Paradojas que manifesten els problemes que podem trobar en la inducció, en suposar vertadera l'afirmació (a) que: «tota generalització es confirma per qualsevol dels seus casos particulars». Bàsicament, es tracta de les paradoxes de Hempel i de Goodman. La paradoxa d'Hempel porta a l'estranya conclusió d'haver d'acceptar que l'observació de «coses que no són negres i no són corbs» confirma la hipòtesi «tots els corbs són negres».

Partint que l'observació d'un «corb negre» confirma la generalització o hipòtesi inicial «tots els corbs són negres»; que la confirmació d'una hipòtesi equivalent a la inicial és també confirmació d'aquesta hipòtesi, i de la propietat lògica de què una hipòtesi i el seu contrapositiva són equivalents, s'arriba a l'afirmació que l'observació de «coses que no són negres i no són corbs» confirma la hipòtesi «tots els corbs són negres».

La conclusió, correcta en estricta lògica, resulta paradoxal (no es tracta d'una paradoxa formal), ja que ens obliga a admetre que qualsevol cosa observada que no sigui un corb i no sigui negra», com pot ser un «sabata blanca» o un «violí color caoba», confirma que «tots els corbs són negres», atès que confirma la hipòtesi equivalent «tot el que no és una cosa negra no és un corb», la qual cosa no deixa de ser absurd, ja que, per aquest camí, podríem construir una ciència sense referir-nos mai al seu objecte propi d'estudi, o podríem parlar sobre ocells parlant de violins.

Les diverses respostes a aquesta paradoxa (veure text ) concorden a destacar el costat feble de la inducció: la insistència en què el fonament de la inducció és la possibilitat de confirmació porta a plantejar la qüestió de si també l'observació irrellevant confirma una hipòtesi. La necessitat de precisar quina és l'observació que confirma una hipòtesi i quin no la confirma suggereix que no és convenient admetre, sense més, que «tota generalització es confirma per qualsevol dels seus casos particulars», i a la fi que el falsacionisme és, en tot cas, una millor fonamentació científica de les hipòtesis.

Nelson Goodman (veure text ) combat la veritat del supòsit inicial (a), partint de la base que la dificultat no està en el fet de suposar que el futur serà semblant al passat, sinó en la dificultat de precisar la manera com entenem que la natura és uniforme. Per a això inventa el terme verzul, el significat, del qual per definició estipulativa, comprèn «aquelles coses que han estat observats i són verds amb anterioritat al moment t, i aquelles coses que no han estat observades i són blaus, amb posterioritat al moment t». Si suposem que el moment t en qüestió és un temps pròximament futur, tindrem que totes les maragda observades fins aquest moment són verds i també verzules, per la qual cosa fins aquest moment t és tan possible dir que «totes les maragdes són verds» com que «totes les maragdes són verzules». Però les maragdes «verzules» (observades) seran blaus en el temps posterior a t, mentre que no ho seran els verds. Aquestes no ens permeten predir, basats en el seu observació, que «totes les maragdes són verzules» també en un temps posterior a t, mentre que l'observació de maragdes verzules -o, millor, l'ocupació que fem del témino verzul- sí ens permet ampliar la predicció fins al temps posterior a t del futur. Però hem observat les mateixes coses i la seva observació ens permet i no ens permet predir el futur d'una forma determinada.

Goodman insisteix que la predicció -l'aplicació de l'observació al futur- depèn de les categories mentals o lingüístiques amb què la fem; la predicció és funció d'aquestes categories, i projectem cap al futur l'observació actual d'acord amb la nostra manera d'entendre les coses i de descriure-les. El «nou problema de la inducció», a dir de Goodman, destaca no la dificultat de justificar que el futur ha de ser conforme al passat, sinó la de justificar per què se «projecten» cap al futur determinats predicats (els termes en què es fa la predicció) i no altres (veure text 1 i text 2 ).