• Control i regulació de grups semafòrics.

En la taula trobareu un exemple de programació del manteniment preventiu en el qual s’assenyala la periodicitat que cal seguir en les operacions.

Manteniment correctiu. Per definició el manteniment correctiu no es planifica, però cal tenir uns materials en estoc i personal qualificat perquè les intervencions siguin ràpides i eficaces. Aquest tipus de manteniment té per objecte la reparació d’avaries que són produïdes per causes alienes i la realització de treballs no sistemàtics que tot i així són necessaris atès el seu caràcter ocasional i no formen part de la programació del manteniment preventiu.

Entre les operacions i actuacions que inclou el manteniment correctiu cal esmentar les següents:

• El reemplaçament de qualsevol material que es consideri defectuós com a conseqüència d’accidents de trànsit, actes de vandalisme, etc.
• La reparació de les avaries ocasionades per fallades elèctriques o mecàniques dels elements de les instal·lacions d’enllumenat públic al més aviat possible.
• La reposició de punts de llum i reparació d’avaries, produïdes per obres de tercers, accidents de circulació, vandalisme, robatori, etc.
• La reposició de trams de línies d’alimentació en condicions de funcionament o seguretat deficients.
• L’ampliació puntual de punts de llum.
• La millora i l’ampliació de quadres de comandament.
• El subministrament i la substitució de tots els capçals o carcasses i òptiques dels semàfors.
• Qualsevol altre treball similar.

Hi ha un seguit d’avaries habituals que es donen en les instal·lacions d’enllumenat exterior. La taula en mostra els tipus principals i n’assenyala les causes possibles.

L’equipament adequat per dur a terme les tasques de manteniment inclou els elements següents:

• Locals. Cal disposar d’un local, el més proper possible a la zona de treball, apropiat per encabir el taller, eines, maquinària i vehicles, oficines i magatzem.
• Personal. El personal ha de està format per:
  • Un responsable tècnic titulat, d’experiència acreditada, que ha de tenir autoritat plena per resoldre els problemes.
  • Un equip de treball format per un oficial electricista i un ajudant electricista, en torn normal per cobrir les necessitats del servei d’inspecció, detecció i reparació immediata.
• Vehicles. El parc de vehicles ha d’estar format per:
  • Un vehicle cistella per fer treballs fins a 14 m d’altura.
  • Vehicles lleugers.
  • Una escala amb rodes de fins a 9 m per a llocs estrets.
  • S’ha de poder disposar d’un camió cistella i/o una grua per a treballs a una altura superior a 14 m.
• Eines i equips. Entre les eines necessàries per dur a terme les tasques de manteniment s’inclouen:
  • Mesurador d’aïllament i terra.
  • Pinces voltamperimètriques.
  • Analitzador de circuits (registra mesures de tensió, intensitat, potències, factor de potència).
  • Luxímetre mòbil sobre vehicle, que permeti fer lectures contínues o un de manual.
  • Localitzador-traçador d’avaries subterrànies (model Dynatel de 3 M o similar).
  • Ecòmetre localitzador de fallades en les conduccions.
  • Grups de soldadura autògena i elèctrica.
  • Grup electrogen de potència mínima 3 CV (aconsellat).
  • Petita maquinària auxiliar, perforadores, percussors, etc.
• Materials. Cal disposar d’un estoc dels materials d’ús més habitual a fi de poder dur a terme les reparacions.

D’acord amb allò que exposa la guia tècnica de l’INSHT, la qual desenvolupa una ajuda per al tractament del risc elèctric a partir del text del Reial decret 614/2001, de 8 de juny, que tracta de les disposicions mínimes per a la protecció de la salut i seguretat dels treballadors davant del risc elèctric, trobem les definicions següents:

• 1. Risc elèctric és el risc originat per l’energia elèctrica. Inclou específicament els riscos següents:
  • a) Xoc elèctric per contacte amb elements en tensió (contacte elèctric directe) o amb masses posades accidentalment en tensió (contacte elèctric indirecte).
  • b) Cremades per xoc elèctric o per arc elèctric.
  • c) Caigudes o cops com a conseqüència de xoc o arc elèctric.
  • d) Incendis o explosions originats per l’electricitat.
• 2. Lloc de treball és qualsevol lloc al qual el treballador pot accedir en raó del seu treball.
• 3. Instal·lació elèctrica és el conjunt dels materials i equips d’un lloc de treball mitjançant els quals es genera, converteix, transforma, transporta, distribueix o utilitza l’energia elèctrica. S’inclouen com a instal·lació elèctrica:
  • les bateries,
  • els condensadors
  • i qualsevol altre equip que emmagatzemi energia elèctrica.
• 4. Procediment de treball és la seqüència de les operacions a desenvolupar per fer un determinat treball, amb inclusió dels mitjans materials (de treball o de protecció) i humans (qualificació o formació de personal) necessaris per dur-lo a terme. Es recomana que els procediments relatius als treballs en instal·lacions elèctriques o a prop d’aquestes estiguin formulats per escrit.
• 5. Alta tensió, baixa tensió i tensions de seguretat són les definides com a tals en els reglaments electrotècnics.
• 6. Treballs sense tensió són els treballs que es duen a terme en instal·lacions elèctriques després d’haver pres totes les mesures necessàries per mantenir la instal·lació sense tensió.

