(en llatí, sobre el que s’ha dit o sobre el llenguatge i sobre la cosa, respectivament) Distinció, d’origen medieval que s’estableix sobre dues possibles maneres de parlar, pensar, o creure sobre alguna cosa, en quant es manifesten en un
enunciat que, per l’ús de determinats verbs, com saber, creure, opinar, sostenir, afirmar, voler, dubtar, etc., resulta ambigu.
L’ambigüitat, en aquests casos, és de tipus semàntic o de tipus lògic.
L’ambigüitat
semàntica prové que, amb frases construïdes amb aquests verbs que expressen una creença o una actitud proposicional, resulta possible una doble interpretació. Així, en
«Anna creu que l’home que li envia flors cada 23 d’abril és un antic company d’escola», es pot dubtar sobre si l’expressió
«l’home que li envia flors cada 23 d’abril» denota a algú a qui
Anna coneix realment i de qui pensa que és antic company d’escola (interpretació de re, perquè la creença versa sobre
l’home que coneix realment), o bé no denota a ningú conegut per
Anna i aquesta pensa que només el seu antic company d’escola és capaç d’enviar-li flors cada any (interpretació de dicto, perquè la creença versa sobre la frase i la connexió d’ambdós conceptes).
Aclariment: L’ambigüitat lògica prové de les
diverses maneres de simbolitzar (pròpiament amb ajuda de la lògica modal)
aquestes frases semànticament ambigües (sobretot pel problema de l’abast dels
operadors lògics:
quantificadors i operadors modals). Així, la
frase citada pot interpretar-se també de dues maneres:
1. «Hi ha un i només un x
que envia flors a Anna cada 23 d’abril i Anna creu que x és el seu company
d’escola»; o bé: En (1) la
interpretació és de re, i el significat de la frases és que Anna sap qui li
envia flors i d’ell suposa que el seu company d’escola. En (2) la interpretació
és de dicto, i el seu significat és que Anna suposa ambdues coses.
2. «Anna creu que hi ha un i només un x que li envia flors cada 23 d’abril i
que aquest x és el seu company d’escola».
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.