-Les fal.làcies-

Les fal·làcies LÓG.


Raonament incorrecte, dotat de força persuasiva i aparença de raonament correcte.

Distingim entre

  1. fal·làcies formals i

  2. fal·làcies informals o per raó del contingut.

1. Fal·làcies formals són arguments incorrectes a causa de la seva forma, o estructura, si bé, degut també a la seva mateixa forma tenen una certa aparença de validesa.

2. Les fal·làcies informals o materials són arguments incorrectes, no per raó de la seva forma o estructura, de la que manquen o que és irrellevant, sinó perquè, a causa d’una certa aptitud psicològica per persuadir indegudament, semblen argumentacions. Es divideixen normalment en

2.1. Les fal·làcies d’ambigüitat són argumentacions que recorren a la ambigüitat, és a dir, a termes, o enunciats, el context dels quals no exclou tots els sentits menys un.

Les principals són:

2.1.1. L’amfibologia: Quan la ambigüitat depèn del significat confús de la frase sencera o, en el cas d’un raonament, de l’ambigüitat de les premisses (veure exemple).

2.1.2. L’èmfasi o accent: Quan l’ambigüitat depèn del to (oral o escrit) que es dóna a una frase o a un terme d’aquesta (veure exemple).

2.1.3. L’equívoc: Quan l’ambigüitat prové de confondre els diversos sentits que pot tenir una mateixa paraula (veure exemple).

2.1.4. La divisió: Quan l’ambigüitat prové de suposar que el que convé al tot, o al grup, convé també a la part, o al membre del grup, com si la veritat respecte del tot es dividís en parts (veure exemple).

2.1.5. La composició: (inversa de l’anterior) L’ambigüitat prové d’atribuir al tot o al grup el que convé a la part o al membre del grup, com si el que convé a la part hagués de convenir igualment al tot  (veure exemple).

2.2. Les fal·làcies de rellevància són argumentacions en què les premisses no tenen rellevància lògica respecte de la conclusió; lògicament no tenen res que veure amb la conclusió, és a dir, són irrellevants en aquest aspecte. Però sí que hi ha una relació psicològica, ja que bàsicament recorren a sentiments de pietat, temor, vanitat, etc., o a prejudicis.

Les principals són:

2.2.1. Argumentum ‘ad’ baculum (o apel·lació a la força): Quan la força persuasiva de l’argumentació resideix únicament en la força que posseeix qui proposa el argument, o la força de tipus extern que s’anomena o personifica en l’argument (veure exemple).

2.2.2. Argumentum ‘ad’ hominem (o argument dirigit contra la persona d’algú, o «contra l’home»): Que pot ser de dues classes. L’ofensiu, o argument de rèplica, que no es preocupa per referir-se a la veritat dels arguments, les raons o les tesis de l’adversari, sinó que posa en dubte o critica la persona que els proposa (veure exemple). El circumstancial, en el que, novament, no interessen les raons adduïdes, sinó les circumstàncies que envolten la persona que les proposa (veure exemple).

2.2.3. Argumentum ‘ad’ verecundiam (o falsa apel·lació a l’autoritat): el raonament fal·laç es recolza no en raons, sinó únicament, en alguna autoritat exterior a l’argument. Invita a no seguir el propi criteri i a fiar-se només del que té autoritat. No es comet aquesta fal·làcia quan es recorre a l’expert en la matèria, l’única autoritat adduïble. Per autoritat s’entén també la tradició, la majoria, el grup, etc. (veure exemple).

2.2.4. Argumentum ‘ad’ ignorantiam (apel·lació a la ignorància): La fal·làcia que consisteix a creure que quelcom està demostrat precisament perquè no hi ha arguments en contra (veure exemple).

2.2.5. Argumentum ‘ad’ populum (apel·lació als sentiments del poble o de la massa): Quan es recorre a una terminologia emotiva per provocar els sentiments de la gent (veure exemple).

2.2.6. El fals dilema: Consisteix a presentar dues alternatives com a úniques sortides a un problema, quan en realitat hi ha altres possibilitats. Una de les maneres de presentar el fals dilema és convertir en contradictoris simples enunciats contraris (veure exemple).

2.2.7. La fal·làcia de «blanc o negre»: Quan es presenten dues alternatives com les úniques possibles en una qüestió que, d’altra banda, no es presenta com un dilema (veure exemple).