• 7. Zona de perill o zona de treballs en tensió és l’espai al voltant dels elements en tensió on la presència d’un treballador desprotegit representa un risc greu i imminent que es produeixi un arc elèctric, o un contacte directe amb l’element en tensió, tenint en compte els gestos o moviments normals que pot efectuar el treballador sense desplaçar-se. On no s’interposi una barrera física que garanteixi la protecció enfront d’aquest risc, la distància des de l’element en tensió al límit exterior d’aquesta zona ha de ser la reglamentària.
• 8. Treball en tensió és el treball durant el qual un treballador entra en contacte amb elements en tensió, o entra a la zona de perill, bé sigui amb una part del cos o amb les eines, equipament, dispositius o materials que manipula. No es consideren treballs en tensió les maniobres i els mesuraments, els assajos i les verificacions definides en els apartats 9 i 10 que s’exposen tot seguit.

• 9. Maniobra és la intervenció concebuda per canviar l’estat elèctric d’una instal·lació elèctrica que no implica el muntatge ni el desmuntatge de cap element. Es poden distingir dues classes de maniobres:
  • a) Les maniobres encaminades a modificar l’estat elèctric d’una instal·lació elèctrica, amb la finalitat d’utilitzar un equip, tancar o obrir un circuit, engegar o parar equips dissenyats per ser utilitzats d’aquesta manera sense riscos, sempre que això sigui raonablement executable.
  • b) Les maniobres de connexió o desconnexió de les instal·lacions per fer-hi treballs.
• 10. Mesuraments, assajos i verificacions són les activitats concebudes per comprovar el compliment de les especificacions o condicions tècniques i de seguretat necessàries per al funcionament adequat d’una instal·lació elèctrica, en les quals s’inclouen les actuacions dirigides a comprovar-ne l’estat elèctric, mecànic o tèrmic, l’eficàcia de les proteccions, els circuits de seguretat o maniobra, etc.
• 11. Zona de proximitat és l’espai delimitat al voltant de la zona de perill, des del qual el treballador la pot envair de manera accidental. On no s’interposi una barrera física que garanteixi la protecció enfront del risc elèctric, la distància des de l’element en tensió al límit exterior d’aquesta zona ha de ser la reglamentària.
• 12. Treball en proximitat és el treball durant el qual el treballador entra, o pot entrar, a la zona de proximitat sense entrar a la zona de perill, bé amb una part del cos, o amb les eines, l’equipament, els dispositius o els materials que manipula.
• 13. Treballador autoritzat és el treballador que ha estat autoritzat per l’empresari per fer determinats treballs amb risc elèctric, sobre la base de la seva capacitat per fer-los de manera correcta, segons els procediments que estableix el Reial decret 614/2001, de 8 de juny.
• 14. Treballador qualificat és el treballador autoritzat que té coneixements especialitzats en matèria d’instal·lacions elèctriques gràcies a la seva formació acreditada, professional o universitària, o a l’experiència certificada de dos o més anys.
• 15. Cap de treball és la persona designada per l’empresari perquè assumeixi la responsabilitat efectiva dels treballs.

Pel que fa a la normativa legal relacionada amb la prevenció de riscos laborals, hem de tenir en compte les lleis i els reials decrets següents que s’assenyalen a continuació:

• Llei 31/1995, de 8 de novembre, de prevenció de riscos laborals.
• Reial decret 39/1997, de 17 de gener, pel qual s’aprova el Reglament dels serveis de prevenció.
• Reial decret 486/1997, sobre disposicions mínimes de seguretat i salut en els llocs de treball.
• Reial decret 614/2001, de 8 de juny, sobre disposicions mínimes per a la protecció de la salut i seguretat dels treballadors enfront del risc elèctric.
• Reial decret 773/1997, de 30 de maig, sobre disposicions mínimes de seguretat i salut relatives a la utilització pels treballadors d’equips de protecció individual.
• Reial decret 1407/1992, de 20 de novembre, sobre comercialització d’equips de protecció individual (modificacions: Reial decret 159/1995, de 3 de febrer, i Ordre de 20 de febrer de 1997).
• Reial decret 485/1997, de 14 d’abril, sobre disposicions mínimes en matèria de senyalització de seguretat i salut en el treball.
• Reial decret 1215/1997, de 18 de juliol, pel qual s’estableixen les disposicions mínimes de seguretat i salut per a la seva utilització per part dels treballadors dels equips de treball.
• Reial decret 1955/2000, d’1 de desembre, pel qual es regulen les activitats de transport, distribució, comercialització, subministrament i procediments d’autorització d’instal·lacions d’energia elèctrica.
• Reial decret 1435/1992, de 27 de novembre, sobre màquines (modificat pel Reial decret 56/1995, de 20 de gener).
• Reial decret 400/1996, d’1 de març, sobre aparells i sistemes de protecció per a ús en atmosferes potencialment explosives.
• Directiva 73/23/CEE, sobre material elèctric destinat a utilitzar-se amb determinats límits de tensió [baixa tensió].

