cosmologia aristotèlica HIST.

AristòtilEl model d’univers proposat per Aristòtil, que modifica el model geomètric d’Eudox i Cal·lip, donant realitat física a les esferes homocèntriques (concèntriques respecte d’un mateix centre) i a la idea de moviment físic.

L’univers aristotèlic es divideix en dues regions diferenciades: l’esfera sublunar, terrestre, que comprèn la regió d’espai compresa des de l’esfera de la Lluna fins a la Terra, que ocupa immòbil el centre de l’univers; la regió en què el moviment, natural o violent, dels quatre elements (aire, terra, foc i aigua) dóna origen a la natura, i l’esfera suprallunar, celeste, que comprèn la regió que està més enllà de l’esfera de la Lluna fins a les estrelles fixes, i on no hi ha canvi ni alteració possible, a excepció del moviment circular i uniforme dels planetes portats per les seves esferes. Ja que, segons aquesta doctrina, tots els cossos busquen el seu lloc natural i el lloc natural de la terra, com a cos pesat és el centre, la Terra és centre immòbil de l’univers.

Sobre aquest model aristotèlic, va aplicar Claudi Ptolomaeus, o Ptolomeu tot el desenvolupament que l’astronomia observacional i les tècniques matemàtiques aplicades a l’astronomia havien aconseguit, en el s. I d C., amb el desenvolupament de la ciència hel·lenística. A la seva obra, Sintaxi Matemàtica, anomenada pels àrabs Almagest, domina la idea de reduir tots els moviments celests a l’explicació geomètrica més adequada, recorrent per a ells als artificis de cicles, epicicles, òrbites excèntriques i equants, allunyant-se cada cop més de l’orientació física de la cosmologia aristotèlica i tendint a una astronomia l’objectiu de la qual era simplement salvar els fenòmens.

Veure aquest tema dins el conjunt de la filosofia aristotèlica.

 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.