filonet.org

Henri Bergson: el desordre, l’ordre contingent i l’atzar

El problema capital de la teoria del coneixement consisteix, en efecte, a saber com és possible la ciència, és a dir, per què hi ha ordre i no desordre en les coses. L’ordre existeix; és un fet. Però, d’altra banda, el desordre, que ens sembla menys que l’ordre, seria, segons sembla, quelcom de dret. L’existència de l’ordre resultaria, perquè, un misteri que hauríem d’aclarir, en tot cas un problema a plantejar. Més simplement, des del moment que ens comprometem a fonamentar l’ordre, se li té per contingent, si no en les coses, almenys als ulls de l’esperit: d’una cosa que no es jutgés contingent no demanaríem cap explicació. Si l’ordre no se’ns aparegués com una conquesta sobre quelcom, o com una addició a quelcom (que seria la «absència d’ordre»), ni el realisme antic hauria parlat d’una «matèria» a la que s’afegiria la Idea, ni l’idealisme modern hauria proposat una «diversitat sensible» que l’entesa organitzaria en natura És indiscutible, en efecte, que tot ordre és contingent i concebut com a tal. Però, com a contingent, a què hem de referir-ho?

La resposta, al nostre entendre, no és dubtosa. Un ordre és contingent i se’ns apareix com a contingent amb relació a l’ordre invers, com els versos són contingents amb relació a la prosa i la prosa amb relació als versos. Però el mateix que es diu que el que no és prosa és vers i necessàriament concebut com a vers, el mateix que s’afirma que el que no és vers és prosa i necessàriament concebut com a prosa, així tota manera de ser que no és un dels dues ordres és l’altre i necessàriament concebut com l’altre. Però podem no donar-nos compte del que concebem i no percebre la idea realment present al nostre esperit més que a través d’una boira d’estats afectius. Nos convencerem d’això considerant l’ocupació que fem de la idea de desordre en la vida corrent. Quan entro en una habitació i la considero en desordre, què és el que entenc per això? La posició de cada objecte s’explica pels moviments automàtics de la persona que es jeu a l’habitació o per les causes eficients, siguin les que siguin, que han col·locat cada moble, cada vestit, etc., al lloc on estan: l’ordre, en el segon sentit de la paraula, és perfecte. Però el que jo espero és l’ordre del primer gènere, l’ordre que posa conscientment en la seva vida una persona ordenada, en fi, l’ordre volgut i no l’automàtic. Anomeno llavors desordre a l’absència d’aquest ordre. En els fons, tot el que hi ha de real, de percebut i fins i tot de concebut en aquesta absència d’un dels dues ordres, és la presència de l’altre. Però el segon m’és aquí indiferent, no m’interesso més que pel primer, i expressa la presència del segon en funció del primer, en comptes d’expressar-la, per dir-ho així, en funció de si mateixa, dient que és un desordre. Inversament, quan declarem que ens representem un caos, és a dir, un estat de coses en què el món físic no obeeix ja a lleis, en què pensem? Imaginem fets que apareixerien i desapareixerien capritxosament. Comencem per pensar a l’univers físic tal com el coneixem, amb efectes i causes proporcionats els uns als altres; després, per una sèrie de decrets arbitraris, augmentem, disminuïm, suprimim, de manera que obtenim el que cridem el desordre. En realitat, hem substituït pel voler al mecanisme de la natura; hem reemplaçat l'«ordre automàtic» per una multitud de voluntats elementals, de la mateixa manera que ens imaginem aparicions i desaparicions de fenòmens. Sens dubte, perquè totes aquestes petites voluntats constituïssin un «ordre volgut», seria necessari que haguessin acceptat la direcció d’una voluntat superior. Però mirant això més de prop es veurà que està bé el que fan: la nostra voluntat està aquí i s’objectiva ella mateixa alternativament en cadascuna d’aquestes voluntats capritxoses, tenint bon atenció de no enllaçar el mateix a aquest, de no deixar l’efecte proporcional a la causa, en fi, de fer planejar sobre el conjunt de les volicions elementals una intenció simple. Així, l’absència d’un dels dues ordres consisteix també aquí en la presència de l’altre. Analitzant la idea d’atzar, pròxima parent de la idea de desordre, es trobarien els mateixos elements. Bé que el joc completament mecànic de les causes que detenen la ruleta en un nombre em faci guanyar, i, per consegüent, que operi com hagués fet un bon geni acurat dels meus interessos, bé que la força completament mecànica del vent arrancada de la teulada una teula i em la cas sobre el cap, és a dir, que actuï com hagués fet un mal geni conspirant contra la meva persona, en els dos casos trobada un mecanisme allí on hauria buscat, on hauria degut trobar, sens dubte, una intenció; això és el que exprés en parlar de l’atzar. I d’un món anàrquic, en el que els fenòmens se succeirien a mesura del seu capritx, diré també que és el regne de l’atzar, entenent per això que trobada davant mi voluntats, o millor decrets, quan és el mecanisme el que jo esperava. Així s’explica el singular vaivé de l’esperit quan intenta definir l’atzar. Ni la causa eficient ni la causa final poden subministrar-li la definició buscada. Oscil·la, incapaç de fixar-se, entre la idea d’una absència de causa final i la d’una absència de causa eficient, enviant-li cadascuna d’aquestes dues definicions a l’altra. El problema roman insoluble, en efecte, en tant es té la idea d’atzar per una pura idea, sense barreja d’afecció. Però, en realitat, l’atzar no fa més que objectivar l’estat d’ànima de qui espera una de les dues espècies d’ordre i troba l’altra. Atzar i desordre són, perquè, concebuts necessàriament com a relatius. Si es vol representar-los com absoluts, es percep que involuntàriament oscil·lem entre les dues espècies d’ordre, passant a un d’ells en el moment precís en què ens trobéssim estranys en l’altre, ja que la pretesa absència de tot ordre és en realitat la presència dels dos i, a més a més, el vaivé d’un esperit que no asseu definitivament ni sobre l’un ni sobre l’altre.