Pel que fa a la reglamentació electrotècnica, cal tenir present la legislació següent:

• Decret 3151/1968, de 28 de novembre. Aprova el Reglament de línies aèries d’alta tensió.
• Ordre d’11 de març de 1971. Normes per a instal·lacions de subestacions i centres de transformació.
• Reial decret 3275/1982, de 12 de novembre. Aprova el Reglament sobre condicions tècniques i garanties de seguretat en centrals elèctriques, subestacions i centres de transformació.
• Decret 2413/1973, de 20 de setembre. Aprova el Reglament electrotècnic per a baixa tensió i Ordre, de 31 d’octubre de 1973, per la qual s’aproven les instruccions complementàries denominades instruccions MI BT, conformement al que disposa aquest decret.
• Reial decret 842/2002, de 2 d’agost, pel qual s’aprova el Reglament electrotècnic per a baixa tensió (deroga el Decret 2413/1973, de 20 de setembre, i l’Ordre, de 31 d’octubre de 1973, indicats més amunt).

El Reial decret 614/2001, de 8 de juny, tracta de les disposicions mínimes per a la protecció de la salut i la seguretat dels treballadors davant del risc elèctric.

Recordeu que el Reial decret 614/2001 definia el risc elèctric com el risc originat per l’energia elèctrica i incloïa específicament els riscos següents:

• Xoc elèctric per contacte amb elements en tensió (contacte elèctric directe), o amb masses posades accidentalment en tensió (contacte elèctric indirecte).
• Perquè es produeixi un xoc elèctric, el cos humà ha d’estar sotmès a una tensió quan toca dos punts de la instal·lació que es troben a un potencial diferent. En aquest cas apareix un corrent elèctric que creua el cos humà i per certs valors pot causar danys.
• Cremades causades pel xoc elèctric o per l’arc elèctric.
• Caigudes o cops com a conseqüència del xoc o l’arc elèctrics.
• Incendis o explosions originats per l’electricitat.

Hi ha una sèrie de factors que intervenen en el risc elèctric i són:

A) La intensitat del corrent que passa pel cos humà. Com més intensitat i més dura el contacte elèctric, més greus en són els efectes. La tensió del contacte no és la causant directa dels danys, sinó la indirecta, ja que és la que fa possible el pas del corrent, el qual és el causant de les ferides (en la taula trobareu assenyalats els efectes que provoca l’electricitat en passar pel cos d’un ésser humà). Aplicant la llei d’Ohm veiem que:

En què I és el corrent que circula pel cos, U és la tensió del contacte, i Rt és la resistència que ha de creuar el corrent incloent la del cos humà.

B) El temps d’exposició al risc. Els contactes en corrents de 50 Hz, amb una durada inferior a 25 ms, no produeixen fibril·lació ventricular per sota dels 2000 mA. En la figura s’assenyalen els efectes que produeix un corrent altern de freqüència compresa entre 15 Hz i 100 Hz i amb un recorregut entre la mà esquerra i els dos peus.

En la figura, sobre els efectes que el pas del corrent provoca al cos, es poden distingir indicades per nombres quatre zones:

• Zona 1, en la qual habitualment no hi ha cap reacció.
• Zona 2, en la qual habitualment no hi ha cap efecte fisiològic perillós.
• Zona 3, en la qual habitualment no hi ha cap dany orgànic, tot i que és probable l’aparició de contraccions musculars que dificulten la respiració, aturades temporals del cor sense arribar a la fibril·lació ventricular, etc.
• Zona 4, en la qual hi ha risc d’aturada cardíaca per fibril·lació ventricular, aturada respiratòria, cremades greus, etc.

Les lletres que hi ha en la part superior de la imatge assenyalen tres llindars a o el llindar de percepció, b o el de no deixar anar, i c, el de fibril·lació, que és 1a causa possible de mort per xoc elèctric. En aquest sentit c³ indica una probabilitat de mort més alta que en el cas c¹.

