Filòsof grec, fundador de l'escola cínica. Fill de pare atenès i d'una esclava tràcia, va ser primer alumne de Gorgias i, després, fervent deixeble de
Sòcrates, del que admirava la seva total independència de criteri i indiferència dels béns materials.
Plató l'anomena en el Fedó, on apareix com un dels deixebles de Sòcrates que el van acompanyar en les seves últimes hores.
A la mort del mestre, va fundar la seva escola al gimnàs de Cinosargos («el gos blanc»), en el que es reunien aquells que no eren de pura ascendència atenès. Possiblement, pel nom del lloc on va ubicar la seva escola, aquesta es va conèixer com a escola cínica i, als seus membres, com a cínics o gossos, nom que va ser acceptat pels seus adeptes, ja que propugnaven una vida basada en el menyspreu de totes les necessitats no naturals.
Antístenes es considerava un fidel seguidor dels ensenyaments socràtics, però, contra la interpretació general de la filosofia de Sòcrates, va negar l'objectivitat existencial dels conceptes. Per a ell, plenament oposat a la
Plató, només hi ha entitats individuals. És famosa la seva observació «Oh Plató, jo només veig el cavall, però no la cavallitat!», de manera que, segons Antístenes, l'atribució d'un predicat a un subjecte és sempre problemàtica: podem dir de l'home que és home i de
que allò que és bo que és bo, però és problemàtic dir que l'home és bo. Per això, és també problemàtic predicar d'un individu les suposades característiques del gènere de què se suposa que forma part. D'aquí sorgeix una forma de
nominalisme, ja que el coneixement de les coses es limita al pur nom i la possibilitat de formular judicis queda suspesa. Al terreny moral, l'orientació d'Antístenes és oposada al
intel·lectualisme moral socràtic. Per a ell, la virtut és realment un saber, però no en sentit intel·lectual, sinó en el sentit d'un saber viure, d'una forma de vida, basada més en l'exemple de formes de conducta que en una teorització ètica. Prenia Hèracles (a qui estava dedicat el gimnàs de Cynosarges) com a model i, com ell, pensava, la vida ha d'estar dedicada al ple compromís individual en la pràctica de la virtut, però aquesta l'entenia com l'acceptació de la mera llei natural.
El seguidor més important del
cinisme, els precedents del qual es remunten a Antístenes,
va ser Diògenes de Sínope.
Menyspreaven el <`:@H (nomos) i defensaven una vida conforme a la natura.
La virtut, doncs, és viure conforme a la natura (el que oposa al
<`:@H) i ha de basar-se en l'ideal de la
GÛJVDP,4" (autarquia): carència de necessitats o autosuficiència que, encara que és d'inspiració socràtica, la va concebre en un sentit individualista antiintel·lectualista: per a ell, la virtut, més que un saber, és una forma de conducta o un mode de vida. Va escriure diàlegs socràtics abans que el mateix Plató (disset anys més jove), encara que s'han perdut tots. Va estar també interessat per la lògica, i degué tenir deixebles en aquesta matèria ( als que
Aristòtil va anomenar els antisténics).
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.