Tant en les coses com en la nostra representació d’elles no pot tractar-se de presentar aquest desordre com a substrat de l’ordre, ja que implica les dues espècies d’ordre i està fet de la seva combinació.

Però la nostra intel·ligència va més lluny. Per un simple sic jubeo presenta un desordre que seriosa una «absència d’ordre». Pensa així una paraula o una juxtaposició de paraules, però res més. Si tracta d’adequar a la paraula una idea trobarà que el desordre pot ser gaire bé la negació d’un ordre, però que aquesta negació és llavors la constatació implícita de la presència de l’ordre oposat, constatació sobre la qual acluquem els ulls, perquè no ens interessa, o a la que escapem negant alhora el segon ordre, és a dir, en els fons, restablint el primer. Com parlar, per tant, d’una diversitat incoherent que organitzaria una entesa? Haurem de dir que se suposa aquesta incoherència com realitzada o realitzable; des del moment que es parla d’ella és perquè es creu pensar en ella; ara bé: analitzant la idea efectivament present, no es trobarà aquí més que la decepció de l’esperit davant un ordre que no li interessa, o una oscil·lació de l’esperit entre dues espècies d’ordre, o, en fi, la representació pura i simple de la paraula buida que hem creat unint el prefix negatiu a una paraula que significava quelcom. Aquesta anàlisi és precisament el que refusem fer. Ho ometem, justament, perquè no pensem a distingir dues espècies d’ordre irreductibles la una a l’altra.

Dèiem, en efecte, que tot ordre apareix necessàriament com a contingent. Si hi ha dues espècies d’ordre, aquesta contingència de l’ordre s’explica: una de les formes és contingent amb relació a l’altra. On trobada allò geomètric, allò vital és possible; on l’ordre és vital, hauria pogut ser geomètric. Però suposem que l’ordre sigui en totes parts de la mateixa espècie i present graus que vagin d’allò geomètric a allò vital. Si un ordre determinat se’m continua apareixent com a contingent, i no pot ser-ho ja amb relació a un ordre d’un altre gènere, creuré necessàriament que l’ordre és contingent amb relació a una absència de si mateix, és a dir, amb relació a un estat de coses «on no hi hauria ordre del tot». I aquest ordre de coses en què crec pensar, com està implicat segons sembla en la contingència mateixa de l’ordre, resulta un fet indiscutible. Col·locaré, doncs, al capdamunt de la jerarquia l’ordre vital; després, com una disminució a una menys complicació d’ell, l’ordre geomètric, i, en fi, per treball, l’absència d’ordre, la incoherència mateixa, a les quals se superposaria l’ordre. Per això, la incoherència em produirà l’efecte d’una paraula darrere la qual ha d’haver-hi quelcom, si no realitzat, almenys pensat. Però si observo que l’estat de coses implicat per la contingència d’un ordre determinat és simplement la presència de l’ordre contrari, i si, per això mateix, col·loco dues espècies d’ordre inverses la una a l’altra, em dono conta que entre els dues ordres no podríem imaginar graus intermedis ni descendir d’aquests ordres cap al «incoherent». O allò incoherent no és una altra cosa que una paraula sense sentit o, si li dono una significació, serà a condició de posar la incoherència a mitjan camí entre els dues ordres i no per sota l’un de l’altre. No hi ha primer allò incoherent, després allò geomètric i a continuació allò vital: hi ha simplement allò geomètric i allò vital; després, per un vaivé de l’esperit entre l’un i l’altre, la idea d’allò incoherent. Parlar d’una diversitat incoordinada a la que se sobreafegeix l’ordre és, perquè, cometre una vertadera petició de principi, perquè en imaginar allò incoordinat es col·loca realment un ordre, o, millor, se’n col·loquen dos.

__________________________________________________

L’evolució creadora, en Obras escogidas, Aguilar, Mèxic 1963, p. 638-642.