C) Trajectòria del corrent elèctric pel cos humà. El corrent elèctric segueix el camí més fàcil (el que oposa menys resistència). Les trajectòries més perilloses són les que afecten els pulmons, el cor o el cap. Les conseqüències de l’accident depenen dels òrgans del cos humà (cervell, cor, pulmons) que resultin travessats pel corrent elèctric. Les lesions més greus es produeixen quan el corrent elèctric circula entre els punts de contacte següents:

• Mà dreta - peu esquerre
• Mà esquerra - peu dret
• Mans - cap
• Mà dreta - tòrax - mà esquerra
• Mà - braç - colze
• Peu dret - peu esquerre

D) Naturalesa del corrent. Els efectes sobre el cos són diferents depenent de si el corrent és continu o altern. En el cas habitual de corrent altern de 50 Hz, el perill de fibril·lació ventricular és alt. Quan es tracta d’un corrent continu cal una intensitat quatre vegades superior a la del corrent altern per produir els mateixos efectes. Una intensitat alta en corrent continu durant molt temps pot produir una electròlisi a la sang i fer que hi apareguin bombolles de gas, les quals poden causar una embòlia gasosa. El corrent continu i l’altern de freqüències superiors a 10 kHz no produeixen fibril·lació ventricular, cosa que les fa menys perilloses, però produeixen cremades i malestar general.

E) Resistència elèctrica del cos humà. La impedància del cos humà és bàsicament resistiva i té un component capacitiu degut a la pell i altres factors. En la taula 9 trobareu assenyalats els valors de resistència del cos en funció de l’estat en què es troba la pell segons el que estableix la norma CEI 479. La resistència en el cos humà depèn dels aspectes següents:

• Resistència de la pell a l’entrada del corrent
• Resistència oposada pels teixits i òrgans
• Resistència de la pell a la sortida del corrent
• Superfície de contacte
• Humitat de la pell
• Pressió de contacte
• Tipus de calçat
• Humitat del terreny

Les maneres de protegir-vos d'un contacte elèctric directe són aïllar-vos amb una envolupant i mitjançant obstacles que us privin d'acostar-vos als potencials, i fer servir elements de tall automàtic de la instal·lació.

El contacte elèctric directe és el contacte d’una persona amb parts actives dels materials i els equips (figura), entenent com a parts actives els conductors i les parts conductores en tensió en servei normal, i també hi inclourem el conductor de neutre.

El contacte elèctric indirecte és el contacte d’una persona amb parts que tenen tensió elèctrica, el qual es produeix com a conseqüència d’un defecte en l’aïllament (figura).

Les maneres de protegir-vos d'un contacte elèctric indirecte són aïllar-vos amb una envolupant i mitjançant obstacles que us privin d'acostar-vos als potencials, i fer servir interruptors diferencials.

Efectes del pas de l’electricitat al cos i als materials. El pas de l’electricitat té efectes tant sobre el cos humà com sobre els materials. Pel que fa als efectes fisiològics de l’electricitat quan travessa el cos humà, els principals són:

• Aturada cardíaca, que es produeix en passar el corrent pel cor. Pot causar la mort o tenir conseqüències irreversibles.
• Fibril·lació ventricular o falta de sincronització entre les contraccions musculars del cor. El cor no pot retornar al ritme normal de manera espontània. La fibril·lació pot aparèixer amb corrents baixos durant 160 ms a 50 Hz, i és la causa principal de mort a conseqüència d’un xoc elèctric.
• Contracció muscular o contracció involuntària del múscul en una persona que rep una descàrrega. Aquesta contracció impedeix que l’accidentat se separi del conductor i perquè ho pugui fer cal tallar el corrent.
• Asfíxia, que es produeix quan es contrauen els músculs respiratoris.
• Cremades, les quals són produïdes pel calor que genera el pas del corrent elèctric. Les cremades poden ser internes o externes.
• Pèrdua del coneixement, que és la pèrdua de la consciència o el sentit.
• Embòlia gasosa. El contacte amb una intensitat alta en el corrent continu durant molt temps pot produir una electròlisi a la sang i causar l’aparició de bombolles de gas.

Pel que fa als efectes de l’electricitat als materials, s’ha de dir que el desgast més gran dels materials, fins al punt que pot arribar a ocasionar un incendi, amb els riscos que tot això comporta per a les persones, és el que prové de les sobreintensitats i les sobretensions.

L’excés de corrent que provoquen les sobreintensitats es dóna per dues causes:

• Sobrecàrregues, que es produeixen quan un corrent superior al nominal circula pel circuit, i tenen com a conseqüència un desgast dels aïllants per escalfament.
• Curtcircuits, que es produeixen quan hi ha una connexió accidental entre conductors actius, la qual dóna lloc a una intensitat molt elevada que destrueix el circuit.

Les sobretensions, en canvi, es produeixen quan en el circuit hi ha una tensió superior a la nominal. Hi ha dos tipus de sobretensions:

• Externes, que són produïdes per descàrregues atmosfèriques.
• Internes, que són produïdes per variacions de càrrega en la xarxa.

Les mesures de seguretat i de protecció individual són les que s’han d’adoptar per no prendre mal davant un possible accident de tipus elèctric. Però també cal conèixer els materials, les màquines i les eines que fareu servir i examinar un seguit d’equips de protecció individual que us poden ser d’utilitat, com també saber de quina manera es fa un treball sense tensió.

