progrés GEN.

(del llatí progressus, participi de progredi, anar cap a endavant) En general, desenvolupament, avanç o canvi cap a «endavant», «cap a millor», cap a una situació comparativament millor que la present. Normalment, el terme s’usa en sentit històric i amb ell es descriu la característica que posseeix la història de ser un procés lineal, que, avançant des del passat fins al present i cap al futur, produeix, quan va dirigit per la raó, el coneixement i la ciència, un augment de benestar general i civilització.

Com a categoria historiogràfica, això és, com a concepte clau i essencial de la història, sorgeix dels escrits d’autors de la Il·lustració, en especial Voltaire, Turgot i Condorcet, les filosofies de la història dels quals es basen justament en aquesta idea. Els seus precedents cal buscar-los en l’idea baconiana de la «Gran Restauració», fundada en el domini de la natura pel coneixement i la reforma de les ciències, que es difon durant s. XVII, i, d’una manera immediat per a França, en la confrontació ideològica de la anomenada «querelle des anciens et des modernes» [querella entre antics i moderns], que cap a la segona meitat del mateix segle XVII enfrontava a partidaris de la llengua i la literatura antigues amb partidaris de la llengua i la literatura modernes, confrontació després estesa a altres àmbits. Els «moderns» creien que la situació produïda per l’art i els coneixements científics provava de manera evident la superioritat dels temps moderns. També els il·lustrats francesos es van deixar portar per l’entusiasme per la raó, la ciència i l’educació, i van unir la idea de progrés a la d’història. Si Voltaire encunyà el terme de «filosofia de la història» en Assaig sobre els costums i l’esperit de les nacions (1756) i en Filosofia de la història (1765), Turgot i Condorcet van coincidir en creure que les lleis de la història són, al mateix temps, les lleis del progrés, i tots ells suposen que el progrés de les ciències i de la tècnica implica també desenvolupament social, benestar i triomf de la tolerància. Per a una ment il·lustrada, el progrés és possible i corre paral·lelament amb la història, espai de temps en què tenen lloc els avanços científics.

RousseauLa Il·lustració alemanya desenvolupa idees semblants relacionant raó, història i progrés, i poc després l’idealisme considerarà la història com el temps en què ha de construir-se la llibertat objectiva de l’home, però Kant vincula al progrés, de forma més accentuada que els il·lustrats francesos, una necessària tasca moral, i, malgrat considerar la història com el temps durant el qual la llibertat es converteix en dret, en ocasions es mostra realista i redueix el progrés possible simplement a l’eliminació de la guerra (veure text). Rousseau, en el seu primer Discurs sobre les ciències i les arts (1750), nega simplement que el progrés en els arts i les ciències suposi progrés moral en l’home, i en la mateixa línia de rebuig o pessimisme es manifesten Schopenhauer, E. von Hartmann i, sobretot O. Spengler (La decadència d’occident, 1812-1822).

En la filosofia actual, l’escola de Frankfurt, en especial Horkheimer i Adorno, han posat en dubte la vinculació de la idea de progrés, no ja amb la història, sinó amb el concepte mateix de racionalitat tal com s’ha desenvolupat a partir de la Il·lustració. Segons els autors de la teoria crítica, aquest model de «racionalitat instrumental», que es funda merament en l’adequació entre mitjans i fins, i que la dita teoria considera en els fons «irracional», neix de la tendència de domini de l’home i no és adequat per comprendre les formes ideològiques de domini presents en la societat i dur a terme la seva crítica.

Al costat de la idea d’un progrés possible en la història per el desenvolupament de la ciència i la tècnica, han sorgit també idees de progrés necessari en una història concebuda amb un terme final que ha d’aconseguir-se inevitablement. Així succeeix en els sistemes filosòfics de Comte, Hegel i Marx, que conceben la història com teleològicament determinada.

Ambdues maneres de vincular el progrés a la història han fet de la idea de progrés una forma habitual de pensar de l’home occidental modern.

Si les crítiques a aquesta idea han estat constants des de la seva mateixa aparició, pot dir-se que, en l’actualitat -sobre tot si s’amplia la discussió als avanços tecnològics, que fan d’una banda possible l’extensió d’una manera universal dels beneficis de la revolució industrial, però, per l’altre, semblen implicar processos irreversibles de degradació de l'home i del medi ambient-, és ja una idea definitivament admesa que el desenvolupament científic i tecnològic il·limitat no és causa necessària de progrés humà, sinó més aviat de problemes ètics i socials i origen de desequilibri ecològic per al planeta. La idea de progrés inevitable per la ciència i la tecnologia cedeix pas a la de control necessari, per l’home, de les aplicacions tecnològiques i científiques i a la consciència de la responsabilitat, cara a un progrés que pot existir o no, però que l’home pot intentar produir. D’altra banda, paradoxalment, es consideren rebutjables -per sospita d’addicció a la irracionalitat- determinades postures intel·lectuals que suposen desconfiança o pessimisme davant la raó o la ciència per la perillositat de les seves aplicacions.

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.