2.2.8. Argument del El tu quoque («tu també», o «mira qui parla»): Quan s’acusa a l’oponent que la seva conducta no està d’acord amb els punts de vista que defensa. És una mena de fal·làcia ad hominem (veure exemple).

2.2.9. Ignoratio elenchi (tesi o conclusió irrellevant): Quan es manifesta ignorància respecte del que es discuteix. Les premisses són pertinents respecte de la conclusió, però aquesta no té res a veure amb el que està en qüestió. Pot tractar-se d’una crítica irrellevant, de les idees de l’oponent, o d’una defensa també irrellevant, de l’opinió pròpia (veure exemple).

2.2.10. D’accident (també anomenada fal·làcia del secundum quid): Consisteix a aplicar una regla general sense tenir en compte les seves possibles i justificades excepcions, o l’anomenada clàusula ceteris paribus (veure exemple).

2.2.11. Fal·làcia genètica: Argumentació que tendeix a rebutjar un concepte o noció pel mer fet que es coneix el seu origen que d’alguna forma els fa sospitosos; o quan es jutja quelcom només tenint en compte la seva gènesi (veure exemple).

A més d’aquestes, hi ha altres fal·làcies de certa importància, com la petició de principi, la pregunta complexa, les fal·làcies modals i la fal·làcia del jugador.

Classes de fal·làcies

a) formals

raonament deductius

del terme mig no distribuït

de la quaternio terminorum

de l’afirmació del conseqüent

de la negació de l’antecdent

raonament inductius

generalització precipitada

falsa analogia

post hoc, ergo propter hoc

b) informals

1. de l’ambigüitat

    de l’anfibologia

    de lèmfasi

    de l’equívoc

    de la divisió

    de la composició

2. rellevància

    argumentum ad baculum

    argumentum ad hominem

    argumentum ad verecundiam

    argumentum ad ignorantiam

    argumentum ad populum

    del fals dilema

    del "blanc o negre"

    argument del tu quoque

    ignoratio elenchi

    de l’accident

    genètica

 

Fal·làcia lògica

De Viquipèdia

Una fal·làcia lògica és un error de raonament que resulta independent de la veritat de les premisses. En sentit estricte, una fal·làcia lògica és l'aplicació incorrecta d'un principi lògic vàlid o l'aplicació d'un principi inexistent.

L'entimema és diferent de la fal·làcia. L'entitema és un sil·logisme segons el qual un o varis arguments són probables, o bé no lògicament demostrables. Així, un entitema és fals (o no necessàriament lògic) perquè una o algunes de les premisses són falses o no necessàriament lògiques. Certs sil·logismes o construccions de frases, per exemple, d'arguments empírics o morals, són entitemes; poden resultar probables o fins i tot esdevenir casualment certs, però, o no són lògics, o són una estructura lògica mal formada.

L'aporia és diferent de la fal·làcia. La fal·làcia és una falsedat desmentida, però es pot dir que l'aporia, almenys com vol ser presentada, és un argument lògic que porta a un absurd, que no es pot desmentir. L'aporia agafa alguna dada sensible i la sotmet a una argumentació per assegurar-ne desmentir-ne la falsedat. Són famoses sobretot les apories de Zenó d'Elea.

Finalment hi ha l'axioma. Un axioma -almenys tal i com és vist per Aristòtil- és una veritat fonamental, presentada com a indiscutible. Si un axioma és una conclusió formada per premisses, aleshores aquestes premisses també són axiomes i així successivament (a diferència de l'entitema).

Les diverses formes de sil·logisme foren estudiades extensament en l'obra d'Aristòtil i tingueren una importància forta en l'època de l'escolàstica (sobretot en el segle XIII, per exemple en Tomàs d'Aquino).

Llista de fal·làcies lògiques

Aquesta és una llista de les fal·làcies lògiques més corrents. No són mútuament excloents, és a dir, se'n poden donar diverses alhora en una mateixa afirmació. La majoria són reconegudes tradicionalment i estudiades en treballs de pensament crític. Altres, per contra, són més especialitzades.

 

 


 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons. FiloXarxa 2004 Conceptes i textos filosòfics Jordi Cortés Morató i Antoni Martínez Riu. Construcció i disseny de la web i traducció de textos al català: Jordi Cortés Morató