Atès que les instal·lacions es desgasten perquè se’n fa un ús inadequat, perquè es produeixen sobrecàrregues o bé perquè hi ha sobretensions, cal prendre una sèrie de mesures en el disseny que permetin evitar-ho. Aquestes mesures són les següents:

• Secció i aïllament reglamentaris dels conductors. Els conductors han de tenir la secció adequada en funció de la caiguda de tensió en la línia i l’escalfament dels conductors. Si bé, per raons d’ordre econòmic, la secció dels conductors pot acabar essent la més petita possible, cal que garanteixi que els cables no s’escalfin gaire i que la caiguda de tensió compleixi amb el que estipula el reglament.
• Aïllament dels receptors. Els receptors es classifiquen segons el seu aïllament en classes que van de la 0 fins a la 3:
  • Classe 0: aïllament normal sense presa de terra.
  • Classe 1: aïllament normal amb presa de terra.
  • Classe 2: doble aïllament sense presa de terra.
  • Classe 3: receptors per connectar a circuits de molt baixa tensió, sense circuits interns o externs que operin a diferents tensions.
• Protecció contra sobretensions. La instal·lació depèn de la probabilitat de patir tempestes amb aparat elèctric i les seves conseqüències. De proteccions contra sobretensions, n’hi ha de dos tipus:
  • Internes, que consisteixen en protectors de sobretensions al quadre de la instal·lació basats en varistors, que poden absorbir les sobretensions.
  • Externes, que consisteixen en diferents tipus de parallamps.

• Grau de protecció d’envolupants. Les envolupants dels equips elèctrics ofereixen protecció contra contactes elèctrics i protegeixen l’equip contra agents ambientals sòlids, líquids i mecànics.
• Protecció contra sobrecorrents. Els interruptors automàtics tèrmics o relés tèrmics combinats amb contactors ens protegeixen de sobrecàrregues. Els interruptors automàtics magnètics o els fusibles ens protegeixen de curtcircuits. Habitualment es munten interruptors automàtics magnetotèrmics.

El risc d’accidents augmenta quan s’empren motors o instruments portàtils. El material aïllant d’aquests aparells està sotmès a un desgast més gran. Els filferros conductors i els cables es danyen amb facilitat, i això pot provocar un curtcircuit.

Per evitar accidents deguts a l’electricitat mentre es treballa amb màquines elèctriques, cal tenir en compte les mesures de prevenció i control següents:

• Les parts que transmeten corrent han d’estar aïllades correctament. Els elements com les palanques i les rodes motrius han de ser d’un material aïllant.
• El mànec de les eines de mà ha d’estar recobert per un material aïllant que no ha de presentar desgast ni estar trencat.
• Les cobertes dels motors han d’anar proveïdes d’una descàrrega a terra.
• Les persones que treballen amb màquines elèctriques fixes han d’estar parades sobre un material que sigui aïllant.
• El terra ha d’estar sec, i així mateix la roba i les mans han d’estar seques i sense suor. L’aigua és molt bona conductora de l’electricitat.
• També cal evitar l’ús de roba que porti sivelles o elements metàl·lics perquè poden conduir l’electricitat i provocar un accident.
• El treballador ha de tenir a l’abast un interruptor d’emergència, el qual també ha d’estar a l’abast dels altres treballadors.
• En cas d’accident s’ha d’interrompre el subministrament d’energia immediatament, abans de donar els primers auxilis.
• Les instal·lacions elèctriques han de tenir fusibles o altres sistemes de protecció per als casos en què hi ha canvis en el subministrament de corrent.
• Els filferros i els cables de les màquines han d’estar fixats a la paret.
• Els circuits han d’estar instal·lats correctament i cal evitar l’ús de connexions improvisades.

Les eines elèctriques de mà solen reemplaçar les eines convencionals. Com que comporten un risc d’accident més alt, requereixen una capacitació millor per part del treballador, el qual ha de tenir en compte a més a més les recomanacions següents:

• Les eines elèctriques de mà han de tenir presa de terra.
• Cal utilitzar eines que estiguin ben aïllades, s’han de dur guants i calçat aïllants (dielèctrics).
• Les connexions elèctriques s’han revisar molt bé abans de començar el treball. Eviteu treballar en equips que tenen connexions improvisades, o cables sense aïllant o deteriorats. Cal informar immediatament el supervisor d’aquesta situació.
• Les extensions s’han d’estendre per complet, no s’han de deixar enrotllades o formant bucles, poden generar un efecte de condensador.
• Cal evitar parar-se sobre el terra humit mentre es treballi amb eines elèctriques. L’aigua és molt bona conductora de l’electricitat.
• Abans d’utilitzar una eina manual elèctrica, s’ha d’haver rebut formació per fer-ne ús.

Pel que fa als equipaments de protecció individual (EPI), la taula presenta els elements principals que integren els equips de protecció individual per dur a terme treballs en tensió, tot assenyalant-ne l’ús i l’aplicació.

