memòria PSICOL.
(del llatí memòria, record o memòria, de meminisse, tenir a la ment, derivat del grec
:X:<0:"4, acordar-se) Capacitat de retenir el passat en la consciència i
poder tornar a dur-lo a la presència o reproduir-lo mentalment reconeixent-lo com passat. La psicologia la relaciona amb el fenomen de la percepció en general i, en concret, amb el de l’aprenentatge, amb el que gairebé s’identifica. L’acte o resultat d’aquesta capacitat és el «record», però el procés psíquic de recordar suposa primer emmagatzemament del que va a recordar-se i, després, excitació o evocació del record i reconeixement d’aquest com quelcom propi del passat. Es recorden coneixements,
sensacions o estats afectius del passat, en la mesura que el subjecte pot evocar-los de manera més o menys voluntària en un moment del present.
Es distingeix, per influx de la teoria de la informació, entre memòria immediata o a curt termini i memòria mediata o a llarg termini. En la primera, entre el moment de percepció originari i el de reproducció o record, no transcorren més que uns quants segons. En la segona, entre ambdós fenòmens poden passar hores, dies o anys. La psicologia, sobretot a partir de H. Ebbinghaus, a la fi del segle XIX, ha estudiat persistentment el procés psicològic de memorització i les lleis que regeixen aquest procés, i ha construït teories sobre el procés, d’indubtable base biològica, que han d’explicar tant l’emmagatzemament com la reproducció del record. Normalment se suposa que tota vivència psíquica deixa empremtes, de vegades anomenades engramas, que modernament s’interpreten com a mecanismes o circuits neuronals i disposicions o modificacions sinàptiques.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.