Pel que fa a les mesures de protecció contra contactes elèctrics directes i indirectes, els reglaments electrotècnics estableixen:

• els sistemes de protecció que tenen per finalitat impedir els efectes de les sobreintensitats i sobretensions que, per causes diferents, es poden produir en les instal·lacions;
• les condicions que han de complir les instal·lacions per evitar els contactes directes i anul·lar els efectes dels indirectes, a l’efecte de garantir la seguretat general.

En aquest sentit té el seu interès destacar aquí les instruccions tècniques complementàries del REBT, les quals tracten de la protecció contra sobreintensitats (ITC-BT-22), contra sobretensions (ITC-BT-23) i contra contactes elèctrics directes i indirectes (ITC-BT-24). Així els sistemes de protecció davant contactes elèctrics directes i indirectes que preveu la ITC-BT-24 són:

• Protecció contra contactes elèctrics directes:
• Per recobriment de les parts actives
• Per mitjà de barreres o envolupants
• Per allunyament
• Mitjançant interruptors diferencials (complementària)
• Protecció contra contactes elèctrics indirectes:
• Per tall automàtic de la instal·lació
• Per ocupació d’equips de classe 2
• Per separació elèctrica de circuits
• Per connexió equipotencial local

Pel que fa al règim de revisió de les instal·lacions de baixa tensió, cal tenir en compte els casos següents:

• La revisió, com a mínim anual, de les preses a terra s’ha de fer en l’època en què el terreny està més sec, l’ha de dur a terme el personal tècnicament competent i en el seu decurs s’han de reparar amb caràcter d’urgència els defectes que hagin estat trobats (ITC-BT-18).
• A més de la inspecció inicial, que s’ha de fer una vegada executades les instal·lacions, les seves ampliacions o modificacions d’importància, i documentades prèviament davant l’òrgan competent de la comunitat autònoma, també s’ha de fer una inspecció periòdica cada cinc anys. En tots dos casos, les inspeccions les ha de fer un “organisme de control” autoritzat, el qual ha d’emetre un “certificat d’inspecció” (ITC-BT-05). Les instal·lacions que han de complir aquesta normativa són:
• Les instal·lacions industrials que necessiten un projecte segons el que estableix la ITC-BT-04, punt 3, amb una potència instal·lada superior a 100 kW.
• Els locals de concurrència pública
• Els locals amb risc d’incendi o d’explosió, de classe 1, excepte els garatges de menys de vint-i-cinc places.
• Els locals molls amb potència instal·lada superior a 25 kW.
• Les piscines amb potència instal·lada superior a 10 kW.
• Els quiròfans i les sales d’intervenció quirúrgica.
• Les instal·lacions d’enllumenat exterior amb potència instal·lada superior a 5 kW.

De l’annex II de la Guia tècnica sobre equips de protecció individual de l’INHST us hem triat el procediment següent:

• Supressió de la tensió. Una vegada identificats la zona i els elements de la instal·lació on s’ha de fer el treball, i llevat que hi hagi raons essencials per fer-ho d’una altra manera, s’ha de seguir el procés que es descriu a continuació i que es desenvolupa de manera seqüencial en cinc etapes:
  1. Desconnectar.
  2. Prevenir qualsevol possible realimentació.
  3. Verificar l’absència de tensió.
  4. Posar a terra i en curtcircuit.
  5. Protegir enfront d’elements propers en tensió, si escau, i establir una senyalització de seguretat per delimitar la zona de treball.

Fins que no s’han completat les cinc etapes no es pot autoritzar l’inici del treball sense tensió i s’ha de considerar en tensió la part de la instal·lació afectada.

No obstant això, per establir la senyalització de seguretat indicada en la cinquena etapa es pot considerar que a la instal·lació no hi ha tensió si s’han completat les quatre etapes anteriors i no es poden envair zones de perill d’elements propers en tensió.

La senyalització de seguretat permet, amb uns símbols normalitzats, mostrar missatges referents a la seguretat, per això és important conèixer-la bé.

Tot seguit trobareu els símbols reproduïts en les figures 26-30 tal com apareixen en la Guia tècnica de senyalització de seguretat i salut en el treball que comenta el Reial decret 485/1997, de 14 d’abril.

La gestió de residus, que està regulada per la normativa legal autonòmica, estatal i europea, consisteix en la recollida, el transport, la valorització i l’eliminació dels residus, inclosa la vigilància d’aquestes operacions, i també el manteniment posterior al tancament dels abocadors, incloses les actuacions realitzades en qualitat de negociant o d’agent.

Els residus es poden classificar segons el lloc on es generen en las classes següents:

• Residus domèstics. Els residus generats a les llars com a conseqüència de les activitats domèstiques com ara residus de cuina, de poda, de paper i cartró, de plàstics, de vidre, etc. També s’inclouen en aquesta categoria els residus d’aparells elèctrics i electrònics, roba, piles, mobles i efectes que es generen dins de les llars, i els residus i runes procedents d’obres menors de construcció i reparació domiciliària.
• Residus comercials. Els residus generats per l’activitat pròpia del comerç, a l’engròs i al detall, dels serveis de restauració i bars, de les oficines i dels mercats municipals, com també en el sector de serveis. Tenen la categoria de residus comercials, a l’efecte de la gestió, els residus que es generen en la indústria de composició i naturalesa similar a la dels residus domèstics.
• Residus industrials. Els residus sòlids, líquids, i gasosos resultants dels processos de fabricació, de transformació, d’utilització, de consum o de neteja generats en les indústries.

Però els residus també es classifiquen segons la seva perillositat (Decret 1/2009):

• Residus especials. Els que, per normativa, són qualificats com a perillosos.

• Residus no especials. Residus qualificats com a no perillosos per la normativa.
• Residus inerts. Residus no especials que no experimenten transformacions físiques, químiques ni biològiques significatives. No són residus solubles ni combustibles, ni reaccionen físicament ni químicament de cap altra manera, ni són biodegradables, ni afecten negativament les altres matèries amb les quals entren en contacte de manera que contaminin el medi o perjudiquin la salut humana.

Abans d’avançar, val la pena repassar algunes definicions d’interès:

• Prevenció. Les mesures adoptades abans que una substància, material o producte s’hagi convertit en residu, per reduir:
  • La quantitat de residus, fins i tot mitjançant la reutilització dels productes o l’allargament de la seva vida útil.
  • Els impactes adversos de la generació de residus en el medi ambient i sobre la salut humana.
  • El contingut de substàncies nocives en materials i productes.
• Productor de residus. Qualsevol persona física o jurídica l’activitat de la qual produeixi residus (productor inicial de residus) o qualsevol persona que efectuï operacions de tractament previ, de barreja o d’altre tipus que ocasionin un canvi de naturalesa o de composició d’aquests residus.
• Posseïdor de residus. El productor de residus o la persona física o jurídica que estigui en possessió de residus.
• Negociant. Tota persona física o jurídica que actuï per compte propi en la compra i venda posterior de residus, inclosos els negociants que no prenguin possessió física dels residus.
• Agent. Tota persona física o jurídica que organitza la valorització o l’eliminació de residus per encàrrec de tercers, inclosos els agents que no prenguin possessió física dels residus.

Els tipus de residus que ens ocupen aquí són els que afecten les instal·lacions elèctriques especials: els residus d’aparells elèctrics i electrònics (RAEE), els policlorobifenils (PCB) i policloroterfenils (PCT), les piles a més d’altres acumuladors, els fluorescents i les làmpades de descàrrega.

Residus d’aparells elèctrics i electrònics (RAEE). En el programa comunitari de política i actuació en matèria de medi ambient i desenvolupament sostenible de l’any 1993, els residus d’aparells elèctrics i electrònics (RAEE) ja s’esmentaven com uns dels fluxos de residus que s’havien de regular de manera prioritària per aplicar principis de prevenció, valorització i eliminació segura.

Una vegada aprovades les directives europees 2002/95/CE i 2002/96/CE sobre els RAEE i sobre la restricció d’utilitzar certes substàncies perilloses en la fabricació d’aparells elèctrics i electrònics, l’Estat espanyol, mitjançant el Reial decret 208/2005, de 25 de febrer, sobre aparells elèctrics i electrònics i la gestió dels seus residus, ha transposat totes dues directives al dret estatal.

El Reial decret 208/2005, en el seu àmbit d’aplicació, exclou de l’aplicació d’aquesta normativa els aparells elèctrics i electrònics següents:

• Els aparells que formin part d’un altre tipus d’aparell no inclòs en el seu àmbit d’aplicació.
• Els aparells per a fins específicament militars, necessaris per a la seguretat nacional.
• Els llums d’ús a les llars particulars.
• Les bombetes de fil incandescent.
• D’entre els aparells mèdics, els productes que hagin estat implantats i infectats amb sang o altres contaminants biològics.
• Les eines industrials fixes de gran envergadura, instal·lades per professionals.

On s’han de portar els RAEE? Si es tracta de residus d’aparells elèctrics i electrònics procedents de llars particulars, els heu de lliurar:

• als sistemes de recollida implantats pels fabricants;
• a la distribució, en el moment de la compra, si decidiu substituir l’aparell per un de nou que sigui equivalent;
• als sistemes de recollida municipal que preveuen els diferents ens locals (deixalleries, recollida de voluminosos, sistemes de porta a porta, etc.).

En cas que el RAEE tingui la consideració de no procedent de llars particulars, s’han de preveure dos supòsits:

• Si el producte s’ha adquirit després del 13 d’agost de 2005, s’ha d’utilitzar el sistema de recollida selectiva que el fabricant hagi implantat, el qual s’ha de fer càrrec dels costos de gestió.
• Si el producte és anterior al 13 d’agost de 2005, en cas que se substitueixi per un de nou, el fabricant subministrador s’ha de fer càrrec de les despeses de gestió de l’aparell retirat. Si no és substituït, l’usuari s’ha de fer càrrec dels costos de gestió i pot lliurar l’equip al sistema implantat pel fabricant o bé assumir-ne directament la gestió.

La taula mostra els materials dels residus d’aparells elèctrics i electrònics (RAEE) que comporten riscos mediambientals i per a la salut humana.

Els policlorobifenils (PCB) i policloroterfenils (PCT) són compostos orgànics policlorats que es feien servir com a refrigerant en equips elèctrics. La seva utilització es va prohibir l’any 1985.

Genèricament, es consideren aparells que contenen PCB els que contenen o han contingut PCB com, per exemple: els transformadors elèctrics, les resistències, els inductors, els condensadors elèctrics, els engegadors, els equips amb fluids termoconductors i els equips subterranis de mines amb fluids hidràulics, i els recipients que continguin quantitats residuals, sempre que no hagin estat descontaminats per sota de 50 ppm en pes.

Piles i altres acumuladors. Els usuaris o posseïdors de residus de piles i acumuladors els han de lliurar als punts de recollida selectiva o dipositar-los als contenidors que els fabricants posen a la seva disposició en diferents punts de fàcil accés (centres comercials, botigues, mercats, deixalleries, etc.). El lliurament de les piles usades ha de ser lliure de cost per als posseïdors.

De piles, se’n comercialitza una gamma molt àmplia. En general es poden classificar en primàries i secundàries. Les primaries, que són les piles pròpiament dites, s’esgoten quan part de l’energia química que contenen ha passat a energia elèctrica i baixa el voltatge. La càrrega de les piles primàries no es pot recuperar. Les secundàries són els acumuladors o bateries, i en aquestes la transformació de l’energia química és reversible i, per tant, es poden recarregar.

Segons, però, quina en sigui la composició, les piles es poden classificar en els grups següents:

• Piles salines. Són les piles cilíndriques tradicionals. El zenc (Zn) i el biòxid de manganès que contenen les piles salines reaccionen per produir energia química que es transforma en energia elèctrica. Aquestes piles, que es continuen utilitzant en llanternes i aparells domèstics, tenen una vida relativament curta.
• Piles alcalines. Tot i utilitzar la mateixa reacció química que les anteriors, poden emmagatzemar més quantitat d’energia química i normalment la seva vida útil és més llarga. Per tant, estan substituint les piles salines en moltes aplicacions.
• Piles botó. Són piles petites i en forma de botó. S’utilitzen en rellotges, calculadores, aparells per a sords, etc. Les piles botó de mercuri i les de liti són les més comunes.
• Acumuladors o bateries. Se’n fabriquen de diverses formes, mides i composició. Les primeres que es van comercialitzar i que encara s’utilitzen en aparells que requereixen una gran potència, com les màquines-eines, són les de níquel-cadmi. Per a moltes aplicacions de menys potència, com telèfons mòbils i càmeres fotogràfiques, se les està substituint per altres tipus de bateries, com les de liti (Li). Aquestes no contenen cadmi, element que és cancerigen, i es poden fer més petites mantenint la mateixa potència.

La taula indica els codis europeus que permeten classificar els residus de piles o acumuladors.

Per atendre les obligacions que estableix el Reial decret, els productors es poden agrupar en els anomenats sistemes integrats de gestió (SIG), els quals han de ser autoritzats per les comunitats autònomes. Els SIG autoritzats a Catalunya per a la gestió de piles són els següents:

• Fundación Ecopilas
• European Recycling Platform

Fluorescents i làmpades de descàrrega. En les làmpades de descàrrega la llum s’aconsegueix per l’excitació d’un gas sotmès a descàrregues elèctriques. El seu ús permet que l’eficiència energètica sigui més alta que la de les làmpades incandescents convencionals, però tenen l’inconvenient que, durant la fabricació, s’utilitzen metalls pesants, els quals, un cop utilitzats els llums, esdevenen també residus perillosos.

Els fluorescents, les làmpades de descàrrega més conegudes, contenen petites quantitats de mercuri, i s’utilitzen fonamentalment en el comerç, en oficines i en la indústria. Però també es fan servir sovint a la llar, per exemple, en lavabos i cuines.

De fluorescents n’hi ha de moltes formes. Els més comuns són els fluorescents rectes, però també n’hi ha de circulars, en forma de U, etc. Les làmpades de baix consum no són altra cosa que tubs fluorescents més prims i compactes.

Les làmpades de descàrrega de vapor de mercuri i vapor de sodi a alta pressió s’utilitzen per a l’enllumenat públic i en naus industrials.

Els SIG autoritzats a Catalunya per a la gestió de les làmpades fluorescents i altres làmpades de descàrrega són els següents:

• Asociació AMBILAMP
• Fundació ECOLUM
• Fundació ECOTIC

La taula recull una compilació de la normativa més rellevant en l’àmbit de la protecció ambiental, la qual es desenvolupa a tres àmbits: català, estatal i europeu.